Reportatge

Antoni Miró, un solitari far de la pintura

President d'Heptàgon

Salvador Espriu comença un poema dedicat al pintor alcoià Antoni Miró:
 
«Molt a migjorn del nostre país rar,
aguaita nit un solitari far.»
 
Efectivament, Antoni Miró (Alcoi 1944) és un artista plàstic singular, que ha consolidat una carrera brillant i que ha mantingut una fidelitat diàfana de compromís amb els seus principis i el país, en uns moments no gens fàcils. Segurament, aquest darrer aspecte—el lligam entre compromís i obra— li ha fet difícil la difusió dels quadres i les escultures. Però també és cert que, encara que en determinats àmbits —institucionals i culturals— s’hagi trobat el pas barrat, Miró ha esdevingut un referent al País Valencià, d’una generositat que sovinteja poc.

Quan Miró tenia només vint anys, Joan Fuster ja li deia que era «el pintor dels Països Catalans». El compromís intel·lectual de Miró l’ha dut a col·laborar artísticament amb els cantautors Ovidi Montllor i Feliu Ventura, el poeta Miquel Martí i Pol, l’escriptora Isabel Clara Simó, amb els ballarins i coreògrafs Antonio Gades i Sol Picó, entre altres.
Fill d’un carrosser d’Alcoi, de ben menut aprengué que en aquest món ningú no regala res i que només amb treball i esforç s’assoleixen els objectius marcats. D’adolescent hagué d’abandonar els estudis perquè havia d’ajudar al taller familiar i tot el que podia estalviar ho dedicava a comprar pintures. De dies soldava i retolava camions i de nits pintava obsessivament. I aquest compromís amb la feina, sense aturador, ha pres forma en una obra ingent. En aquest sentit, només diré que el crític d’art Daniel Giralt-Miracle em comentava fa alguns anys que Antoni Miró era l’artista viu de qui tenia més catàlegs editats a la seva reblerta biblioteca especialitzada.

Un dels aspectes més sorprenents d’Antoni Miró és la seva condició d’autodidacta en la formació cultural i tècnica. L’abandonament forçat dels estudis fou compensat per una fam insaciable de llegir i de conèixer, de descobrir-se ell mateix dins d’una cultura i una nació que el franquisme havia amagat, d’aprendre a fer ús de la llengua escrita en un context no gens propici. D’altra banda, la seva tècnica pictòrica no és fruit de mestratges concrets i marcats, sinó que sorgeix d’un procés individual de creació. I de precisió. El detall és un aspecte indestriable i axial en l’obra mironiana. Una figuració que subratlla els trets més reals, una reelaboració fotogràfica que no és, però, fotogràfica, que interpreta el llenguatge iconogràfic del nostre temps i ens el torna transformat en un missatge ineludible, un missatge que ens interpel·la i ens força a pensar en tot el sofriment del món, en la injustícia i en la llibertat del nostre poble. I la càrrega de sexualitat que ça i lla impregna les teles i que fa que l’espectador esdevingui un voyeur impensat.

Els quadres de Miró, doncs, ens impacten l’esguard pel discurs directe que transmeten, carregats de denúncia i sinuositat, i els podem trobar en diverses sèries: com ara «Les nues» (1964), «La fam» (1966), «Els bojos» (1967), «Experimentacions» i «Vietnam» (1968), «L’home» (1970), «Amèrica negra» (1972), «L’home avui» (1973), «El dòlar» (1973-80), «Pinteu pintura» (1980-90), «Vivace» (1991-2001) i «Sense títol» (del 2001 ençà).

L’any 1980, en ocasió de l’exposició «Quan el mal ve d’Almansa…», el poeta Vicent Andrés Estellés va escriure: «Sempre he pensat en aquell conjunt de treballs fastuosos que, fonamentats en diverses variants sobre el quadre “Las lanzas”, de Velázquez, val per un ‘oratori’, en carn viva, de tot el que va significar la derrota d’Almansa, el decret de Nova Planta, les iniquitats, ‘centralistes’, que han seguit i segueixen…» Doncs, bé, a partir de la pintura objecte «Les llances imperials» (1976-77) allí exposada, amb tota la seva càrrega interpretativa, l’any 2007 inaugurà a Gandia la gran escultura acerada «25 d’abril 1707» en commemoració dels tres-cents anys de la Batalla d’Almansa, que suposà la derrota davant les tropes borbòniques del País Valencià i el seu sotmetiment. Aquest és un exemple d’artista compromès.

Antoni Miró ha exposat arreu del món i aquesta tardor, del 15 de novembre al 13 de gener, tindrem l’ocasió de veure’n una exposició retrospectiva a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) a València. Esperem que aviat en puguem veure una gran exposició, com es mereix, també a Barcelona.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article