Reportatge

Tots Sants i i la progressiva secularització de la mort

Aplecs i festes

En l’imaginari col·lectiu actual, les festes relacionades amb la mort podrien associar-se a paraules com recolliment, reflexió, memòria o discreció. A diferència del què succeïa a l’edat mitjana, és inconcebible apel·lar a la mort com a ens abstracte. Preferim recloure’ns en la nostàlgia particular, recordant les persones estimades que ens han deixat, sense participar activament en cap mostra de dol pública. La Mort és un destí que hem d’assumir en una quietud solitària, sense estridències ni sorolls.

La xerrada La Festa de Tots Sants, dijous 16 de novembre (20:00h) al Centre de Cultura Popular la Violeta (Carrer Maspons, 6 Barcelona), oferirà una mirada menys coneguda de la celebració. A càrrec de Salvador Palomar, la conferència permetrà conèixer els orígens d’una tradició que no sempre ha estat lligada a l’àmbit familiar. A diferència dels rituals actuals (visitar els cementiris, regalar panellets als fillols, menjar castanyes i moniatos a casa), Tots Sants havia estat inspiració de moltes expressions col·lectives. 

 
De l’al·legoria medieval a la sàtira burlesca

Com tots els grans temes universals, la mort ha estat representada des de diferents perspectives. Durant la baixa Edat mitjana, els Balls de la mort representaven el poder igualador de la Parca. La Mort convida a incorporar-se a la dansa a tots els diferents personatges de l’època, independentment de la seva condició social. Era habitual que se celebrés dins les esglésies, si bé no únicament durant Tots Sants. L’obra Dansa de la mort, escrita per l’arxiver reial Pere Miquel Carbonell (1434-1517), segueix aquesta filosofia.

Amb l’auge dels ideals renaixentistes, la mort adopta un significat radicalment diferent. La certesa que tothom morirà no és percebuda com un signe de justícia social, sinó de responsabilitat individual. Com que el temps és limitat, som responsables de les nostres accions. En consonància amb aquesta nova doctrina, menys estereotipada, les danses són substituïdes per les actuacions teatrals. A la Representació de la Mort, atribuïda al mallorquí Francesc d’Olesa (1480-1550), els personatges ja no són arquetípics ni responen tan clarament a un estament definit.

La gran popularitat del Tenorio contribuí decididament a la sacralització definitiva de la Mort en les expressions artístiques. Poc després de la seva estrena (1844), l’obra va ser apropiada ràpidament de la gent. Cada 1 de novembre se celebrava a diferents teatres de Catalunya, amb especial èxit a Barcelona i Reus. Era habitual que els actors versionessin satíricament el text fins a extrems insospitats per Zorrilla, moltes vegades amb el senzill objectiu de fer riure a la gent a base de declamar malament en castellà. Segons Amades, aquestes versions van ser tan populars que fins i tot es reconvertiren en balls parlats representats pels carrers. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article