Reportatge

Robert Roqué, amb Antoni Anguela com a fons

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Robert Roqué, olotí, sardanista apassionat, s’ha dedicat a la comunicació des que, allà pels anys seixanta, li donaren l’oportunitat de fer un programa sardanista a Ràdio Olot. Aviat pujà a l’escenari del Teatre Principal de la capital de la Garrotxa per a presentar un concert i, a partir d’aleshores, es van encadenar les col·laboracions a Ràdiocadena de Girona, Radio Nacional de Barcelona… També va ser a la premsa de paper a partir dels setmanaris olotins («La Comarca» i «Olot-Misión») i de la gerència de la mítica «Presència». Ha estat el factòtum durant molts anys de la revista «Som», dedicada a la sardana i oberta al conjunt de la cultura popular, que fa una trentena d’anys fou creada pel Grup d’Informadors Sardanistes, que dirigí Antoni Anguela fins al moment del seu recent i malaurat traspàs. En Roqué i l’Anguela feien un gran equip, que aconseguí reunir entorn seu un nucli de col·laboradors tan apassionats com ells pel món de la sardana.

Només la tasca desenvolupada a «Som» ja mereixeria tota mena d’elogis. Si Anguela era el pensament, Roqué ha estat l’acció que ha assegurat la continuïtat d’un projecte editorial que sembla empresarialment consolidat. El vaig conèixer molt de prop. Ambdós apostaren per la publicació de les quaranta entrevistes que, posteriorment, van ser la base periodística del meu llibre «L’altra resistència». Van creure en el projecte des del primer moment: calia explicar com l’associacionisme cultural havia resistit durant la dictadura, salvant patrimoni, cultura i tradicions. L’Antoni i en Robert constituïen un binomi eficient concentrat en el moviment sardanista. No em cansaré d’utilitzar la paraula ‘passió’ per a definir l’amor que sentien per la sardana.

Quan va morir Antoni Anguela, l’emoció em tornà la memòria dels anys que havíem compartit professionalment. El vaig descobrir en una reunió d’esbarts que havia convocat l’Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona; la presidia al costat d’un mite com és Manuel Cubeles. M’acabaven d’encarregar la direcció del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat i em vaig dir «aquest Anguela, el vull en el meu equip». En Roqué va aparèixer poc després, quan ja havia fixat la base dels meus col·laboradors. Si l’hagués conegut abans, és més que possible que l’hi hagués incorporat. A la capacitat de gestió, hi uneix l’entusiasme i, en aquells moments (1980), ens en calia una bona dosi per a iniciar l’estructuració de l’associacionisme i donar impuls a una cultura popular que tot just acabava de superar la repressió de la dictadura. Amb Anguela vam fer coses importants, com el primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular o les dues primeres edicions de l’Expocultura, entre d’altres. En fitxar-lo deixà el despatx on exercia d’advocat. Optà per la cultura tradicional i el servei al país i s’incorporà a la generació que el president Pujol convertí en quadres de la Generalitat, a partir d’una lluita desenvolupada contra el poder de l’autarquia. Érem una generació d’idealistes—que algú cometé l’error de qualificar de ‘xirucaires’—que va ser fonamental per a les majories absolutes aconseguides pel catalanisme, que havia arribat per sorpresa al primer govern de la Generalitat recobrada.

Robert Roqué també s’hi incorporà. Me’l vaig trobar als serveis territorials del Departament de Cultura de Girona, com a responsable de comunicació amb Modest Prats i Joan Saqués, que hi van ser els primers delegats. Després tornà a la independència professional. No sé si l’administració pública era per a ell. Optà per la ràdio del sardanisme, per «Som», per portar cobles amunt i avall, per promoure la cultura popular per mitjà del web www.garonuna.com, per fundar Mos, l’editorial del Grup d’Informadors Sardanistes, vinculada a «Som», des d’on ha fet una altre servei important al sardanisme publicant-hi una trentena de llibres. Ell mateix n’ha signat uns quants: «75 anys de la Cobla Selvatana», «150 anys de la tenora», «Sardanes i nadales», «Històries de les sardanes»… També ha biografiat els compositors Ricard Viladesau, Martirià Font, Tomàs Gil i Membrado, i s’ha atrevit a fer la crònica del seu pas breu pel Seminari Menor de Girona escrivint «Faixa vermella».

La darrera notícia de Robert Roqué és l’avançada preparació del llibre «Comunicadors i organitzadors», una col·lecció de biografies dels activistes culturals del sardanisme. N’he tingut el primer esborrany a l’abast i m’ha sorprès la feinada que representa reunir tantes i tantes dades biogràfiques, atès que és molta la gent que promou l’activitat sardanista i molt considerable l’equip de gent que es dedica a la divulgació, fonamentada en l’Agenda que sorgeix de la Federació, de la qual el mateix Roqué fou un dels fundadors, quan Joan Vidal i Gayolà dirigia el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional. El llibre que prepara em sembla un acte de justícia envers una gent que treballà i continua treballant per la dansa nacional de Catalunya. En una ràpida repassada he trobat amics i coneguts dels bons temps en què crèiem que construíem un país. Un dels més significatius ‘comunicadors’, Francesc Soler i Mas, en la presentació d’un concert, va dir una frase que els defineix a tots: «Ep, alerta, que no només estem ballant sardanes.» La policia era per allà controlant la situació, impedint sobretot que la cobla toqués «La Santa Espina», mentre els sardanistes amagaven les senyeres sota les solapes de les americanes o en els plecs de la roba de les noies. La primera lectura m’ha fet apreciar encara més la feina que fan els Amics de la Sardana de la meva ciutat, mantenint les ballades a la plaça de la Vila del Prat, com tants altres promotors fan arreu de Catalunya. No hi ha dubte que Robert Roqué ens farà un gran servei amb aquest nou llibre. A mi, ja me l’ha fet donant-me l’ocasió de recordar el nostre amic comú Antoni Anguela, sardanista i bona persona, de qui em dol no haver pogut ser en el seu adéu.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article