Reportatge

Josep Espar i Ticó: «Avui Maragall no diria allò d’Escolta, Espanya!»

Amb la contundència d’un «ha arribat el moment de dir adéu a Espanya», com a fons d’una llarga entrevista a les pàgines de Presència, que signa Andreu Mas, es rememora el cinquanta aniversari dels Fets de Palau, aquella revolta del catalanisme que portà Jordi Pujol a la presó i, segurament, després a la presidència de la Generalitat al llarg de quasi un quart de segle.

«Jo he estat molts anys un apassionat defensor d’una solució confederal per a Catalunya i Espanya —precisa Josep Espar i Ticó, advocat, sobretot activista cultural i un dels principals protagonistes dels Fets de Palau—. Pensava que donada la composició etnicolingüística de Catalunya era més fàcil plantejar la solució de l’encaix amb Espanya des d’un lligam voluntari amb l’Estat. Aquest lligam havia de garantir la personalitat de Catalunya i la seva projecció a l’estranger i, sobretot, havia de quedar clar que la solució venia de Catalunya; érem confederals perquè volíem. Però els que durant anys hem lluitat pel país hem anat veient, sobretot a les últimes dècades, que no hi ha sortida.»

Quan se li pregunta si el camí és la independència, considera que «hauria de ser la nostra sortida, però demana una pedagogia de vint-i-cinc o trenta anys» i recorda que es va fer pedagogia les dècades dels cinquanta, els seixanta i els setanta, «quan les forces que estaven contra Franco no estaven a favor de Catalunya, fins que, des de Moscou, se’ls va dir que aliar-se amb els nacionalistes era bo per a fer caure la dictadura».

Espar i Ticó manifesta creure en l’Espanya plural, però... «avui ja ho tenim claríssim; ja hem fet el tomb. El tercer Congrés Catalanista es va anticipar i va anunciar allò que havíem de fer: fugir. No hi ha alternativa. Avui Maragall no diria allò d’“Escolta, Espanya!” Ara toca dir-li adéu.»

L’entrevistador repassa una llarga trajectòria de serveis al país que encara continua mig segle després de participar en els Fets de Palau, com la Nova Cançó «que va sorgir com un fet natural de la mateixa societat», l’operació de portar Serrat a l’Eurovisió —«Volien fer cantar el La, la, la a Serrat en castellà per a desnaturalitzar la Nova Cançó»—, el naixement del diari Avui, «que ara ha trobat el seu mitjà natural en formar part d’un grup de mitjans de comunicació en català»... Quan se li diu que la seva trajectòria de serveis al país és indiscutible, rebat l’elogi amb un «vam fer tot el que vam poder, però hauríem pogut fer molt més. No en sabíem prou». Catalanisme de pedra picada.

«Què és per a vostè Catalunya?» L’Andreu Mas vol que ho precisi: «Un grup de persones amb una cultura, una llengua, una història, una manera de ser, de treballar, d’acollir, que és diferent de tots els altres pobles del món.»

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article