Reportatge

Adulteració de la identificació catalana: Sant Martí del Canigó

Director de l'Espai Antoni Ferrer del castell de l'Espluga Calba i Regidor de Cultura i Turisme de l'Ajuntament de l'Espluga Calba

Durant les vacances he visitat el monestir català, annexionat a la França de llengua d’oïl, de Sant Marti del Canigó. La guia turística, una monja francesa que només parlava la llengua d'oïl, o sigui, francès, va dir que era "romànic meridional". No va dir res de romànic català. Vaig pensar: fa com els espanyols que parlen de la llengua catalana de la Franja ("annexionada" a l’España de llengua castellana?), dient-li "aragonès oriental" en lloc de català, però, en versió francesa.

Ens va ensenyar la tomba d’un tal "Guifré II " però no va dir que era català; tenia els 4 pals vermells sobre fons groc pintats al capçal de la tomba, però no va dir que era la bandera catalana ni res del casal de Barcelona. A l'església hi havia les relíquies de Sant Galderic, però,li va dir "Gauderique" i no va dir que era el patró original dels pagesos catalans. Ni res de que haguessin estat al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.

Per cert,  a la majoria de pobles de Catalunya hi ha una estàtua de Sant Isidre a les esglésies i els catalans ignoren que fou aquest sant madrileny – San Isidro- els que es va fer servir per a substituir el català Sant Galderic en un acte mesquí  de descatalanització del santoral pròpiament català). Em pregunto: Quan serà restituït? Hem d’esperar a ser independents de Madrid i la seva Espanya castellanista o podem fer-ho abans? Què hi diu l’església catòlica catalana? Els ateus diuen que tant se val; jo penso que deixar-se substituir els referents identitaris suposa una pèrdua greu per a una nació.

La noia que feia de guia turística era monja catòlica de França, els cristians diuen i celebren la Pentecosta perquè l'Esperit Sant els infon el do de llengües i parlen amb la llengua de cada lloc, malgrat ser en terra culturalment catalana, El Rosselló i El Conflent, la monja francesa que feia de guia turística, només parlava francès, o sigui que feia de guia turística a la francesa. 

A costat de Sant Martí del Canigó, que es troba al voltant de l'àrea geogràfica de Prada, al Conflent, on es fa cada any la Universitat Catalana d'Estiu,  hi trobem també  el municipi de Vinçà. Hi ha una argumentació històrica que diu que els avantpassats  del genial Leonardo da Vinci, o fins i tot ell mateix, eren originaris de Vinçà i que "Vinci" es la italianització o llatinització d'aquest  esmentat topònim català.

A sota del monestir de Sant Martí del Canigó, s’hi troba el municipi de “Castell” actualment anomenat en francès “Castel”, amb una sola ela, ja que en francès no existeix el fonema lateral palatal /ʎ/ a final de paraula. Curiosament, penso,  els espanyols de llengua castellana rarament saben pronunciar el so bilabial nasal de la ema a final de paraula. Això ha desvirtuat molts cognoms i topònims  propis de la llengua catalana i de Catalunya. A més, també ha estat la causa, al meu entendre, de que el nom “Colom” patís la deformació que el transformà en “Colón”, i que adulterà la història del descobridor d’Amèrica, el català Cristòfor Colom. La monja que ens feia de guia  en francès i a la francesa, ens va mostrar un capitell del claustre en el qual es veia un “colom” i ens va dir que era l’escut heràldic d’una família noble anomenada“Colombe” i que havia promogut la construcció del monestir. El nom “Colombe” es un nom francès, quan es va construir el monestir de Sant Martí del Canigó,  pels voltants del segle X, en aquestes terres no s’hi parlava llengua d’oïl, s’hi parlava català. Per tant, aquell llinatge al qual feia esment la monja no podia ser “Colombe”, en tot cas deuria ser “Colom”. Segons llegeixo a l’enciclopèdia, el monestir es va construir  cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya i Conflent, nét de Guifré el Pelós.

Em va semblar que donades les característiques del capitell, tal com es pot veure a la fotografia, no correspon a un escut heràldic sinó que fa referència al “colom de la pau”, ja que porta una branca d’olivera a la boca, tal com explica el relat bíblic que parla del diluvi i l’Arca de Noé.

Davant d’aquest n’hi ha un altre que fa referència a  un altre relat bíblic; el de la dansa de Salomé amb els set vels. Aquesta dansa té un significat esotèric o hermètic relacionat amb el nombre set,  sobre el qual no ens van explicar res. Ramon Llull explica el motiu pel qual va dividir el seu “Llibre de l’Orde de Cavalleria” en set parts. La interpretació que es fa dels símbols hermètics en llengua francesa, una llengua no-vernacla a les terres catalanes, em fa pensar en la importància essencial del fet de parlar la llengua original o vernacla de cada lloc per poder tenir una interpretació fidedigna de la realitat. Això és tant important que els poders de la propaganda imperialista anti-vernacla, ja ha adulterat el seu significat, i  ha posat en el diccionari que “la llengua vernacla és la llengua dels esclaus de Roma”. Això ha fet que molts autoctonistes, enganyats, hagin rebutjat d’identificar la llengua que és el vehicle de la seva llibertat i reeximent personal. Confio en que aquest escrit els faci  reflexionar i sortir del l’engany en el que els han fet creure els adulteradors de la identificació  catalana i de la catalanitat.  Convido els lectors d’aquest escrit a escoltar la composició musical de Pau Casals (1876-1973) titulada “Sant Martí del Canigó”. Cap músic de francès no ha dedicat mai, que jo sàpiga, cap composició musical al Canigó.

I, recomano una visita  l’enllaç  de Jacint Verdaguer amb el poema dedicat al “Canigó”. De nou, que jo sàpiga, cap poeta de llengua francesa no ha dedicat cap poema al Canigó. El Canigó inspira en llengua catalana, en llengua vernacla. Cal retornar al orígens. Qui perd els orígens perd la identitat i, per tant,  perd el ser.  
 
 
Jordi Salat
President de l’Associació Cultural Amics de Diether Rudloff

Web personal
 

Comentaris

maria josep vilafranca del penedes
6.

gràcies per difondre una critica tan precisa i contundent. Ens ajuda a percebre la nostra cultura tal i com és.

Dolors Escrig Prat
5.
També vaig estar aquest estiu a Sant Martí i vaig deixar un escrit de queixa, ja que el monestir va haver de ser rescatat-comprat per gent de Perpinyà i Catalunya ja que se'l havien venut a un particular...i entenc que per aquest fet i molts d'altres la llengua catalana i els referents històrics haurien d'estar presents. Les meves orelles que encara tremolen van haver de sentir dir que l'Abat OLIVÀ va ser el fundador del monestir i tambe fundador de la gran abadia española de Montserrat.. efectivament no van fer cap esment a Guifre..i pel que fa als coneixements iconografics eren bastant minsos i barruers i els històrics prou tergiversats.

Pel que fa als guies, son de La Comunitat de les Benaurances "Nascuda el 1973, a França, per la iniciativa de dos matrimonis, la Comunitat de les Benaurances és avui una realitat internacional repartida en els cinc continents, implantada en 65 diòcesis. Reconeguda per l’Església a nivell diocesà en un primer moment, la Comunitat ha estat erigida com Associació privada internacional de fidels de dret pontifical pel Consell Pontifici per als Laics el 8 de desembre del 2002. Es situa, així, al cor de l’Església universal i s’arrela en l’Església local de les diferents diòcesis on està implantada."i també tenen casa a Castelló.

I pel que fa a la Flama del Canigó que en teoria crema tot l'any esta ben apagada i de Pau Casals...en diuen Pablo Casals, i gual que a tots els cartells que anuncien el cicle musical a Prada...i aquest fet el trobem a Carcassona...a Foix...a Salses....tot plegat força desabedor.
MIQUEL ÀNGEL BARCELONA
4.
Aquesta mixtificació de la història es deu al fet que el monestir de Sant Martí del Canigó es troba regentat per una mena d'orde -meitat religiosa, meitat laica-, "l'orde de les benaurances" i també es deu al fet que la monja que us va tocar com a guia és o bé francesa o bé estranera; l'orde que hi ha al monestir també té algun que altre membre català que us pot servir de guia. El que passa és que, és ben cert, molts indrets de la Catalunya Nord es troben completament o gairebé completament afrancesats. És el cas, per exemple, de l'empresa que regeix Marcèvol i no parlem ja del castell dels reis de Mallorca, a Perpinyà, que disposa d'un guia que també parla en català però que, curiosament, sempre està malalt. Una excepció, molt honorable és la del monestir de Sant Miquel de Cuixà que disposa d'un guia excepcional que té un català septentrional magnífic.
enric arquimbau hervàs barcelona
3.
Gràcies, senyor Salat, per aquesta exposició erudita, entenedora i tant pedagògica. No sé si s'ha fet alguna intervenció per corregir aquesta desinformació interessada, que no informació, del servei de guies del Monestir, en tot cas crec que la Generalitat ho ha de denunciar i demanar i pressionar perquè es restitueixi la veritat i la correcta explicació dels fets. No podem admetre que es continui falsificant la nostra història per part dels dos estats que malden per assimilar-nos, desaprensius i mancats de tota ètica i rigor.
Jaume Fabre Girona
2.

Felicito Jordi Salat per aquest article valent i contundent. Valdria la pena que tractés de difondre la informació a través de la premsa diària, enviant un article semblant als diaris catalans.

Comenta aquest article