Reportatge

Aquells joves capellans que obrien les portes de les parròquies als discrepants

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

He escrit sobre l’aportació de les associacions a la lluita per les llibertats democràtiques durant la darrera dictadura. Ja s’havia parlat de la ‘resistència cultural’ definint el paper que van jugar uns quants intel·lectuals, mantenint viva la flama de la cultura catalana que el règim volia apagar. La desaparició recent de Joan Triadú ha fet present la tasca desenvolupada amb risc i discreció per aquella minoria de la qual ell fou una de les figures més representatives; però el mateix Triadú arribà a la convicció que el catalanisme tenia un fort arrelament popular. Vaig parlar amb ell sobre aquest fet, en publicar L’altra resistència, llibre en què vaig voler visualitzar que Catalunya seria un altre país sense la seva densa xarxa d’associacions culturals. El mestre Triadú assumí aquest criteri, fins al punt que cercà entre els seus records per a mostrar-me una vella fotografia de la coral de Ribes de Freser, de la qual el seu avi era cantaire. La conversa és a la meva memòria com un moment entranyable de les converses amb Joan Triadú.

Confesso una certa passió per la figura de Josep Anselm Clavé, com a eix vertebrador del moviment associatiu, a partir del cant coral que introduí la Il·lustració i m’agradà comprovar que un integrant de la prestigiosa minoria intel·lectual constatava una realitat que s’havia produït a l’àmbit de la cultura popular. Triadú havia recorregut molt país en la tasca d’anar sembrant que en caracteritzà la vida. Havia contactat amb les associacions d’allà on anava a predicar catalanisme cultural. Les seves conviccions cristianes també l’havien portat de rectoria en rectoria, connectant amb l’estament religiós que rebutjava el nacionalcatolicisme. Parlava de la colla de vicaris que havia format, sovint des de l’escoltisme i tot fent gala d’una reflexiva disconformitat, molt de jovent que després es va comprometre en la tasca de canviar el país. Gairebé tots tenim a la memòria algun d’aquells joves capellans que tenien una altra manera d’entendre la fe. Eren els animadors dels centres parroquials que van obrir les portes a la resistència cívica i cultural.

Tots aquests raonaments m’han acudit al pensament en llegir a les pàgines de la revista Som la notícia de la mort de Manel Pont i Bosch, poeta i periodista, com a ell mateix li agradava definir-se. L’amic Joan Parnau ens recorda que fou l’autor de la lletra de Somni, la sardana més escoltada i estimada pels catalans i que, entre d’altres moltes aportacions, també posà lletra a Per la nostra amistat de Martirià Font. Amb Manel Saderra l’unia una compenetració tan profunda que li dedicà aquests versos magnífics en el seu traspàs:

«Te n’has anat després d’omplir els teus dies
(els darrers anys daurats)
amb brindis compartits i amb alegries
que ja et coronen entre els consagrats.»


El banyolí Joan Parnau ens descriu l’activitat de Manel Pont i Bosch a Banyoles, una vegada retirat, implicant-se a la vida social i cultural de la vila: la Casa Missió, el Cercle Catòlic, la revista Horitzons, i en la seva estimació per la sardana... Jo el vaig conèixer, abans de Banyoles, a Figueres, on dirigia Ràdio Popular i el setmanari parroquial VP. Era un dels joves capellans de qui parlava Joan Triadú i puc assegurar que el seu nivell de compromís a construir el futur era molt gran. L’emissora que dirigia no tenia res a veure amb l’estil de la Ràdio Popular que hem conegut després. Allà vaig conèixer, exercint de locutora, Montserrat Minobis, que anys després fou degana del Col·legi de Periodistes i per les pàgines de VP crec que va passar una ploma tan magnífica com la de Jaume Guillamet, degà de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. La llibertat amb què Manel Pont em deixava escriure els articles que publicava sota la columna «Tras el toque de silencio» era insòlita en aquells primers anys seixanta, sobretot tenint en compte que jo, a Figueres, hi feia el servei militar i em ficava en qüestions que tenien relació amb el mateix estament militar. Quan escrivia els meus articles en una taula del cafè del Casino Menestral, em preguntava si em publicaria les denúncies que feia sobre el fet religiós en la pròpia vida del Castell i, més endavant, sobre on ens acabaria portant l’indiferentisme polític. Mai ni una sola objecció; ni quan el comandant del temible Servicio de Investigación Militar em cridà a l’ordre.

Guardo la col·lecció dels quaranta articles que em va publicar Manel Pont i Bosch. Algun dia hauré de fer alguna cosa sobre l’anàlisi de la problemàtica dels que, nascuts el 1940, fèiem el servei militar al Castell de Figueres. Però, ara per ara, la notícia de la mort de qui acabà sent un gran amic em suggereix que tinc el deure de fer el reconeixement del magnífic poeta, del periodista que exercia la professió des del compromís i del capellà que cridà «prou!» a l’encarcarament d’una Església a què s’havia lliurat amb la passió que posava en tot el que feia. És una manera de retre homenatge a qui, en plena dictadura, ens donava espais de llibertat per a opinar i a tots els altres joves capellans, quasi tots eren vicaris, que —com diria Joan Triadú— van obrir les portes de les parròquies a la discrepància. Indubtablement Manel Pont i Boch n’era un.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article