Reportatge

Les consultes sobre la independència i la cultura associativa

La reacció associativa dels catalans, amb tants milers de voluntaris, no podia ser diferent.

A la darrera onada de consultes sobre la independència de Catalunya, celebrada el 25 d’abril passat, van votar 232.000 persones, un 20,2 % dels electors cridats a les urnes (en què s’incloïen els majors de setze anys i els estrangers). Més enllà d’aquesta dada, que indica una mobilització impressionant —el total de vots acumulats en les onades de consultes del 13 de setembre, del 13 de desembre, del 28 de febrer i del 25 d’abril puja a 487.319 persones, un 21 % de participació sobre el padró i un 23,6 % sobre el cens oficial—, hi ha una dada menys comentada i que crida l’atenció.

En la consulta del 25 d’abril, celebrada a 212 municipis catalans, hi han participat uns 35.000 voluntaris. I, sumats a les onades precedents, ja en són 60.000.

Podem valorar el mèrit que suposa que la gent surti de casa un diumenge per a anar a votar en una consulta no vinculant, sense la intervenció de la maquinària electoral i propagandística de les conteses electorals habituals. Però també té molt de mèrit l’estructura de voluntaris que, desplegats en cada municipi, han treballat abnegadament i amb passió per a aconseguir fer conèixer la celebració de la consulta i fer-hi participar els conciutadans. És un cas de democràcia en estat pur.

Endemés, es tracta en la majoria de casos d’un fenomen espontani. Tan sols el reclam de la consulta a Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009 ja comportà que el 13 de desembre 166 municipis duguessin a terme la consulta, que el 28 de febrer ja la fessin 79 municipis més i que aquest 25 d’abril en fossin 212. En total, fins avui han fet la consulta 458 municipis, la meitat dels municipis de Catalunya. És cert que hi ha la Coordinadora Nacional i el moviment de càrrecs electes locals Decidim.cat, estructures que han treballat de valent i han assessorat les diferents plataformes. Però no han estat pas aquestes estructures d’assessorament les que han atiat, i atien, l’aparició de plataformes locals de voluntaris, sinó que més aviat van a remolc de les sol·licituds d’ajuda que els arriben, dia sí dia també.

Tot plegat vol dir que la cultura associativa de Catalunya apareix cada vegada que en té ocasió i que gent que no es coneixia prèviament s’aplega per a treballar per un objectiu comú. Si l’objectiu és l’exercici del dret de decidir d’un poble, tal com reconeix el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics aprovat per l’Assemblea General de l’ONU l’any 1966, la reacció associativa dels catalans, amb tants milers de voluntaris, no podia ser diferent.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article