Reportatge

Breu relat d'una amistat

L'escultor Ferran Soriano recorda la seva amistat amb Jordi Cuixart

Breu relat d'una amistat
Breu relat d'una amistat

Escultor. Enguany fa 40 anys de la seva primera exposició. Ha realitzat nombroses exposicions de les seves escultues per tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Deixin-me començar pel que pot semblar la crònica d’una exposició, tot i que aquest no és pas el propòsit ans vol ser, una mostra de l’amistat entre les persones i, el canvi que es produeix per unes circumstàncies impensables no fa pas massa i que malauradament, avui ens afecta amb cruesa.

 

Com a preàmbul per centrar el relat, començaré per dir que el pròxim 26 d’abril s’inaugura una exposició meva “Ferran Soriano i les lletres” al Museu de Santa Perpètua de Mogoda – La Granja.

Es tracta d’una mostra ampliada, de les que el 2016 varen presentar-se a CCCA de Sant Boi de Llobregat i a la Biblioteca Tecla Sala de L’Hospitalet.

En principi, la idea és donar resposta a la pregunta, sovintejada fa ja uns quants anys, de  "Ferran, ara també fas poesia?" Fins aquí doncs l’exposició, tot seguit el perquè.

L’amistat. El que pretenc, doncs,  és explicar un seguit de circumstàncies excepcionals que ens passen a la vida i, que si no queden escrites, el més habitual és que quedin perdudes en l’oblit dels temps, veient  sobretot, el vertigen de situacions que estem vivint actualment. Cert és però, que hi ha persones que per la seva projecció social, o activitat, aquestes situacions poden produir-se molt més freqüentment.

No és el meu cas i, començo. Focalitzo el tema en la persona de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, entitat de la qual jo havia estat soci fa molts d’anys. Vaig deixar de ser-ho, en  un moment de les habituals crisis econòmiques que patim la gent del món de l’Art. En aquesta tongada, va tocar-li també al Cercle Artístic Sant Lluc i a diverses subscripcions. Ara fa poc però, veient com van les coses, vaig tornar a fer-me’n soci.

En Carles Duarte va fer-me la presentació de l’exposició a Sant Boi. Uns dies abans, va veure’s amb en Jordi Cuixart, qui en saber que anava a presentar l'exposició d’un escultor que també escriu i, que fa una obra en acer inoxidable, va preguntar de qui es tractava. En respondre-li "Ferran Soriano", en Jordi Cuixant: "Vindré, que el conec".

En Duarte m’avisà que vindria el President d’Òmnium, com així va ser. En presentar-me’l, en Cuixart em diu: “tu no em coneixes, oi? En respondre que no, ell em va dir: “jo a tu sí, el que passa és que jo era així”, acompanyant les paraules amb un gest de la mà, indicant que ell era molt petit.

Acabà desvetllant-me la qüestió comentant-me que l’havia emocionat veure algunes fotos de les presents a la sala, on apareixia el seu oncle -“el meu tiet", va dir”- Josep Navarro (1930 – 2009), poeta, i impulsor del Grup Art i activista social de la ciutat - el poble, si els sembla millor - de Santa Perpètua de Mogoda. Juntament amb altres persones, en Josep va iniciar moltes activitats, entre elles la d’homenatjar els nostres poetes, amb la col·locació de plaques al mur extern de l’Església de Santiga, que és el lloc on en Jordi Cuixart, essent ell un nen, em va conèixer i, es recordà de mi, per la franca amistat i estimació amb  tots ells: en Navarro, els pares d’en Jordi Antoni i Maruja, acompanyats sempre per en Paco Candel i famílies amigues.

D’això fa molts anys. Anàvem diversos cops l’any a la “Festa de l’arbre” i a “l’Aplec de tardor” com a mínim, on menjàvem la “paella” que ens preparaven a l’hort de l’església, o la sardinada al camp. Foren temps curulls d’agradables i, a vegades d'insòlites anècdotes, donada la rellevància dels homenatjats. Això però, donaria per moltes més pàgines, potser un llibre.

A la inauguració de Sant Boi, li vam demanar al Jordi Cuixart que prengués la paraula i fent gala d’aquesta humanitat que atresora, va fer referència a aquesta època i va explicar el record que en tenia de la Consolació – la meva dona –, recordant també els seus pares i els moments passats, de conversa i afectes, sovint al voltant de la immensa “paella”,

Per no fer-me pesat amb  tot això, vull deixar constància que la segona dona poeta i escriptora que es va homenatjar fou Olga Xirinacs el 1998 a suggeriment meu, donat que feia temps que la coneixia i que només se li havia fet el 1996 a M. Àngels Anglada.

Posat a significar l’amistat, tal com dic al títol d’aquest text, i així tancar aquest relat,  vull significar la relació de gran estima i companyonia amb una bona colla dels components d’aquest grup, partint sobre tot d’en Josep Navarro – el “pal de paller”, diria jo – i, com no, de Paco Candel, eln José Luís Ocaña, en Francisco Camacho i en Leandro Cid i algun més. Amistat que s’ha perllongat en el temps, malgrat els canvis i problemes de salut – els anys no perdonen – que hem anat patint.

Per aquest i altres motius evidents em plau portar aquesta exposició personal a Santa Perpètua, pensant retrobar algunes d’aquestes persones estimades, i abraçar els amics i familiars d’en Jordi Cuixart, ja que a ell, injustament, no em serà possible fer-ho.

Queda doncs escrit aquí aquest testimoni d’amistat.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article