Reportatge

L’associacionisme com a antídot d’un món virtual, jornada de debat a la UCE

AssociacionismeReflexió

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català


Sorgit en els carrers i places de tots els pobles i barris de Catalunya, l’associacionisme és el moviment més popular i identificatiu de la societat catalana. A diferència de les expressions artístiques, fonamentades gairebé sempre en la creació individual, la pràctica associativa reclama i exigeix la col·laboració entre desenes o centenars de veïns. La taula rodona L’associacionisme del nou estat, organitzada el 18 d’agost per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català en el marc de la 49a Universitat Catalana d’Estiu, ha ofert elements de diagnòstic fonamentals que caldran ser debatuts amb més deteniment.

Tots els membres de la taula, formada per Vicenç Villatoro, Francesc-Marc Àlvaro, Josep Fornés, Oriol Cendra, Pere Baltà i Joan-Ramon Gordo, han coincidit en un tret fonamental: cal plantejar-se els reptes i possibilitats del moviment associatiu des de la perspectiva vital dels seus practicants. No pas com un col·lectiu amorf i vaqüí no sotmès a unes condicions vitals molt concretes. Explorar la història de l’associacionisme és útil i inspirador sempre i quan no es caigui en una nostàlgia merament evocadora que impedeixi la necessària actualització que tot moviment social demana. Caldrà transformar-se, això vol dir adaptar-se als canvis socials, per mantenir l’essència participativa i cohesionadora que defineix l’associacionisme.

Josep Viana ha introduït el debat expressant el rebuig i dolor provocats pels atemptats terroristes que han corprès tota la societat catalana. El president de l’Ens expressà la solidaritat de tots els col·lectius de cultura popular amb les víctimes dels atacs a Barcelona i Cambrils. Havent destacat la vàlua intel·lectual de tots els ponents convidats, destacà la importància que aquestes jornades de reflexió tenen pel vigor i enfortiment de l’associacionisme.
 
Reconnectar la gent a la seva comunitat

“Nosaltres venim dels ideals de la Il·lustració, que van ser canalitzats a través del moviment coral a Catalunya, i les bandes al País Valencià”, ha trencat el gel Pere Baltà. El president de la Fundació Paco Candel ha centrat la seva intervenció en el record de dos moments històrics molt importants: el darrer terç del segle XIX, quan la classe obrera comença a alfabetitzar-se als ateneus i instruir els seus fills, i la recuperació de les llibertats democràtiques després de la mort del general Franco. El moment en què vam adonar-nos que el país “s’havia salvat gràcies a les estructures associatives”. Malauradament, ha lamentat Baltà, “molts dels dirigents que van entrar als consistoris municipis no van comptar amb les entitats”, exercint moltes vegades una “competència deslleial” mitjançant la creació de centres cívics i Cases de la Cultura “en mans de funcionaris”. El nou estat, ha conclòs, ha de comprendre que les “associacions volen llibertat”.

Francesc-Marc Àlvaro ha començat la seva intervenció amb una màxima aclaridora: “L’associacionisme és un moviment polític”, ha defensat, marcat per la lògica contracultural del catalanisme. Un vincle històric que concebia la participació en les entitats com un canal per identificar-se nacionalment, però que actualment es troba greument amenaçat. Segons Àlvaro, estem vivint un procés d’inidividuació social marcat per la ruptura de tres grans àmbits: la família, l’escola, i el tercer espai (associacions, església, partits polítics, sindicats, etcètera).  Les generacions menors de 30 anys defugen les associacions com a eina per arrelar-se a un lloc: reneguen les estructures i les formes d’institucionalització: “Poden apuntar-se a una coral perquè els agrada cantar, però prescindeixen de tot allò que no és cant”, ha resumit.  

Com han de relacionar-se les entitats i l’Administració en el nou Estat? Josep Fornés ha apuntat que no es poden limitar a traslladar els vicis actuals: “Hem de crear una república, no pas una readministració”. Apostar per un model que fomenti la democràcia cultural i la cultura democràtica, “dues cares de la mateixa moneda”, de forma indefugible. Malgrat l’auge de les xarxes socials, la gent necessita establir vincles afectius autèntics. En aquest sentit, el director del Museu Etnològic de Barcelona (MEB) ha advertit que molts polítics es dediquen únicament a la gestió del poder, i ocupen els seus càrrecs sense voluntat de transformar la societat ni promulgar la convivència. Fornés explicà la gestió del Museu Nòmada, la iniciativa del MEB per cedir exposicions a entitats, com a bon exemple de pràctica associativa.

Seguint el fil anteriorment iniciat per Baltà, Joan-Ramon Gordo ha explicat l’evolució recent de l’associacionisme des de la restauració democràtica. Un dels esdeveniments més assenyalats, en aquest breu lapse històric, és la mateixa creació  de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català. Constituïda l’any 2005, es tractava de la primera confederació transversal de cultura popular mai creada. Gordo ha recordat els anys iniciàtics, marcats per la celebració del 1er Congrès de l’Associacionisme Cultural Català (2008); la projecció internacional de l’Ens motivada per la difusió de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (2010 – 15) i l’acceptació com a oenegé acreditada en el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del PCI (2013); i la reflexió que actualment s’està vivint entorn el paper que l’associacionisme ha de jugar en el nou Estat català (2015 – 2020).

Com a cloenda del seu parlament, el director de publicacions de l’Ens ha examinat fins a quin punt s’havien acomplert les iniciatives proposades en els cinc blocs temàtics tractats en l’esmentat Congrés de l’Associacionisme Cultural Català: relacions intergeneracionals, migració, educació/formació, comunicació, i situació de la llengua a la Catalunya Nord. Finalment, ha apuntat la necessitat que les federacions facin una lectura transversal de l’associacionisme, passant de la lògica del mosaic –en la qual estem en contacte sense establir vincles—a la del teixit. En aquest empeny, ha assegurat que caldria organitzar un segon Congrés de l’Associacionisme Cultural Català que, entre altres aspectes, tracti qüestions importants com ara:  la necessitat de bastir un discurs teòric assimilable a les entitats de primer nivell;  la gestió associativa d’equipaments públics; la necessitat de caminar vers la no—dependència respecte les administracions públiques; la millora de les capacitats logístiques, humanes i econòmiques de les entitats; la determinació proactiva per incloure nouvinguts a les associacions; o l’emergència de noves entitats de gestió comunitària d’espais urbans (horts, ateneus populars, bancs de temps), entre altres.

Més enllà de la diversió i la virtualitat

El tècnic de cultura Oriol Cendra ha pres el seu relleu dissertant sobre el poder que l’associacionisme té com a eina d’apoderament. La seva ponència ha pivotat entorn preguntes com ara: què podem fer perquè la ciutadania jugui un rol culturalment actiu? Quines polítiques podem iniciar per aconseguir que l’ideal instructiu de Josep Anselm Clavé segueixi tenint vigència? Cendrà ha lamentat que les estadístiques de la Generalitat mesuressin la participació cultural de la ciutadania basant-se únicament en l’assistència a esdeveniments (concerts, museus, xerrades, cercaviles), i no pas en la seva preparació o organització. En aquest sentit, recollint el guant anteriorment llençat per Fornés, ha reivindicat aquells projectes que enforteixen els vincles veïnals d’un poble o un barri. “Des de la cultura popular –defensa—ens hem centrat molt en l’impacte de les festes. (...) També hem de difondre les bones pràctiques executades arreu del país” que busquen l’arrelament de la gent al seu territori. En aquesta línia convé mentalitzar-se que la sociabilitat és un requisit previ a qualsevol pràctica associativa. Si no la fomenten, prendrem el risc que les persones s’apuntin a les entitats únicament com a diversió intranscendent.

L’èxit històric de l’associacionisme, ha exposat Vicenç Villatoro com a compendi a les intervencions anteriors, pot explicar-se per l’existència de dos Estats (Espanya i França) que han delimitat la seva capacitat de decisió. L’Estat català, ha defensat, ha de saber trobar un sà punt d’equilibri entre institucions públiques i associacions. Les primeres, reduint la burocràcia exigida per la pràctica associativa per tal de permetre l’organització d’iniciatives de tota índole, i marcant les pautes estratègiques dels grans projectes nacionals; i les segones, exercint com a contrapoder a les temptacions jacobines d’estatilitzar, centralitzar i uniformitzar la cultura.

Perquè ambdues puguin complementar-se, i així aconseguir que la cultura popular irradiï a totes les comarques catalanes, és important que valorin dos conceptes actualment “poc cotitzats”: “tradició” i “lloc”. Cal que la tradició, entesa com el llegat que els nostres avantpassats ens han transmès perquè puguem avançar més que ells, sigui valorada socialment com un gran valor afegit. Quan comencem a pensar-hi com la condició necessària a qualsevol progrés social, serà més senzill que la gent valori la importància d’implicar-se en la convivència de la seva comunitat. “Per primera vegada en la història de la humanitat –ha citat Villatoro a Amin Maalouf—els joves de Barcelona, Nova York i Kyoto tenen més relació entre ells que qualsevol dels tres respecte dels seus pares”. En un món progressivament dominat per la virtualitat, l’associacionisme és aquell antídot que pot reconnectar les persones amb el seu entorn immediat, trencant les bombolles que separen uns veïns d’altres i exercint de cola d’encaix per evitar greus problemes de disgregació i manca de convivència.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article