Reportatge

Burca, sí o no


Aquests dies s’ha obert un debat
públic sobre si la nostra societat vol o no que hi hagi dones que es mostrin —és un dir— amb burca o nicab o qualsevol altra vestimenta que els oculti tot el cos i fins i tot la cara.

Cal recordar que, respecte a la cultura musulmana, es va començar la polèmica qüestionant l’ús del mocador a les escoles i ara el mocador ja no és posa en tela de judici perquè tenim dones amb mocador al carrer, al mercat, al metro, recollint criatures a les escoles i treballant en feines domèstiques. Ara ja és ‘normal’ que les dones musulmanes, com en altre temps les nostres besàvies i més tard les dones immigrants del sud, portin mocador per a tapar-se els cabells.

Ara, amb la massiva presència de musulmanes, apareixen noves maneres de tapar-les i el burca n’és l’extrem. Una mena d’embalum fosc que camina vacil·lant, gairebé sense veure-s’hi, és, suposadament, una dona a qui la seva cultura no permet que se la vegi i, per això, es fabrica una casa portàtil que l’oculta.

Qui és qui ordena a través de la ‘cultura’ aquesta mena de situació per a les dones? No se sap ben bé, és el costum, diran els qui parlen, o sigui els barons. Si de fet ho porta perquè ella vol, diuen.

Recordo quan de jove portava mantellina per a anar a l’església. No en feia cabal, era normal i es pot dir que la duia perquè volia. Però no era així. Un dia hi vaig anar sense i de cop i volta em vaig trobar amb què algú m’havia tapat el cap amb una cosa suada i bruta. Una bona ànima que vetllava per la meva honestedat de dona.

A les musulmanes, els passa semblantment. Elles mateixes, que sempre han vist com les mares i les àvies han anat tapades, no es veuen elles mateixes sense els burques i ‘destapades’, i ho entenc. En canvi, els seus homes, que en la seva terra duen xilabes o el que sigui depenent del país, aquí de seguida canvien de vestit sense cap problema.

Però han de saber elles, i sobretot els seus homes, que aquí no ens agraden aquests costums i que si vénen a quedar-se han de fer un esforç per a agradar-nos. Perquè les occidentals hem lluitat per a poder anar pel món com ens doni la gana i aquest dret l’hem guanyat a pols i no estem disposades a tornar enrere. Es dóna el cas que, en barris i pobles on hi ha majoria de musulmanes, les noies no se senten còmodes amb segons què es posen. No estem disposades que ens dictin les seves normes ni a obeir ordres inventades que suposadament vénen de Déu. D’aquest mal, ja n’estem vacunades.

No ens agradaria que el burca es fes ‘normal’ entre nosaltres com s’hi ha fet el mocador, ja que, per molt que es vulgui dissimular, és un signe d’identitat que obliga solament les dones. La gran presència musulmana a Europa bé cal que es noti i que s’imposi perquè així les seves reivindicacions d’espais gratuïts, de menjars diferents, de permissions inaudites, fins i tot de subvencions, tenen una força més gran si les dones majoritàriament, amb mocadors i ara amb burques, es deixen veure pels nostres carrers exercint una força, vulgues que no, coercitiva, encara que pacífica.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article