Reportatge

Ens cal una diada?

Director d'edicions de l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

Darrerament, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ens ha sorprès amb la iniciativa de declaració del 4 de juny com a Dia de l’Associacionisme Cultural.

A banda del reconeixement públic i moral que implica aquest fet, caldria aprofundir en el què significa, en el moment en què és dóna, les seves implicacions pel col·lectiu al que va dirigit, la seva oportunitat... Anem a pams:
1. Pel que fa al nom: Associacionisme és un concepte històricament i relativa poc utilitzat però que darrerament (a partir de la primera dècada dels 2000) el moviment associatiu ha fet seu i ha interioritzat. Diverses són les raons d’aquesta apropiació, n’esmentaré algunes, que al meu parer són força aclaridores.
L’acció institucional inicial de la Generalitat, pel que fa al tema que ens ocupa, fins a finals de la primera dècada de l’actual segle, estava centrada en el suport a les diferents manifestacions de cultura popular i tradicional existents. Era un suport a una determinada manifestació que tenia un nom concret (gegants, sardanes, diables, ateneus...), i que s’especificava que es tractava de manifestacions de cultura popular i tradicional (recordeu el CPCPTC?).

Amb l’aparició d’estructures organitzatives de tercer nivell (vegi’s l’ENS), ja no es poden utilitzar les mateixes paraules, ja que són poc clarificadores –en el sentit que algunes d’aquestes organitzacions de tercer nivell agrupen diversos sectors temàtics– per la qual cosa caldrà cercar d’altres conceptes que englobin totes aquestes manifestacions culturals i que alhora transmetin un missatge modern, innovador, sinèrgic, que superi les realitats temàtiques, i que generi un missatge cada vegada més autònom de les administracions. El propi ENS DE L’ASSOCIACIONISME CULTURAL CATALÀ manifesta ja des de la seva fundació (2005), que el nexe transversal d’unió entre tots els seus associats és l’associacionisme (una manera concreta d’organitzar-se les associacions), més enllà de les temàtiques específiques de cada membre. Ja durant el procés dels Debats al Territori (2003-2005), d’on sorgeix l’ENS, es fa present aquesta situació i s’opta obertament per aquest concepte (només cal recordar la celebració del 1r Congrés de l’Associacionisme Cultural Català, per exemple).

Un procés similar, però amb uns anys de retard, s’observa també amb l’administració que inicialment es defineix com a Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana per més tard incorporar en el nou organigrama del Departament, la direcció general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals, ja als inicis de la segona dècada de l’actual segle. Cal observar que desapareix el terme “tradicional”, molt possiblement perquè algú el va considerar massa encotillat i constret a una manera de fer massa clàssica, i a l’hora s’inclou la nou terme “associacionisme”. Intueixo que en un futur més o menys immediat es donarà, però, una recuperació del concepte “tradicional” en el sentit d’autenticitat i de garantia d’implicació popular. I és que no és debades que la UNESCO –i, més concretament, la Convenció pel Patrimoni Immaterial– dóna a aquest concepte una gran importància.

Cal dir, però, que ja a l’inici de l’anterior legislatura (2011), el Departament de Cultura ja va donar missatges d’obertura i de suport vers les organitzacions de segon nivell (federacions, coordinadores, moviments...), com a mostra d’una aposta estratègica per afavorir aquestes entitats. En aquest context paga la pena de fer notar que les poques organitzacions de tercer nivell existents (federació de federacions) tenen el mateix tracte, quan de fet són qualitativament diferents, per la qual cosa necessiten suports específics diferenciats de les federacions.
Un altre aspecte que pot sembla menor o anecdòtic, però que crec que ha tingut la seva importància en la raó que explica per què no s’ha utilitzat massa el terme “associacionisme” és l’existència d’una certa dificultat a l’hora de pronunciar-lo (massa “c”, “s” i “ss”) que fa que el mot no sigui massa còmode de pronunciar i que a molts parlants quasi els calgui haver de fer un assaig previ de pronúncia.

2. Pel que fa al concepte de diada: Sempre m’han generat una certa al·lèrgia aquest tipus de proclamacions. N’hi ha tantes i són tan diverses que moltes vegades no deixa de ser una qüestió merament formal. Una cosa diferent és dedicar un any a una efemèride, a un personatge... això sí que possibilita una major incidència pública, una dinàmica, sinergies...

Aquest tipus de propostes (Dia de l’Associacionisme Cultural), tenen sentit si al darrere hi ha una voluntat d’aglutinar i de fer que els diferents col·lectius que el conformen s’ho facin seu. No vull pas insinuar que aquesta no sigui la voluntat dels organitzadors, però no crec que hagi estat la millor manera de començar, ja que no sembla que respongui a una necessitat o a cap petició del sector com a tal, cosa que obliga, si més no en els seus inicis, l’administració a desenvolupar un protagonisme important, àdhuc excessiu, i això pot marcar. O bé se’l fa seu el col·lectiu o bé es transforma en una efemèride onomàstica de curta volada. Veurem com es desenvolupa tot plegat en el futur. Aquí és el moviment associatiu i les seves organitzacions qui ha de tenir la darrera paraula.

3. Pel que fa a com es va desenvolupar l’acte en si: molt possiblement perquè va ser el primer, però el vaig trobar força encarcarat i formal. No vaig saber veure l’esperit associatiu ni va ser un esdeveniment que les entitats poguessin aprofitar ni del que poguessin gaudir. Va ser una festa més que desitjo que es transformi en quelcom més útil i significatiu. Valoro, això sí, molt positivament l’aposta de la tria d’Els pescadors de Josep Anselm Clavé, força ben interpretada malgrat les importants dificultats de la partitura (no és perquè sí que aquesta peça no es troba habitualment en el repertori coral), una recuperació que recorda els actes que el segle XIX s’organitzaven als Jardinets del Passeig de Gràcia.

4. Una qüestió col·lateral: darrerament el Govern de la Generalitat ha entrat al Parlament la proposta de redacció de la Llei del Voluntariat. Es tracta d’un text pensat bàsicament per a col·lectius on el voluntari (que no associat) té un paper majoritari. Tanmateix, si no es clarifiquen bé les coses ens afectarà de retruc a tot l’àmbit associatiu cultural. Doncs bé, ni que sigui de manera col·lateral pot ser interessant que s’hagi donat aquesta coincidència ja que pot ajudar a debatre el tema i a implicar al sector associatiu cultural –un debat que es troba a faltar per part dels diferents àmbits administratius en aquests darrers mesos.

Començava l’article amb una pregunta. Vull acabar-lo d’igual manera. Ens cal una diada? M’agradaria saber la vostra opinió.
 

Comentaris

Pere-Joan Pujol Macau Pau
1.
Això que ara en diem associacionisme o societat civil, des de fa pro de 200 anys ha fet coses per aquest país i sempre ho ha fet desenvolupant accions que sortien de les bases, dels socis. no entenc perquè ara hem de permetre anar sempre a remolc del que decideix l'administració corresponent. Hem perdut la capacitat de re-inventar?
Alguns presidents de federacions que aplaudeixen amb entusiasme les propostes que a la fi deixen sense iniciativa pròpia ales entitats, s'han parat a pensar-ho o bé farem realitat la historia que un empordanès: Abdò Terradas, va escriure en la seva obra: el rei Micomicó Manca de perspectiva. Falta de capacitat. Feina mal feta. Misèria intel·lectual. Com l'Abdó, ara entenc per què els idiotes aplaudien al Rei.

Comenta aquest article