Reportatge

Les dues històries d’en Tomeu i na Guida.

Vocal de la comissió assessora de cultura popular Menorquina del Consell Insular de Menorca.

Pocs actes dels que queden emmarcats dins les Festes de la Mare de Déu de Gràcia hi són, com solem dir, “des de sempre”. Un dels pocs que es manté des dels primers anys és el que dona sentit a la celebració: l’anada dels caixers de l’obreria a l’Ermita de Gràcia per escoltar el cant de les completes i el posterior retorn a la Ciutat, que forma el que coneixem com a sa colcada. Buscant ja en la resta d’actes, la majoria tenen una data d’arribada posterior a la celebració. La passejada dels gegants durant els dies principals és un d’aquests actes.
 
De la arribada d’en Tomeu i na Guida a les nostres festes i el perquè de la seva estada entre nosaltres en contarem les seves dues històries verídiques.
 
La primera comença l’any 1934, amb unes Festes anunciades en el programa únicament com a “Fiestas Populares”. Les festes d’aquell any –recordem que estàvem en temps de la II República– no sols no es van celebrar en honor a la Mare de Déu, si no que han estat d’aquelles poques en què pels carrers no s’han vist passar els cavalls de sa colcada (s’havia intentat que l’organitzés la institució Fomento de Turismo, amb un caràcter cívic no religiós, però finalment la desfilada no es va fer). De les Festes que s’havien organitzat pocs anys abans en quedaven poc més que els concerts de la Banda de Música, el tradicional partit de futbol entre els dos equips de la ciutat i el castell de focs d’artifici.
 
El programa bé necessitava d’alguna novetat que li donés un poc de cos i seria una casa comercial de Barcelona qui l’hi va poder proporcionar. Aquí començaria la relació entre la Primera institució Local, presidida pel batlle D. Pedro Pons Sitges i El Ingenio, casa afincada des de l’any 1868 al mateix cor de la Ciutat Comtal, especialitzada en la fabricació i venda de gegants i capgrossos.
 
En aquella època, la casa de Barcelona acostumava a enviar per correu postal publicitat als ajuntaments, acompanyada d’alguna fotografia dels seus productes. De fet, als arxius de l’Ajuntament de Maó encara es conserven algunes d’aquelles imatges de gegants i capgrossos que visitarien les nostres festes.
 
És més que provable que fos responent a aquesta publicitat que l’Ajuntament va iniciar les negociacions amb la casa El Ingenio. Tot i que manca documentació de com es van dur a terme, arribarien a bon port, com certifica l’anunci en el programa de festes d’aquell any 1934, pel dia 7 de setembre:
 
“A las 5.- Salida de la Cabalgata y de un grupo de Gigantes y Cabezudos, que recorrerán las calles de la ciudad acompañados por la Banda de música “La Mahonesa” tocando alegres pasacalles, los que continuarán en el Paseo de la Libertad donde se efectuará el desfile”.
 
La Cabalgata era sa colcada, que com hem dit abans finalment no va sortir. El “Grupo de Gigantes y Cabezudos” eren els avui coneguts com en Tomeu i na Guida, que passejarien per les nostres Festes representant una parella de monarques, cosa que en aquella època era bastant comú per les Terres Catalanes d’on venien, acompanyats de mitja dotzena de capgrossos.
 
El tracte era que la Casa de Barcelona llogava a l’Ajuntament de Maó els gegants i els capgrossos pels dies que duressin les festes i que un cop passades aquestes s’haurien de tornar al propietari, que els seguiria llogant a altres ajuntaments.
 
Encara existeix la factura que emeté El Ingenio el dia 12 de setembre, data en que els gegants i capgrossos teòricament havien de regressar a Barcelona. Els conceptes que es carreguen són pel lloguer dels gegants amb els seus vestits, 325 pessetes, 75 pessetes pel lloguer dels capgrossos i 70 pessetes més en concepte d’embalatges, el total suma 470 pessetes. En la mateixa nota també s’indicava que en el cas que l’Ajuntament es volgués quedar els gegants ho podria fer, sense els vestits, afegint-hi 500 pessetes, sumant en total 970 pessetes.
 
El que no sabia el Sr. Delfí Homs, que era el propietari d’El Ingenio, és que durant aquelles passades festes a Maó havia succeït un fet que indirectament provocaria un canvi de plans en el negoci i en la història mateixa de les Festes de Gràcia. Havia succeït que durant un dels passacarrers la geganta havia patit un greu accident, possiblement una caiguda, que féu que la figura quedés prou malmesa.
 
El cas és que a Maó havien arribat uns gegants en bon estat i a l’hora de tornar-los la geganta estava rompuda. La solució que va considerar l’Ajuntament per a no haver de comunicar al seu propietari que els gegants ja no estaven en el mateix estat en què els havien enviat seria proposar la seva compra, reparar-los i empadronar-los a la ciutat per a sortir també en anys successius.
 
Tot i així, les negociacions encara serien llargues. Miquel Camps, cambrer del vaixell Ciudad de Mahón, que feia el trajecte entre Maó i Barcelona en una època en que les comunicacions no eren tan sofisticades com ara, seria el que faria d’intermediari entre l’Ajuntament i la casa propietària dels gegants.
 
Trobem que si bé el batlle Pedro Pons Sitges el dia 14 de setembre havia presentat al plenari municipal la proposta de compra dels gegants i els capgrossos, datada el 21 del mateix mes, existeix la carta que li dirigeix Miquel Camps comunicant-li que està al corrent que les figures, de manera que ell no es pot explicar, segueixen a Maó, i que s’ha excedit així el termini de temps d’una setmana acordat per al lloguer.
 
El batlle de la ciutat, en carta de dia 22 de setembre, li comunica a Miquel Camps, que mitjançant el policia municipal que anomena Sr. Saura, li havia entregat al cambrer una nota per la que sol·licitava de la casa de Barcelona una rebaixa en el preu del lloguer de les figures, donat el mal efecte que havien causat les vestimentes dels gegants, que qualifica de molt deteriorades, i que estaria esperant resposta de Barcelona. També especifica la nota del dia 22 de setembre que es podria proposar la compra de les figures si hi hagués alguna rebaixa en el seu preu.
 
El següent document que trobem és la carta que el dia 24 de setembre dirigeix El Sr. Delfí Homs directament al batlle de la ciutat, en la que li comunica que pel motiu de que els gegants i capgrossos encara no li havien estat tornats, aquest ja havia perdut el poder-los llogar en dues ocasions més. El Sr. Homs li fa saber també que per tal motiu el consistori haurà d’abonar el doble de la quantitat acordada en un principi.
 
Amb data de 25 de setembre, Miquel Camps escriu a Pedro Pons Sitges informant-li que fent ús d’un altre cambrer que també feia la mateixa ruta entre Maó i Barcelona ja li havia remès la factura emesa per El Ingenio. Tal i com se li havia demanat, havia visitat la botiga i havia transmès al batlle tot el malestar dels propietaris dels gegants, als qui, després de no poques atencions tingudes amb el consistori -com no haver cobrat el lloguer abans d’enviar les figures, com era costum- i tot i els greus perjudicis causats per no haver pogut disposar dels seus gegants per a nous negocis, encara se’ls exigia una rebaixa econòmica.
 
En aquesta mateixa carta, Miquel Camps, degut als incompliments per par part de l’Ajuntament d’allò pactat amb la casa de Barcelona, declina ja tota responsabilitat seva en el devenir del tema.
 
És el dia 27 de setembre quan el batlle Pedro Pons Sitges escriu directament a Delfí Homs per acceptar la compra dels dos gegants, sense la roba, i dels sis capgrossos pel que havia entès que costaria 970 pessetes. El mateix dia escriu també a Miquel Camps per a comunicar-li el desenllaç i donar-li les gràcies per les seves gestions i per disculpar-se per les molèsties ocasionades.
 
Una de les últimes cartes que trobem dins tot l’embull que s’havia originat, és per la que El ingenio informa a l’Ajuntament que les 970 pessetes serien per la compra dels gegants, sense els vestits ni tampoc els capgrossos, que també haurien de tornar a Barcelona. En el cas de que l’ajuntament es volgués quedar també amb els sis capgrossos la fàbrica emetria una nova factura de compra dels gegants i els capgrossos, més el lloguer de les robes i els embalatges, sumant en total 1035 pessetes.
 
Reunit el plenari el dia 5 d’octubre, s’acordà la compra dels gegants i els sis capgrossos per la quantitat sol·licitada. Les vestimentes de rei i reina amb les que havien arribat els gegants es van tornar al propietari i aquelles dues enormes figures i els seus menuts acompanyants van ser empadronats a la nostra ciutat, s’inicià així una tradició que a dia d’avui ja és un senyal d’identitat de les nostres festes.
 
Sense voler estendre’ns més en el tema, sols queda afegir que ja seria per a les Festes de l’any següent, les de l’any 1935, que a varis tallers de costura de la ciutat es van confeccionar per als gegants les primeres vestimentes de menorquins que van portar, de manera que van passar de ser dos monarques a representar dos menorquins del segle XVIII.
 
També per aquell any havia quedat pendent el motiu que havia originat la compra dels gegants, tot i que el seu primer propietari mai ho va arribar a saber. Amb data de 14 de setembre d’aquell any, 1935, el propietari de la fusteria que alguns encara hem conegut dalt sa Costa d’en Ga, carrega a l’Ajuntament 32,50 pessetes en concepte de muntar i desmuntar els gegants, encarregar-se de portar-los a la sastreria per a fer-los els nous vestits, arranjar la cara i mans de la geganta i pintar-la.
 
La relació entre la casa El Ingenio de Barcelona i els nostres Gegants mai acabaria del tot i a dia d’avui encara és l’establiment on els membres de la Colla de Geganters de Maó compren els materials amb els que es fa el manteniment i, quan cal, la restauració de les dues enormes figures de la ciutat.
 
Una segona història que ens explica l’arribada dels gegants a les nostres festes és la que l’any 2002 va resultar guanyadora del concurs escolar per a la creació de la llegenda d’en Tomeu i na Guida. En cap moment posarem en dubte la veracitat d’aquesta segona història, ja que com que es tracta d’una llegenda, posar-la en dubte li llevaria romanticisme.
 
La història va ser escrita per Sergi Escandell Seguí, que en aquell any cursava els seus estudis a l’I.E.S. Cap de Llevant de Maó.
 
 
EN TOMEU I NA GUIDA
 
Fa molts i molts anys, a Maó, hi vivien na Guida i en Tomeu, dos joves que estaven enamorats l'un de l'altre. Ells havien viscut sempre feliços a la seva caseta a la vora del mar. Però un dia uns pirates van entrar al port de Maó amb més de cent vaixells i van calar foc a tota Menorca.
 
Na Guida i en Tomeu van ser els únics supervivents d'aquella tragèdia. Ells es van salvar gràcies a una petita barqueta que tenien i que els va dur a un continent desconegut per tot ésser humà. En aquell continent hi van viure més de deu anys. Va ser una època
de gana, pobresa, tempestes i malalties.
 
Cansats de tot aquell malson, van anar a veure el Dimoni i li van proposar un pacte: el Dimoni els havia de donar poders per aconseguir tornar a Menorca i que tot tornés a ser com abans. El Dimoni els va dir que sí, però a canvi ells serien condemnats a viure tota la vida com a ninots de cartró que només podrien sortir per les festes de cada any.
 
El Dimoni va donar a na Guida un ventall perquè pogués apagar el foc que encara era encès a Menorca i unes flors per tornar a donar vida a l'illa, i a en Tomeu un pergamí on constava el pacte que havien fet amb ell. Na Guida va apagar el foc, va sembrar les flors i tot va tornar a ser com abans.
 
Però desprès, na Guida i en Tomeu es van convertir en figures de cartró.

Per a més informació cliqueu aquí.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article