Reportatge

Quan tothom podia ser diable

Diables i dimonis

Us imagineu un grup de ciutadans anònims, sense llicències ni formació en pirotècnia, llençant carretilles a tutti pleni pels carrers de la seva ciutat? Pels ulls contemporanis, aquesta escena és molt difícil de concebre. I tanmateix, queda ben retratada a Costums que’s perden i records que fugen. En aquest llibre, que repassa en primera persona la infantesa i joventut d’Antoni Bofarull (1820 – 1840), el famós historiador descriu aquest passatge de la vida cultural reusenca:

«Lo ball representat fou dels que menos s'anà fent, y en cambi s'adoptà aquella vestidura des de llavors, en tota classe de festas, com per a fer una espècie de fochs artificials ambulants, pusquan té lloch tal cas, molts particulars llogan un vestit de ball de diable (així ho anomenan y no vestit de diable, lo que prova son origen), se penjan al coll un civader ple de carretillas, y passejantse per tot arreu, allà on bé els sembla, aganxan una carretilla, li pegan foch i fentla voltar ab forsa, s'obren pas per tot allà on volen.»

Més enllà de la sorpresa lògica, o sigui la constatació que qualsevol persona podia disposar sense entrebancs de pirotècnia, aquest fragment revela una realitat no menys interessant. A principis del segle XIX, el Ball de Diables de Reus –que l’etnòleg Salvador Palomar documenta a les festes de barri, al carnaval, per Sant Pere i en les solemnitats cíviques i religioses— no exigia cap protocol que definís la presència dels diables en el seguici popular. Ni tabalers, ni parlaments, ni teatralitzacions. Els veïns que desitjaven participar-hi es costejaven els vestits, les carretilles i s’unien lliurement a la festa.

Divendres 16 de juny, en el marc de la capitalitat de la Cultura Catalana 2017 i a escassos dies de la celebració de les Festes de Sant Pere, el Museu de Reus inaugurarà exposició que permetrà rememorar aquells temps. A  La festa sota el foc,  els visitants hi podran veure una selecció molt representativa dels vestits de diables durant els darrers 200 anys. Precisament la singularitat del model reusenc, basat en la participació indiscriminada de tots els veïns a la festa, ha permès la conservació d’una gran quantitat de conjunts, i la gran diversitat de peces existents.  A diferència d’altres comarques, on es pintaven les teles, al Baix Campi i Priorat s’hi brodaven figures o elements geomètrics relacionades amb l’infern i la natura.

Tot i que actualment les festes amb pirotècnia estan institucionalitzades i protocol·litzades, i que l’accés a la pólvora està absolutament regulat, Reus encara manté una essència mínima del model festiu decimonònic. Durant la Nit de Sant Joan i la Baixada de la Misericòrdia, els diables poden participar-hi a títol individual, sense necessitat de formar part de la colla organitzadora. 

La mostra La festa sota el foc, conformada per 50 vestits, estarà oberta al públic fins al 28 d’octubre.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article