Reportatge

L'Ovidi explicat als infants (ja crescuts)

Agitador cultural.

Us hem enganyat. Us estimem, però us hem enganyat. Us hem amagat la història, la nostra, la que hem viscut. Ens l’hem guardat només per a nosaltres, per al nostre record eixorc. Hem estat egoistes. Us hem amagat qui som. Potser per deixadesa, potser per mala consciència. Ens hem avergonyit de ser moderns, fins al punt de deixar de ser-ho. Ens hem submergit en el pensament líquid i hem renunciat a alliçonar-vos, pensant que així seríeu més lliures. Hem renegat dels principis i hem arribat al final. Aquest final és el vostre punt de partida, el vostre big bang. Per a vosaltres, l’abans no existeix. I ara ve que no sabeu res de nosaltres ni del nostre país.
 
Fa vint anys, alguns ja havíeu nascut. D’altres no trigaríeu gaire. Vivíem encara anestesiats pels jocs olímpics, després d’una dècada ominosa en què vam renunciar a tot, i sobretot a l’esperança. Havíem quedat sense res, quan “abans” ho teníem tot. O ens semblava que podíem arribar a tenir-ho. “Abans” teníem lluita, acció, solidaritat. “Abans” teníem idees, camins, estratègies. “Abans”, teníem l’Ovidi.
 
Potser us és difícil d’imaginar, perquè al cap i a la fi “només” cantava cançons, però era un referent cívic per a nosaltres. Deia allò que, més que voler escoltar, volíem ser capaços de dir. La seva veu ens permetia reconeixe’ns com a comunitat. Dient “Ovidi” dèiem “nosaltres”. Oblidant-lo, ens hem anat oblidant com a país, com a països. Els seus discos s’omplien de pols mentre anàveu creixent i aprenent d’un entorn que us marcarà per a tota la vida. I en aquest entorn l’Ovidi estava ocult, ignorat. 
 
Però no ens ho tingueu gaire en compte. No només és culpa nostra. Ells ho van planificar amb tota cura i nosaltres hi vam caure de quatre grapes. La força de l’Ovidi els feia febles. La seva dignitat ressaltava llur iniquitat. Els qui no havien deixat mai el poder i els qui tastaven cuixa per primer cop, plegats en pacte de silenci, van decidir fer oblidar l’Ovidi. Ells pla que no l’oblidaven (n’estaven obsessionats), però gairebé van aconseguir que l’oblidéssim nosaltres. No va ser només el càncer qui se’l va endur.
 
I ara, no sabem com, va i el descobriu. I descobrint-lo us descobriu vosaltres, us hi reconeixeu. No enteneu (nosaltres tampoc) per què ens en vam apropiar, clandestinament, només com a aliment de la memòria, o com a antisèptic quan ens llepàvem les ferides. El cas és que no us el vam oferir, potser perquè en el fons no havíem entès la generositat de l’Ovidi. No sabíem que només tenim allò que donem. I ens mireu de reüll, incrèduls i desconfiats.
 
Heu trobat un tresor, i en feu bandera. Cada societat, en cada època, necessita els seus mites. Aquells models cívics que voldríem veure cada cop que ens mirem al mirall. I en aquests moments en què posem “els fonaments d’una vida més alta”, heu fet de l’Ovidi el mite fundacional de la república catalana i de la unitat dels països catalans.
 
Potser encara som a temps de fer el camí junts. Ens seguiu estimant ?

Comentaris

Glòria Grañen Cerdanyola
4.

Gràcies. Jaume, que bé que t'expliques. Jo que no tinc aquest do t'ho agraeixo . Emotiu aquest cant teu generacional i esperançador. La joventut necessita paraules com les teves. Felicitats.

Josep M Riera Cerdanyola del Vallès
3.

L'article està bé. Si fos quaranta anys més jove m'emocionaria una mica. SI l'Ovidi no s'hagués mort, no et caldria l'article.
L'Ovidi és una serpent d'estiu. Però era agradable... Un mite de Xàtiva era en Raimon i ara sembla com si amb la mort de l'Espriu els haguéssim amortitzats.
Però val la pena recordar... encara que l'Espriu dèia "tantes coses hem pedut, que el record també ens cal perdre"
Salut i mites!

Maite Barceló Cerdanyola del Vallés
2.
M'has fet pensar, reflexionar, perquè tens tota la raó. Jo rebel per naturalesa, vaig córrer davant els grisos, a tots els rebels dels 70, però no sé quan, vaig deixar de lluitar, no el meu interior, però la meva boca va callar, i el cant d'Ovidi i tants uns altres es van silenciar. També avui i des de fa uns anys tot ha tornat a ressorgir altres generacions, m'han fet veure que és possible i m'he sentit com una joveneta de vint anys lluitant i participat per la meva llibertat i la dels meus.

Gràcies Jaume, m'has fet reflexionar i donar un recorregut per tota la meva vida, sempre és positiu.
Maite

Amb el teu permís puc compartir-ho?
judit Josa Roselló Cerdanyola
1.

Excel·lent i sentit comentari de l’Ovidi referent. Jo, que no el vaig tindre, l’enyoro i em fa sentir esperçança. I a més amb mirada de fons cap al futur.

Comenta aquest article