Reportatge

Joan Domènech: «El sardanisme ben entès no deixa de ser professió de fe »

Sardanes

a «Som»

Els aplecs sardanistes van evolucionant i alguns s’afanyen a presentar iniciatives diferents per tal de donar un mica més de varietat a la trobada i que pugui atreure un públic més variat..., explica Joan Domènech a la columna editorial de la darrera edició de la revista Som, que dirigeix Antoni Anguela, recentment guardonat amb la Medalla al Mèrit Sardanista en el darrer veredicte dels Premis Sardana 2009.


Domènech recorda els temps en què freqüentava les reunions de l’Agrupació d’Aplecs de les Comarques Gironines: «En aquell moment quan algú apuntava la idea de fer un aplec de franc, tothom el titllava de somiatruites. Un aplec d’entrada gratuïta era impensable. Actualment hi ha hagut un procés de conscienciació de les institucions locals que, en bona part, han assumit el cost de les jornades sardanistes i han deslliurat els promotors d’aquella feixuga i poc gratificant feina d’anar pels comerços a cercar anuncis per al programa.»

Encara hi ha llocs en què subsisteixen els programes i les formes de recaptar finançament. «Cadascú s’ho munta com pot. El cert, però, és que hi ha hagut canvis, que la imaginació ha treballat i que s’han arribat a bons resultats de cara al manteniment dels aplecs de sardanes. Els que hi són aficionats tenen, a partir d’ara, la festa assegurada per una colla de mesos, recorrent d’un lloc a l’altre de la nostra geografia, aquells pobles que dediquen un diumenge —i, a vegades, més i tot— a aquestes manifestacions.»

És veritat, també —matisa l’articulista— que, a l’hora de quadrar pressupostos, s’han hagut d’afinar els números i que només trobem en aplecs comptats les cobles capdavanteres. «També és bo recordar, de passada —posa punt final—, que la gratuïtat que, a priori, caracteritza la majoria d’aplecs, no justifica que el sardanista constant que no en deixa ni un els recorri tots sense que li costi ni cinc de la butxaca. El sardanisme ben entès no deixa de ser una professió de fe, un sentiment, una afició, un gust... i ja se sap que els gustos es paguen. Precisament els que comparteixen amb els organitzadors una manera d’entendre la cultura catalana, han de ser els primers de retratar-se perquè cap aplec —amb subvencions, rifes o el que sigui— no surti deficitari i la festa quedi assegurada per temps. Si agrada l’aplec, s’hi ha de contribuir. El plaer de ballar sardanes no es manté de l’aire del cel.»

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article