Reportatge

De l’associacionisme cultural

El passat dia 13 de juny, l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta va organitzar a Pedreguer un sopar d’homenatge a Antoni-Lluís Carrió i Artigues (1958-2013), que ens havia deixat llavors just feia un any. L’Antoni-Lluís havia estat el secretari de l’entitat des de la seva fundació, l’any 1985. L’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta té gairebé sis-cents socis i genera una importantíssima activitat cultural a tota la comarca. La seva presidenta, Rosa Seser, explicava que l’Antoni-Lluís havia insistit molt per aconseguir arribar als cinc-cents associats. Quan van assolir aquesta respectable xifra, ella mateixa va dir a Carrió «ja estaràs content, ara!». El Toni en aquella reunió no va dir res sobre això. Segur que estava satisfet. Però a la següent reunió de junta va proposar: «ja som cinc-cents socis, si cada un n’aconsegueix un altre en serem mil, i aleshores ningú ens podrà parar».

L’exemple de l’estimat amic, desaparegut massa aviat, em serveix per remarcar la importància que tenen o haurien de tenir els associats en les entitats culturals. Un fet que de vegades no es valora suficientment, tal vegada per l’atrafegament que comporten la gestió i la programació. I una condició de l’estructura associativa en la que en algunes circumstàncies s’ha cregut que no calia insistir-hi massa si per altra banda s’obtenien recursos abundants o suficients de les administracions i si les activitats programades funcionaven bé i comptaven amb prou assistència de públic. I no és això, n’estic absolutament convençut. El fet de l’estructura associativa és molt seriós: la massa social, el funcionament de les juntes directives i el rigor —no de pur tràmit— de les assemblees generals. 

En aquests temps que corren ara a Catalunya, de voluntat majoritària d’obtenir estructures d’Estat —com ho denomina el conseller Mascarell—, o l’Estat propi a seques —com demanen nous i vells independentistes— es remarca amb molta insistència el paper clau que ha jugat la societat civil i el de la cultura pròpia del país per arribar on som. És el país que hem fet. Passa això ara més que mai i sense haver de sentir i veure els característics arrufaments de nas, que tant de mal ens han fet. Generalment s’ha comprès que no era bo que les administracions, per més democràtiques, més catalanistes o més progressistes que fossin, es mengessin la societat civil organitzada a través de l’associacionisme cultural, ni que els seus equipaments canviessin de propietat per defunció o ruïna de les respectives entitats. Ajudar les entitats és molt més pràctic i més econòmic. I a més crea sociabilitat, sentiment de comunitat, de pertinença, de responsabilitat cívica i dóna sentit a la vida, més enllà de les circumstàncies laborals i familiars de cadascú.

Posats a dia d’avui, les associacions culturals veuen reconeguda la seva raó de ser, funcionaran més o menys bé, però costarà trobar algú que en el seu conjunt les titlli d’antigalles del passat. No és modernitat el que destil·la el menyspreu a l’associacionisme cultural i a les seves manifestacions. De vegades els «sacerdots» que la prediquen són com un os de pernil: el que es promet o s’insinua no hi és. I si hi ha estat, de tot plegat només n’ha quedat una forta i rància olor. La crisi que afecta tothom –i en gran mesura les administracions– ha fet girar els ulls de qui els tenia distrets en crear duplicitats o en caure en paranys de fum, en blufs ben pagats, massa sovint pensats per al rendiment polític o per a complaure vanitats o establir fidelitats. Paradoxalment, quan la crisi també afecta les economies de les associacions culturals és quan més consens hi ha sobre la conveniència de la seva raó de ser.

Des de l’associacionisme cultural no podem, però, estar mai contents del tot. Ara, tal com van les coses, amb ganes de creure que podem guanyar cotes de llibertat nacionalment mai vistes, s’hauria de produir un increment molt significatiu de la massa associativa. Hem estat importants per construir el passat, som el país que fem i serem el que vulguem fer, sempre des de la realitat que configuren la imaginació, la creativitat, el treball, la gestió associativa, l’honestedat i la cultura: positivament, tocant de peus a terra, sumant, establint xarxes de comunicació, de relacions i de complicitats. Sumar amb tothom que vulgui sumar, sense punyeteries ni vanitats, ostentacions, egocentrismes i arrogàncies, mai no magnificant matisos i diferències. No pas de dalt a baix, sinó horitzontalment. Com a la Marina Alta, hauríem d’arribar als cinc-cents per, tot d’una, aspirar a doblar el número. Ara és un moment clau per a estimular-ho, invitar a ser membres associats, demanar la participació, conscienciar, fer comprendre que l’associacionisme cultural esdevé una necessitat de la societat, imprescindible per avançar cap a un país i un món més equilibrat, just i responsable. Ens hauríem d’espolsar les puces del resistencialisme, de la substitució, de l’«anar fent», per generar projectes sòlids, creatius, compartits. Hauríem de ser capaços d’encomanar les ganes, l’optimisme, el sentit que dóna a les nostres vides, la riquesa que brindem i –molt més, encara– la que recollim.

Per tot això, la creació del «Dia de l’Associacionisme Cultural Català» per part del Govern de la Generalitat em sembla una excel·lent idea. Per diferents motius: perquè hi ha una realitat social i política de país que ho permet —cosa que no passa a tot arreu—, perquè hi ha un govern i la major part de les forces polítiques que es mostren sensibles amb l’associacionisme i la cultura —i ja sabem com les gasten en altres geografies de l’àmbit lingüístic—, i per les possibilitats que ofereix de fer-nos presents als nostres pobles, barris i ciutats, per invitar la gent a conèixer i a participar, per generar i coordinar activitats entre associacions de diversa tipologia en un mateix lloc.

Treballar per la cultura és sempre anar a favor de la condició humana. Són els incultes, els dominadors i els opressors els qui van contra la cultura. Ser un país culturalment avançat vol dir entendre els engranatges que s’han d’articular per utilitzar al màxim tots els recursos econòmics, d’infraestructures i humans possibles, entre la societat civil entre si i amb les administracions públiques, de les locals a les nacionals. Cadascú en el seu paper, críticament constructius, positivament creatius, responsablement administradors dels recursos, voluntàriament disposats a la col·laboració. L’enfrontament gratuït o com a herència de llargs períodes repressius a hores d’ara no té sentit.

Per això crec que és i serà oportuna, a partir de l’any vinent, la celebració del Dia de l’Associacionisme Cultural Català, per fer possible una visibilitat simultània en uns dies concrets, que tingui ressò local i general, sigui encomanadissa i generi creixement associatiu. Caldrà la implicació de les associacions culturals de cada lloc, la difusió a través de les federacions i la coordinació, i l’estímul i la presentació global a través de la Generalitat. Una ocasió per mostrar i incrementar el potencial associatiu cultural català. Tot, per arribar als mil i a noves fites.
 

Comentaris

Ramon Marrugat Cuyàs Tarragona
1.
Molt bé! És un bon repàs del fet associatiu. Encara que no sé si la creació d'un "Dia de l'Associacionisme" paga gaire la pena, però sí que és ben clar que ens en cal un replantejament.
Em sembla que, arran de la represa democràtica, l'associacionisme es va adaptar prou bé a viure de les aportacions públiques. Precisament ara, amb la nova situació dels ens públics, que tan afecta el finançament de l'activitat cultural, és el moment de retornar als inicis i que els que assumeixen funcions directives dediquin una part del temps al reforçament i augment de la massa social.
Havíem arribat a la paradoxa que fins i tot associacions amb gran activitat i amb gran incidència social, en anar resolent més o menys bé el pressupost, havien oblidat l'acció dinàmica interna, amb un nombre d'associats desproporcionat de tan pobre.
Josep, endavant!
Ramon Marrugat

Comenta aquest article