Reportatge

Teresa Juvé: Pallach, exili i heroica resistència

Pere Baltà firma aquesta crònica sobre el documental 'Memòries de l'exili: Teresa Juvé'

PublicacionsCentres d'estudi
Imatge del documental sobre Teresa Jové. Fotografies cedides pera la Fundació Paco Candel
Imatge del documental sobre Teresa Jové. Fotografies cedides pera la Fundació Paco Candel

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Vaig tornar a Figueres. Aquesta vegada a presentar el documental "Teresa Juvé: memòria d'exili" a la Biblioteca Fages de Climent. La ciutat de l'Empordà té un lloc especial entre els meus records. Vaig fer la mili al Castell de Sant Ferran. On vaig adaptar una extensa xarxa d'altaveus a la funció d'una emissora de ràdio, que emetia noticiaris i programes d'entreteniment per al miler de soldats del batalló de muntanya que esperaven avorrits llicenciar-se. Allà vaig ser amb Moncho, l'admirat rei del bolero que ens acaba de deixar i amb un altre músic important, Jaume Cristau, gran compositor i director de formacions musicals, de qui m'enorgulleix haver posat text a algunes de les seves brillants partitures.

Ho recordàvem amb l'Enric Asensio –també amic d'aquella mili, director del documental que anàvem a presentar-, mentre dinàvem a can Duran, paradigma de la restauració, que no ens podíem permetre en aquells primers anys 60, malgrat que l'Enric ja era un creador publicitari i jo havia iniciat el meu camí pel periodisme. La premsa de Figueres em publicà una col·lecció de quaranta articles sota el títol Tras el toque de silencio, que algun dia hauré de desenterrar com a crònica d'un temps on era molt complicat reflexionar des de les pàgines d'un periòdic. Havíem après a escriure i a llegir entre línies

Vam pujar fins al castell portats per la nostàlgia, sense passar de la gran portalada on hi havia el cos de guàrdia i vam fer un cafè al bar que hi ha –precisament- on eren els calabossos del castell. Allà on l'inefable Tejero complí una simbòlica condemna per la seva paròdia de cop d'estat, jo hi vaig ser un parell de dies castigat per una escapada a casa sense permís.

La vida dona voltes, però hi ha amistats que superen el pas del temps. Més de mig segle i tornàvem a ser a Figueres, compartint el projecte d'un documental sobre una gran protagonista de l'exili, nosaltres que havíem patit l'exili interior. Aquella manca de llibertats, l'ofec encara no superat, sobretot ara que els Tejero han tornat a treure el cap, imposant la consideració de delicte a la simple voluntat de votar sobre com volem l'horitzó col·lectiu.

Ja no sé quantes vegades he visionat el documental on la Teresa Juvé explica la seva odissea, la de tota una família de republicans progressistes que l'hivern del 1939 van agafar el camí de l'exili. Pobra república!, exclama la Teresa Juvé en algun moment del seu relat, que és l'essència del llibre "Aiguamort a la ciutat", que li vaig publicar ja fa una dècada i que, ara, ens ha servit com a fil conductor d'una conversa que excita la memòria de l'exili dels que no havien estat combatents: els homes als camps de concentració de les platges del Rosselló, les famílies a un vell hospital cap al centre de França, abandonat. La sobre vivència i la rebel·lió contra nazis i col·laboracionistes, la disconformitat contra el consell paternal... "Aquesta no és la nostra guerra, filla...", per acabar entrant a la Resistència en la què participa tan activament com per provocar un bombardeig aliat contra les fortificacions que els alemanys construïen a la Costa Blava. Acaba la guerra amb el grau de capità i aviat coneix Josep Pallach i viu al seu costat i des de l'exterior la lluita antifranquista, l'esforç per construir una esquerra catalanista, per quan tornin les llibertats.

El relat no té rebuig de cap mena. L'expressivitat de la Teresa Juvé, complerts 97 anys, és d'una claredat manifesta. Amb l'Asensio i en Josep M. Soler –president de la Fundació Josep Pallach, l'altra institució, juntament amb la Fundació Candel que ha promogut el projecte- ho vam veure tan aviat com vam tenir la filmació: a la pantalla havia d'aparèixer ella sola. Només uns subtítols per situar a l'espai i el temps l'espectador. Te tanta força el que diu, tanta veritat, que qui l'escolta se n'adona que te davant seu una part de la història viva d'aquest país. El documental –que es pot visionar a les webs de les fundacions Pallach i Candel, és d'una gran utilitat per fomentar debats entorn l'exili i els refugiats, fent entendre que aquest país també pateix la xacra de l'exili.

Presentar-lo a Figueres, deia en iniciar aquest text, te connotacions personals, però sobretot, és un element essencial de la història que ens explica la Teresa Juvé. Ella va viure l'exili i la Transició al costat del polític i pedagog, figuerenc per més senyal d'identitat; des d'aquí va fer camí cap  a la frontera de Portbou, suportant els terrorífics bombardejos dels franquistes sobre la ciutat i el castell on es reuní per darrera vegada el Parlament republicà i el mateix govern... Tornats de l'exili, sent a Roses, ja en la Transició, va refer el camí cap a la presó de Figueres, on portà el seu propi marit acompanyats de tres guàrdies civils fusell en mà. Sentir-s'ho explicar, ja en el col·loqui, fou una de les delícies d'una vetllada que, als que vam tenir la sort de ser-hi presents, vam saber que no sempre darrera d'un gran home hi ha una gran dona; de vegades, és al costat mateix o al davant i al volant d'aquell automòbil que, violentada per la situació, conduïa a gran velocitat. Els civils, espantats per la velocitat amb què corrien, ni es podien imaginar que qui els portava a Figueres havia estat capità de les Forces Franceses de l'Interior, fent d'enllaç amb la Resistència. La Teresa sempre ha estat discreta, com feien la majoria de dones d'aquell temps que, gràcies a exemples com el seu, tots plegats anem superant.

Comentaris

Pere-Joan Pujol Pau
1.

va ser una vesprada entranyable, la lucidesa de la Teresa, amb la seva veu tranquil·la i tanmateix explicant fets tan penosos. recordant fets que creiem del passat però que es tornen a fer presents malgrat l'esforç dels qui els van patir per explicar-los amb la convicció de no veure-ho mai més.

Comenta aquest article