Reportatge

Joan-Pere Viladecans: On són aquells intel·lectuals castellans, sotasignants?

El pintor Joan-Pere Viladecans fa des de les pàgines de La Vanguardia —on inicia una tasca d’analista que ja havia desenvolupat en un altre periòdic— una crida als intel·lectuals i artistes castellans amb els quals havia compartit complicitats i reivindicacions, durant la dictadura, exercint el paper de ‘sotasignat’ en manifestos que la premsa titulava «intel·lectuals i artistes manifesten...». La situació els portà a opinar sobre tot, «a exercir d’oposició política en la interinitat —escriu—, quan en la realitat no tenien capacitat per a resoldre res. Allà hi eren tots sense distinció d’origen, ni d’idioma, ni de professió, es tractava de sumar afanys davant la foscor i de les primeres llums de la democràcia; davant d’un futur més modern i més lliure».

Eren temps en què a la capital lo catalán tenia valor afegit, potser de canvi, un prestigi cultural i un plus de modernitat, d’europeisme... «Els recitals de la cançó eren multitudinaris i aprofitats per plasmar l’ampli espectre de l’oposició. Les traduccions al català es succeïen i els intercanvis es reiteraven. Et teatre català començava a acceptar-se a Madrid. Era quan els peninsulars van assumir com a propi el poc que van entendre, a la vista ho tenim, de la Pell de Brau d’Espriu.»

Què queda de la comprensiva o potser compassiva complicitat que mostraven els col·legues castellans? Viladecans recorda que hi va haver qui s’ho va veure venir, quan en un concert a Madrid, un novíssim Felipe González proferí «Tranquilos, catalanes, que ya os daremos la autonomía»: Joan Fuster va dir: «Comencem a anar malament.»

«On són tots aquells companys ‘sotasignats’. Quin d’ells ha corregit, matisat, interpel·lat o desmentit els furibunds i sistemàtics atacs de la ‘caverna mediàtica’ a Catalunya? Qui ha sortit en defensa de la creativitat i un pensament que abans consideraven atractiu i diferent?»

Davant de l’actual autisme d’aquells ‘sotasignats’ de la Transició, davant de la seva passiva indiferència, «només cal pensar que Espanya mai no va entendre Catalunya. Sembla ser que ja som assimilables. Aquelles antigues utopies col·lectives, còmplices i compartides han acabat generant a Catalunya grans frustracions privades i un cert sentiment d’injusta derrota. I de soledat. Però continuarem tan dòcils, tan indulgents amb el que és aliè, tan confosos, tan... Esperant quelcom més dels col·legues ‘sotasignats’». Viladecans s’acaba preguntant si serà en va.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article