Reportatge

No digui festa; digui assaig de revolta

Manuel Delgado va inaugurar la nova temporada de La conferència de l'Ens parlant sobre 'El rerefons revolucionari de la festa'

AssociacionismeReflexió
Manuel Delgado ha estat el primer conferenciant del nou cicle 'La conferència de l'Ens
Manuel Delgado ha estat el primer conferenciant del nou cicle 'La conferència de l'Ens

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

És dissabte a la nit, una casa qualsevol. Un adolescent acaba de pentinar-se els cabells, es perfuma amb la darrera colònia que ha sortit al mercat i avisa a la seva família que "se'n va de festa". Els pares i els padrins es vinclen cap a on és ell, i se n'acomiaden sense comprendre la gran advertència que acaben de sentir. Perquè malgrat que acostumem a associar la festa com a sinònim de xauxa, entreteniment i diversió, sovint també és una font de destrucció i revolta.

Així s'ha després de la ponència El rerefons revolucionari de la festa, amb la qual Manuel Delgado ha inaugurat la nova temporada del cicle 'La conferència de l'Ens', organitzada per l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català. Introduint el ponent, la presidenta de la confederació Rosa Maria Provencio ha destacat que Delgado pertany a les primeres generacions d'antropòlegs que van considerar la cultura popular com una disciplina que també mereixia atenció acadèmica. Fins als anys 70, el folklore era percebut majoritàriament com un objecte d'estudi amb poc o gens d'interès. 

Què entenem, tanmateix, com a cultura popular? Remetent-se a la Llei de Foment i Protecció de la Cultura Popular de 1993, Delgado ha definit el concepte com el "conjunt de formes de vida del passat i del present". És erroni, des d'aquesta perspectiva, pensar que algunes expressions tradicionals formen un cànon tancat d'allò que podem considerar com a cultura popular. Qualsevol expressió que impliqui una organització col·lectiva mereix ser considerada com a tal, ens agradi més o menys a nivell particular.

Expliquen que, en la recerca de rondalles arreu del país, Joan Amades ometia dels seus reculls aquelles que feien referència a aspectes com el sexe, la violència, els robatoris o altres aspectes subversius. Una tendència generalitzada entre les primeres generacions de folkloristes -probablement amb l'excepció del reusenc Cels Gomis- que va contribuir a concebre la cultura popular com un espai ideal, anodí, desconflictivitzat.

La conferència de Delgado ha qüestionat enèrgicament aquesta creença. "Les festes tenen un rerefons violent en la mesura que impliquen una inversió de l'espai i el temps amb un potencial destructiu", ha plantejat l'autor de Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l'espai públic a Barcelona (2003). Les festes i les revoltes consisteixen en la conquesta popular dels carrers, o en altres paraules, la constatació que l'ordre establert pot ser capgirat en qualsevol moment.  Que les persones decideixin tornar a casa després d'una celebració, o pel contrari prefereixin començar una insurrecció massiva, és una diferència merament formal en la intensitat i perdurabilitat de la revolta. "La imatge de Barcelona plena de fogueres durant la Setmana Tràgica -ha exemplificat Delgado- era la mateixa que es podia veure durant  la diada de Sant Joan".

Els historiadors han documentat centeners d'avalots urbans que s'han produït en contexts festius. El més evident a Catalunya és el Corpus de Sang, que va donar inici a la Guerra dels Segadors, però també es podrien citar molts altres exemples a escala europea. Alçaments violents que no responen a una acció improvisada i caòtica de la població, sinó a uns rituals de violència inherents en les formes de vida de cada cultura. Un fet gens casual segons Delgado, per qui "les festes són una escenificació ritual de la destrucció i la mort".

Seguint aquest fil argumental, l'antropòleg ha estat contundent afirmant que "la crema de contenidors o l'aixecament de barricades també són cultura popular". En la mesura que els barcelonins tenen els seus propis procediments de revolta, diferents dels que poden executar els parisencs o els berlinesos, les formes de lluita al carrer formen part del patrimoni més genuí de la ciutat. Si s'accepta que la cultura popular és aquella practicada al carrer, s'ha d'acceptar que també és aquella practicada al carrer en contexts marginals o convulsos.

D'acord amb totes aquestes reflexions, es pot concloure que les festes i les revolucions són una eina d'emancipació? Per respondre aquesta pregunta, Delgado ha apuntat que la societat sovint imposa "l'obligació a desobeir". Rere aquesta aparent paradoxa s'explica l'origen dels desordres socials, que no responen a comportaments lliures, individuals i arbitraris, sinó a pautes de conducta definides i interioritzades en la consciència de la població. "Fer la revolució és un deure moral per a la gent que l'està protagonitzant -va resumir l'antropòleg. De la mateixa manera, beure alcohol a les festes també és una obligació grupal contra les persones que no volen desinhibir-se".

És dissabte a la nit, una casa qualsevol. Un adolescent acaba de cordar-se les botes, es posa la caputxa a l'anorac, i avisa a la seva família  que "se'n va a aixecar barricades". Els pares i els padrins s'aixequen d'una revolada i se n'acomiaden espaordits, sense comprendre la gran notícia que han rebut. Perquè malgrat que acostumem a associar la revolució com a sinònim de caos, violència i desordre, sovint també és una font d'alegria creadora.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article