Reportatge

Les micro conferències del Som Cultura debaten quina cultura popular volem


Format àgil, idees contundents, noves tecnologies, contacte directe i il·lusió desbordant. Són els cinc sintagmes que millor poden definir Les microconferències del Som Cultura Popular. Professionals i acadèmics de reconegut prestigi van respondre a la crida que l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català i l’Associació Cultural Joan Amades (ACJA) havien llençat amb un objectiu molt clar: aprofitar el marc del Som Cultura Popular 2018 per plantejar les principals línies d’actuació que han d’encarar els col·lectius de cultura popular en el futur immediat. Les ponències, retransmeses en directe el divendres 26 i dissabte 27 de gener gràcies a la col·laboració de Vilaweb, van despertar nombrosos intercanvis d’opinions entre el púbic que va congregar-se a la Fàbrica Fabra i Coats per escoltar-les.
 
La cultura popular, un sector estratègic

Aquest va ser el títol de la microconferència protagonitzada per Josep Viana i Amadeu Carbó, i també un dels principals leitmotivs del conjunt d’intervencions. Més enllà de les mesures que l’associacionisme cultural ha de potenciar en diferents àmbits (comunicació, reflexió, patrimoni cultural immaterial, projecció internacional, etcètera), el president de l’Ens i  el vocal de l’ACJA van incidir en la necessitat que els col·lectius de cultura popular siguin plenament conscients de l’enorme múscul social que els sustenten. “És mentida que siguem un àmbit subvencionat –van subratllar—. Per cada euro invertit, generem un retorn econòmic de 4,23€ a la societat”. 

Per a moltes generacions, les entitats culturals han estat la millor eina que han tingut moltes persones  per accedir a la plena ciutadania. Sense desmerèixer aquest llegat, la ponència de Víctor Baroja va alertar que no es poden atribuir valors inherents (cohesió, solidaritat, progrés) a les expressions de cultura popular. L’associacionisme del segle XXI ha de vetllar per construir “societats vertebrades”, fomentant la consciència dels individus i promovent l’harmonia social entre comunitats allunyades culturalment. En aquesta línia, Oriol Cendra va defensar un associacionisme inclusiu que comprengui la importància de l’acció comunitària, el respecte als perfils socials tradicionalment discriminats (especialment dones i immigrants), l’aplicació de pràctiques sostenibles a nivell econòmic i ambiental, i la consciència que, en contextos festius, els espais públics no poden ser patrimonialitzats per empreses privades.
 
La gestió i transmissió del patrimoni cultural

És el concepte de moda en l’àmbit folklòric, però moltes vegades no el sabem definir amb prou precisió. “Patrimoni Cultural Immaterial i cultura popular no són sinònims”, va precisar Lluís Garcia Petit. Les expressions orals, els rituals, els coneixements relacionats amb la natura i l’univers o les tècniques artesanals també poden encabir-se en aquesta definició. Un concepte proposat per la UNESCO, va recordar, amb l’objectiu de lluitar contra els efectes destructius de la globalització cultural. Complementant aquest diagnòstic, Anaís Falcó va alertar: “Hem de vigilar quines mesures prenem per combatre aquest fenomen”. La catalogació d’una festa o expressió com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat pot produir una massificació d’aquesta, i conseqüentment, la pèrdua dels trets genuïns que havia gaudit fins llavors.

Transportant-nos a l’àmbit del patrimoni material, Josep Fornés va desglossar la trajectòria del Museu Nòmada com a experiència reeixida de museografia social. La ponència del director del Museu Etnològic de Barcelona va pivotar entorn una idea central: si reconeixem la importància dels museus com aquelles institucions de servei públic dedicades a la transmissió de la cultura, haurem de plantejar-nos la necessitat que traslladin les seves exposicions als barris i municipis de Catalunya que desitgin acollir-los.
 
Comunicar la cultura popular al segle XXI

Els dos valencians, els dos tenen el mateix nom, però tanmateix van parlar de la comunicació de la cultura popular en plataformes d’allò més diferents. Davant un públic especialment atent i interessat, Pau Díaz Solano va enumerar els requisits que han de complir els youtubers perquè els vídeos que publiquen siguin atractius i es propaguin més fàcilment a les xarxes, especialment entre el públic adolescent: durada breu, caràcter periòdic, interacció i agraïment constant amb el públic, llenguatge directe i concís, creació d’un apel·latiu afectuós que defineixi tots els seguidors, seguiment de les tendències actuals i ús de l’humor com a recurs habitual, entre altres.

La televisió és el mitjà de comunicació més complex, i per tant també més allunyat, del Youtube. Pau Benavent va explicar les funcions de tot l’equip necessari per a l’elaboració d’una peça sobre cultura popular. A nivell intern, Benavent va desitjar que la cultura popular, i especialment la música d’arrel, estiguin presents ben aviat com a paisatge de fons el conjunt de la programació de TV3. Per aconseguir-ho, va ressaltar, és important que les entitats perdin la por a anunciar els seus esdeveniments als responsables de la televisió pública.
 
Educació i cultura popular: experiències d’èxit 

Les Microconferències del Som Cultura Popular també van reservar espai per l’àmbit de reflexió més important de la mostra en la qual s'han emmarcat: la relació entre educació i cultura popular. Així, es va exposar l’experiència de tres entitats que promouen la incursió de la cultura popular en els centres educatius: Rosa Simeón va presentar Gegants a l’escola, una iniciativa impulsada per l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya;  Montserrat Garrich va explicar el projecte  Dansa a l’escola, de l’Esbart Català de Dansaires; finalment, Alicia Morales i Teresa Soler van explicar la trajectòria d’Instruments tradicionals a l’escola, un programa de reintroducció del flabiol a les escoles de primària de Mataró.

Com a contrapunt d’aquestes intervencions, Emi Recasens va explicar l’enorme poder educatiu de l’associacionisme, i més concretament les societats musicals, en el desenvolupament emocional, cognitiu i social dels joves que en formen part. La professora de la Banda Unió Musical de Tarragona va ser meridiana: “A part d’aprendre l’art de la música, les bandes els doten de competències i aptituds socials” que els serviran per a tota la vida. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article