Reportatge

Figueres ret homenatge al músic Jaume Cristau

Societats musicals

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Al Teatre Municipal El Jardí, la ciutat de Figueres homenatjà el passat 18 d’octubre el músic Jaume Cristau i Brunet, autor de més de tres-centes sardanes, guardonades segurament a la totalitat dels concursos que es convoquen a casa nostra, director que fou de les orquestres Caravana i Miramar, component d’Internacional Catalunya, Empordà Fusió i, darrerament, del grup d’havaneres Terra Endins, director de l’Escola de Música del Casino Menestral... Un extens i prestigiós recorregut que s’encarregaren de ressaltar en les seves intervencions l’alcalde de Figueres, Santi Vila, l’escriptor Josep Valls, que en féu la glossa il·lustrant les imatges de set dècades d’una intensa vida musical, i Carles Coll, prestigiós company de professió que dirigí un lluït concert de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, amb obres de Jaume Cristau, un parell de pinzellades del mestre Francesc Basil, de qui es considera deixeble, amb alguna interpretació magnífica de la soprano Montserrat Cristau, que s’afegí a l’homenatge al seu pare amb l’obsequi d’una segona part de musicals de Broadway, que van arrodonir la vetllada del nombrós públic que omplia la sala.

Fins aquí la crònica breu d’un acte que acabà amb el lliurament d’una reproducció de l’Ictineu, símbol d’una ciutat que té Monturiol entre els fills il·lustres. Es tractava de l’homenatge a un músic a la ciutat de Pep Ventura, a quatre passes del Museu Dalí i a una distància gairebé idèntica del Casino Menestral —encara en obres—, on Abdó Terradas —avançat del republicanisme— fou empresonat, al castell de Sant Ferran, com a alcalde de Figueres, quan encara no havia aconseguit la condició de ciutat que també es commemorava, a qui Josep Anselm Clavé dedicà la seva obra coral La revolución. Ser a la capital de l’Alt Empordà participant de l’homenatge al meu amic, va fer inevitable relacionar Monturiol, Ventura, Terradas, Clavé..., amics i companys en el somni de la Primera República, homes vinculats a la revolució de la cultura. I em portà a pensar com pot marcar un personatge com Jaume Cristau créixer en una ciutat com la seva. Tenim una amistat que s’acosta al mig segle, hem fet coses junts, el vaig tenir d’assessor en aquell Servei de Promoció Cultural de la Generalitat des d’on vam començar a impulsar la normalització de la cultura popular. Jaume Cristau no és únicament un gran músic, que ho és indubtablement.

A l’homenatge no es va parlar del compromís amb el país que també caracteritza la seva trajectòria. «Vaig tenir la sort de néixer a l’Empordà i sento l’orgull de ser d’un país que m’ha fet com sóc», m’explicà ja fa uns quants anys, tot parlant-me de l’herència cultural i familiar que l’impulsava: «El meu pare, republicanot i federalista com a bon empordanès, cantaire de la coral Erato, claveriana per a més senyals d’identitat...» Prosseguí aleshores parlant-me de l’admiració que sentia per aquell home, oficial de l’exèrcit republicà, que va perdre una mà en l’intent d’allunyar una granada que va caure al bell mig de l’esquadró que comandava. Acabada la Guerra Civil el seu heroisme no impedí el càstig de la presó.

L’herència intel·lectual, que és patrimoni de la seva ciutat, s’uní a una història familiar vinculada al compromís. Un dia va descobrir a Olot l’emoció que produïa als sardanistes la recreació d’un tema del Virolai que inclou la seva sardana Cavall Bernat... «Vaig decidir que la música seria la meva eina per a treballar per Catalunya.» No trigà a tocar La Santa Espina en temps de prohibició i a encreuar-se amb la parella de la Guàrdia Civil que l’anava a detenir. Van arribar a prohibir alguna de les seves sardanes. La seva bonhomia l’ha ajudat a passar la maroma de la repressió, però quan arribà la democràcia contribuí a la catalanització de la música de les bandes de música, introduint al repertori temes tradicionals, i inicià les propostes de portar el català a la música d’envelat, a través dels repertoris de les cobles orquestra que ha dirigit.

L’homenatge que vam viure des del pati de butaques del Teatre El Jardí —per cert, un gran espai feliçment recobrat per l’Ajuntament— em va complaure, però —potser per manca d’informació o per un excés de modèstia del mateix Jaume Cristau, cosa més que probable— vaig trobar a faltar l’enaltiment des del factor humà del músic compromès amb el país. El mateix Cristau dóna un gran valor al mestratge del mestre Basil, quasi tant com la carrera que estudià al Conservatori del Liceu. Dubto que l’exemple immediat, en el seu cas els pares, ambdós cantaires de l’Erato, afeccionats a cantar duets de sarsuela i delectar el veïnat del carrer del Forn Baix on vivien, no hagi marcat la trajectòria d’una vida com la de Jaume Cristau, que també ha marcat la de la seva filla, la soprano Montserrat Cristau, i la del seu fill Jordi, compositor implicat en la direcció musical a gran nivell. Tots junts constitueixen una gran nissaga.
 

Comentaris

Pere-Joan Pujol Pau
1.

Un gran músic, un gran mestre i un catalanista reconegut, sens dubte el millor compositor empordanès actual.

Felicitats Jaume, t'ho mereixes.

Comenta aquest article