Reportatge

L'esforç d'una comunitat, l'alegria d'un poble

Aplecs i festesPublicacions

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català


“L’origen d’aquest tipus de celebracions és incert. Tant podrien tenir un origen mil·lenari com remuntar-se al segle XIX”, ha explicat Llorenç Roviras, autor de Les festes de l’arbre als Països Catalans (Edicions Sidillà), durant la presentació del llibre a la llibreria Alibri de Barcelona. Som 4 de gener, una data en què probablement alguns dels assistents tindran plantat un arbre a casa, i ben segur que la gran majoria ja haurà fet cagar el tió. El fotògraf del llibre Marc Castellet apunta el paral·lelisme entre les festes relacionades amb l’arbre i les celebracions nadalenques: “Encara que el Nadal avui en dia està envernissat per una pàtina comercial, segueix expressant el missatge que la natura és generosa i que cal renovar el cicle de la vida”.

En què consisteixen, tanmateix, les festes de l’arbre? En la majoria de municipis on se celebra, pràcticament tots petits o mitjans, la gent es reuneix l’1 de maig per anar a arrencar un arbre del bosc, traslladar-lo a un indret cèntric del poble, plantar-lo i grimpar-lo, afegint sovint algunes complicacions extres, com pot ser ensabonar el tronc o afegir-hi oli. Precisament perquè l’objectiu final és enfilar l’arbre, s’acostumen a utilitzar arbres poc rugosos, sobretot pins i xops.

La idea subjacent, ha destacat Castellet, és molt poderosa: “el poble es planteja un repte –traslladar l’arbre—que ha de superar col·lectivament. Aconseguir-ho enforteix la comunitat, especialment en una societat tan individualitzada, virtual i tecnològica com la nostra”. Per això les festes de l’arbre, ha corroborat Lloveras, se celebren fins i tot en les condicions més adverses, quan les condicions climatològiques (pluja, vent) desaconsellarien completament aquest esforç titànic.

Segons una altra hipòtesi, les festes de l’arbre són un ritu de pas. Per demostrar que ja s’havien convertit en homes fets i drets, els joves d’un municipi haurien d’aconseguir portar un arbre al poble. En aquesta línia s’explicaria que en molts municipis les dones tinguin, fins i tot avui en dia, un paper secundari. “En general s’avança positivament cap a l’acceptació de les dones en la festa, però encara existeixen reticències”, va alertar Roviras.

Els autors de Les festes dels arbres als Països Catalans no han hagut de tallar ni transportar cap arbre per publicar el seu llibre, però sí fer una feina no menys costosa. Quan Roviras va plantejar-se iniciar la recerca, coneixia només dos municipis on se celebraven festes relacionades amb l’arbre; després d’una primera recerca a Google, el número va augmentar fins a les sis; passats nou anys picant pedra, i preguntant als quatre punts cardinals de les terres de parla catalana, la xifra van enfilar-se fins als 160 (i en augment). Malgrat que molts municipis no poden acreditar que s’hi celebrés una festa relacionada amb l’arbre, les han recuperat seguint la documentació aportada per Joan Amades en el Costumari Català.

No és exagerat, per altra banda, suposar que aquest tipus de celebracions havien gaudit d’una gran popularitat a Catalunya durant bona part dels segles XIV, XV, XVI i XVII. Serveixi aquest exemple com a testimoni. En el testament de Bernat Guillem de Pinells, mort el 1301, el sacerdot de Barcelona demanava que cada 1 de maig es plantés un pi dins la seu de Barcelona i una davant la casa de cada cura. Durant el segle XV, el costum era que es plantés un arbre davant l’església principal de cada municipi i els més joves hi ballessin al seu entorn. En fer-se fosc, s’encenia i tornaveu a ballar, aquest cop entorn la foguera. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article