Reportatge

Per què costa tant fer una bona llei de mecenatge

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Torna a parlar-se de mecenatge quan la crisi econòmica pica més fort. S’insisteix en la necessària reforma dels textos legals que regulen l’altruisme. Quan el 1994 s’aprovà en el Congrés de Diputats la llei d’incentius fiscals que es coneix com la “Llei del Mecenatge” hi havia una escassa cultura de l’altruisme a nivell de l’estat. La Minoria Catalana que dirigia Miquel Roca va fer la primera proposició no de llei introduint el mecenatge en el debat parlamentari, però fins que el partit socialista que, aleshores governava, no va necessitar el suport dels “catalans” no es posà un text a debat. Vaig ser ponent d’aquella llei que, tot regulant els incentius fiscals de les fundacions, obria una porta a les associacions socioculturals, que podrien gaudir-ne sempre que aconseguissin la consideració d’associacions d’utilitat pública.

S’aprovà la llei amb l’oposició frontal dels conservadors, advertint que promourien un nou text quan arribessin al poder. És el que van fer poc després de derrotar el felipisme.

Ni l’un ni l’altre text legal no han servit per a gaire cosa. L’esquerra havia entrat en el debat a la força, malgrat que aviat va descobrir els beneficis que podrien treure de la llei les fundacions vinculades al propi estat i també les associacions que naixien de la llibertat. La dreta pensava en les fundacions nascudes de beneficència dels més rics i els casinos classistes de l’oligarquia i les fundacions de les grans institucions de crèdit.

Es pot ben dir que el debat va ser introduït en el parlament des de Catalunya. No existia a nivell de l’estat el que diríem la “cultura del mecenatge”. L’Estat regia aquesta qüestió amb una llei de beneficència aprovada al bell mig del segle XIX, actualitzada pels reglaments.

Casa nostra era tota una altra cosa. Aquí existia la tradició de les fundacions i associacions dedicades a plantejar solucions als grans problemes socials i culturals molt abans que l’Estat es plantegés resoldre’ls. Tenim una notable quantitat d’institucions sorgides, en alguns casos, de la generositat dels rics, però el mecenatge popular té una força tan extraordinària que ha estat capaç de posar els pilars de la convivència. El patrimoni immobiliari propietat de les associacions catalanes és d’un valor incalculable.

El nostre govern ho acaba de constatar en redactar el projecte del PecCAT, el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, que té com a objectiu que qualsevol indret de Catalunya disposi d’unes estructures mínimes de convivència social. És a dir que hi hagi un casal, centre cívic o ateneu als barris sorgits de l’explosió urbanística de les grans ciutats i als petits nuclis de població perduts a les muntanyes. Cal esperar que hagin constatat que aquest servei l’han fet milers d’associacions culturals, que durant un segle i mig han aixecat ateneus, teatres, biblioteques, instal·lacions esportives... Ho van fer sense subvencions públiques, amb les mans i els diners de la gent... Centenars d’ateneus, centenars de teatres, col·legis, camps d’esports... Les nostres associacions van fer entrar l’Europa que venia portant al poble la cultura i els serveis socials.

Si ens haguessin deixat fer a nosaltres la llei de mecenatge, haguéssim estat generosos amb les desgravacions per les donacions, àgils amb els reconeixements d’utilitat pública. No haguéssim pensat en les fundacions sovint sorgides de la mala consciència d’alguns que s’havien fet rics sense gaire escrúpols, haguéssim premiat justament la generositat sincera i i sobretot l’esforç altruista del poble. Sabem que a l’Estat que li pot sortir més rendible donar suport a les iniciatives populars, com tantes se n’han desenvolupat a Catalunya. Però com que no pot ser així, perquè no tenim Estat, encara suportem la beneficència del poder, sigui de l’Estat o de l’oligarquia social. I així va el país, en aquestes i en tantes altres qüestions; veiem com les dues Espanyes es miren amb recel. Aquí, el poble creava institucions culturals que encara perduren, incrèdul respecte a la possibilitat que l’Estat emprengués una gran obra. Fins i tot la nostra burgesia —contràriament a l’oligarquia espanyola que volia una classe obrera analfabeta per tenir-la controlada— impulsava la instrucció dels seus obrers, potser per treure més rendiment del seu treball, i per al seu esbarjo creava amb recursos propis institucions com el Gran Teatre del Liceu, mentre que a la capital esperaven que els hi pagués la temporada d’òpera l’Estat.
Si afegiu a aquestes dues maneres de concebre la societat, ben diferents com queda prou clar, que la hisenda pública espanyola creu que això del mecenatge pot ser una manera d’amagar beneficis, entendrem que costi tant tenir una bona llei.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article