Al bell mig de tantes veus que s’han indignat pel “cas Millet”, un reconegut comentarista (Francesc-Marc Alvaro) ha dit que la imatge que més el va impactar de tot l’afer va ser la dels cors de l’Orfeó interpretant “El cant de la senyera” davant l’emblemàtic Palau de la Música. Les cares dels congregats ho deien tot: estupor, ràbia, indignació... I la necessitat de seguir endavant amb dignitat, malgrat tot. Els definia com una representació del que s’ha vingut a definir com la bona gent de Catalunya.
La societat civil també és –deia- la quantitat de gent anònima que, a Barcelona i en moltes poblacions catalanes, dedica una part important del seu temps lliure i els seus recursos a fer coses pels demés, per al conjunt de la societat, en camps tan diversos com la cultura, l’esport, els serveis socials, el medi ambient, l’oci juvenil i un llarg etcètera. Aquestes persones no tenen ni cognoms de gran anomenada ni fortunes espectaculars, ni gaudeixen de contactes privilegiats, ni entren en el repartiment endogàmic de premis, honors i favors que singularitzen als que constitueixen el que diuen l’elit.
Alvaro acabava dient que l’evidència del que ha passat és tan dura com repleta de possibilitats: aquest curtcircuit de l’establishment català arriba a l’hora perfecta per a cremar molts trastos. La gent -que és bona però simple- ja n’està farta.