Reportatge

Lluís Subirana, molt més que «un savi de la sardana»

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

La mala notícia m’arribà per dos camins diferents: per una banda, l’historiador sabadellenc, Josep Lluís Martín i Berbois —amic comú—, m’ho va fer saber, coneixedor de l’antiga relació que m’unia a Lluís Subirana; i, per una altra, Joan Ramon Gordo, demanant-me aquest article per a Tornaveu. Els mitjans de comunicació es van fer ressò ben aviat del comunicat de la Confederació Sardanista de Catalunya. El Punt Avui, diari en què havia col·laborat entre el 1995 i el 2002, el qualificà d’«estudiós sardanista», mentre La Vanguardia titulava un obituari signat per Paloma Arenós «Un savi de la sardana», on se’n destacava la condició d’escriptor, historiador i activista cultural, il·lustrat per una bona fotografia de l’arxiu de l’Associació de Veïns de la Creu, una de les nombroses entitats amb què col·laborava. La imatge de la fotografia era, si fa o no fa, la del Lluís que s’acomiadà de mi ara fa un any, en trobar-nos a la sortida del Palau de la Música Catalana, on jo acabava de parlar sota el bust de Josep Anselm Clavé, en nom dels que havíem estat guardonats amb la medalla d’or de la Federació que conserva el llegat i la memòria de qui ha estat el gran promotor i la pedra angular, no tan sols de les corals, sinó també del conjunt del moviment associatiu català.

Em sobtà aquella abraçada amb què semblava felicitar-me el meu amic Lluís Subirana, i em vaig adonar que en el gest hi havia quelcom més. Em vaig proposar telefonar-li, encara que només fos per tornar a conversar sobre tantes històries compartides que ens unien. Ara em sap greu no haver trobat el moment per a aquella telefonada, quan és ben segur que en l’abraçada hi havia un adéu. El meu amic era conscient que la seva malaltia avançava irremissiblement. La brillantor en els ulls de la seva esposa m’ho deia.

Quan m’apresso per complir a temps amb l’encàrrec d’escriure aquest referent i repasso la informació que ja se n’ha publicat, observo que hi ha una bona documentació sobre la seva trajectòria cultural: vint llibres publicats, medalla al mèrit cultural de Sabadell —ciutat amb la qual se sentia plenament identificat i a la qual arribà el 1951, procedent d’Esparraguera, on havia nascut el 1938—. Havia estat guardonat per l’Obra del Ballet Popular pels mateixos mèrits, i per la Fundació Lluís Carulla amb el Premi per l’Actuació Cívica. Historiador de la cultura popular, també havia estat un gran divulgador a través de les ones de Ràdio Sabadell, on havia dirigit entre el 2004 i el 2011, com qui diu només fa quatre dies, els programes Sardanes i Esperit de festa. Fins ben a prop del final participà en les comissions organitzadores de totes les commemoracions sabadellenques: des del Mil·lenari de Catalunya, el mig segle de Sabadell Sardanista, el 25è aniversari de la Cobla Jovenívola, el centenari de l’Orfeó de Sabadell, els 125 anys de Sabadell Ciutat… Tot plegat fa dir a Paloma Arenós que la seva gent el recorda com una persona curiosa, inquieta i apassionada, que posava el cor en tots els seus projectes.

Ningú no es refereix a la seva vida professional, que sé que va exercir amb una gran capacitat d’iniciativa. La raó del silenci me l’havia explicat ell mateix. El dia que el van jubilar va decidir dedicar-se en cos i ànima a la divulgació de la cultura popular i, molt especialment, la sardana. Va ser com realitzar un somni que l’ha convertit en un exemple.

Junts vam tenir un altre somni no realitzat. En el fons trobà en la cultura un lloc on seguir treballant per una Catalunya que estimava amb passió. La nostra amistat venia del principi dels anys setanta, quan coincidíem en els debats per a dotar aquest país d’una gran esquerra nacional de fidelitat catalanista, projecte que es frustrà amb la mort de Josep Pallach. Aquell desencís el portà a desenvolupar la vella idea que des de la cultura es pot canviar el món i aconseguir algun dia la llibertat per a la pàtria que estimava. S’incorporà eficaçment al que havia estat durant la dictadura la ‘legió del silenci’, tota aquesta munió de gent que no s’ha desmobilitzat i és a prop del somni que Lluís Subirana mantenia viu, tot fent la feina per la qual ha estat considerat un savi de la sardana. Com és evident, Lluís Subirana és molt més que un gran referent cultural.

Comentaris

JOSEP LLUÍS MARTÍN BERBOIS SABADELL
1.

LA MORT DEL LLUÍS ENS HA DEIXAT UNA MICA MÉS ORFES. GRÀCIES PER L'ARTICLE PERE.

Comenta aquest article