Reportatge

L’adéu a Francesc Marcé i Sanabra

Escultor. Enguany fa 40 anys de la seva primera exposició. Ha realitzat nombroses exposicions de les seves escultues per tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

El proppassat dia 10 d’octubre vàrem dir el darrer adéu a Francesc Marcé i Sanabra a Igualada, ciutat on residia des de feia ja un bon grapat d’anys.
 
Des de l’Hospitalet férem el viatge plegats, na Matilde Marcé, presidenta de l’Ateneu de Cultura Popular, Pilar Firmas, vocal de Cultura del Casino del Centre, i amiga i col·laboradora des de molts anys; Mercè Perea, regidora actual de l’Ajuntament de L’Hospitalet, Pedro González i qui escriu aquestes línies.
 
La notícia del seu traspàs ens ha sorprès tot i la seva edat avançada de 92 anys, donat que feia molt poc fou present a l’homenatge que, organitzat pel Casino del Centre, l’Ateneu de Cultura Popular, la Coordinadora Sardanista i amb la col·laboració de Institut d’Estudis Catalans, se li va retre enguany el 7 de maig. A més, el 6 de juliol va ser present a la inauguració d’una exposició dels seus dibuixos a Igualada. Tant en un lloc com en l’altre, en Marcé va mostrar-se animat i fresc, sempre,  és clar, tenint en compte la seva edat.
 
En aquests moments se m’amunteguen records i se’m fa difícil posar-los en ordre, donat que són molts anys –quaranta, pel cap baix– d’una relació d’amistat i afecte en continu crescendo.
 
No sé si em correspon a mi parlar de qui fou. I tot i que no intento descobrir res per a qui no el conegués, miraré de fer un breu recorregut per la seva vida.
 
El seu compromís per la cultura
 
Treballà sempre a l’Ajuntament de L’Hospitalet, on va començar-hi de ben jove, fent-ho a diferents departaments. Des que el vaig conèixer no puc deixar de banda la consideració que fou un autèntic creador i impulsor de la Cultura, veritablement en temps gens fàcils.
 
Historiador, sobretot del poble (la ciutat) de L’Hospitalet, dibuixant, ceramista, Marcé va crear amb els seus amics Marià Riera i Valentí Julià, Ceràmiques Bellvitge. Però per damunt de tot, per a mi, ell ha estat un poeta.
 
Dins la seva tasca a l’Ajuntament, potser per haver-la viscut de més a la vora, jo en destacaria la creació del Museu d’Història de L’Hospitalet, juntament amb Marià Riera, fidel cofundador i amic. L’equipament inicià el camí el mes d’abril de 1979.
 
Sense ser massa comprés en un principi, Marcé treballà des de l’Ajuntament per dur a terme activitats en èpoques de força sequera cultural a la ciutat. Sempre ho feu amb tenacitat i acompanyat de col·laboradors constants com Pilar Firmas i Valentí Julià.  A tall d’exemple, recordo una exposició meva al Museu aquell mateix any 1979, inaugurada amb una conferència de la crític d’art na Lina font i comptant amb la presència de l’alcalde, Joan Perelló.
 
Fou però, en la primera legislatura d’Ajuntaments democràtics, quan l’impuls del Museu augmentà, amb el suport del regidor de Cultura Francesc Candel. Com a resultat es produí un increment notable d’exposicions i actes cada cop més importants, destacant que la Masia de Can Sumarro es convertís en Biblioteca de Can Sumarro el 23 d’abril de 1983.
 
No puc de deixar de destacar – altre cop – el seu esperit creatiu i, sintetitzant molt i tal vegada fent salts en els temps amb el consegüent risc de deixar-me coses, faré un apunt breu de la seva activitat fora de l’ajuntament.
 
Escriptor i poeta
 
Sempre vinculat a l’Ateneu de Cultura Popular, el Casino del Centre, i l’Agrupació d’Amics de la Música (mentre va existir), fou lletrista de sardanes; a més, juntament amb Jaume Reventós i Jaume Ventura i Tort, feu goigs dedicats a la Mare de Déu de Bellvitge. Atent als canvis de la ciutat, Marcé recuperà aspectes de personatges i de la vida i costums des del Boletín de Información Municipal. Cal destacar el llegat que deixa a través d’una gran quantitat d’articles, escrits i llibres publicats en col·laboració amb l’Ateneu de Cultura Popular, sobretot, però també amb d’altres. Com a apunt només citar-ne alguns: el poemari Contrallum hospitalenc (Col·lecció El Samontà, 1978), Racons de Calella de Palafrugell (Viena Edicions, 2002), Descobrint Igualada (Viena Edicions, 2012), que als seus poemes hi afegí els seus propis dibuixos. I el sentit Cants d’amor i d’enyorança, editat pel propi autor l’any 2012, és un recull de poemes i dibuixos en memòria de la seva estimada esposa Rosó Puig i Ribó que morí 16 de juliol de 2012.
 
De ben segur que em deixo força coses, donada la seva prolífica vida creativa i inquietud, però amb això crec deixar palesa la pèrdua que representa per a nosaltres, els seus amics i admiradors, per a la ciutat (les ciutats) que va estimar, i la cultura i l’associacionisme. 
 
Acabaré reproduint una petita part del que vaig escriure al llibret del seu homenatge. “Sovint he dit privadament i públicament que considero que el meu mestre cultural ha estat l’amic Paco Candel – el mestratge del qual ha estat per a mi el més important i el que més s’ha perllongat en el temps pel fet de tenir-lo sempre a la vora – però és evident que hom no es fa d’un sol referent, sinó de totes aquelles persones que li aporten uns mèrits, ja sigui a través de la seva obra o mitjançant la seva actitud personal i cívica, el valor dels quals depèn molt de l’actitud de qui els rep. En Marcé sens dubte, és un referent important a la meva vida”.
 
Trobaré a faltar els freqüents viatges a Igualada aquests darrers anys per portar-li llibres. Ocasions que em servien per seguir aprenent del seu exemple, tot conversant durant hores en torn de l’art, la política i, sobretot, de la poesia, disciplina on reflectia el seu amor per la llengua catalana.
 
A reveure, mestre.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article