Opinió

Reflexions des del Bruch de la Plaça del Blat o «Quin any de represa, nano!»

Nil Rider fa valoració de la temporada castellera

Castells i Falcons
2 de 7 dels Castellers de Badalona (20 de novembre)
2 de 7 dels Castellers de Badalona (20 de novembre) | Núria Marín.

Historiador. Membre del grup Xitxarra-Grup d'estudis de la festa

El 2022 ha estat una temporada complicada, veníem d'uns anys d'embogiment, on res era el que havia estat, (pausa dramàtica) i d'ara endavant ja ho veurem. El final d'una temporada sempre és interessant, i sobretot enguany, que sortim d'una època fosca. Tots recordarem la Nit de sant Joan del 2020 amb en Cesc Sans sonant la jota dels gegants de Valls, a negre nit, sense que passés res més a la plaça del Blat; i de segur que el dia 30 d'agost del mateix any més d'un va posar-se a mirar Ben Hur per omplir les hores de diada; i encara li van faltar els pilars. Veníem d'una època de joia, de grans castells, dels mai vistos (i aquí paro una mica que així els Verds es pensen que engegaré a parlar del pd9fmp) i vam estar sense veure'n una bona temporada. 

Ep! I amb això no vull obrir el meló de parlar del PROCICAT i la nefasta gestió que va fer sobre la festa, el folklore o el que ells –des del poder– anomenen cultura popular, ja ho va fer un seguit de gent, més entesa i preocupada per la societat actual que jo. Us puc recomanar el manifest #LaCulturaPopularÉsNecessària, promogut des de la Federació d’Entitats de Cultura Popular i Tradicional de la Barcelona Vella, un article de reflexió de l’amic Gorka Sol i l’aposta de futur d’en Jordi Cubillos, a Canemàs; entre moltes altres opinions.

El setembre passat, però quan se'ns va obrir la veda, molts vàrem córrer a posar-nos el pantaló blanc, la camisa neta –o plena de pols, però encara no tacada de vi– la faixa i ens va faltar temps per córrer cap a les places. Personalment, recordo la sensació de la primera aleta, del primer castell, com un alliberament personal i col·lectiu. Amb la tardor de fa un any va començar tot plegat, ja es parlava del final de la temporada d'enguany. El primer castell de nou va costar sang, suor i llàgrimes i quan molts ploràvem –i no és una figura metafòrica!– van arribar els Minyons de Terrassa i, com qui no vol la cosa, van descarregar el primer 3d9f de la represa. «-Què passarà amb el concurs?» se sentia dir, per no dir somicar. «-Per mi, com si no el fan mai més», responia un altre (que normalment era jo). «I a Sant Fèlix... qui hi anirà?» (tothom sap que segons el protocol hi han d’anar les quatre millors colles del món casteller, i que es respecta peti qui peti): Tot eren preguntes del darrer tram de la temporada, esperant la recta final del 2022. I si alguna cosa ens ha deixat aquest any és la confirmació que un castell de nou no és una cosa fàcil. I sí, parlo de castells de nou amb folre, els «bàsics», que diuen (quins nassos!).

Arriba sant Joan, la primera gran diada del 2022 i encara sento plorar el món casteller (sort que va sortir la mulassa de Valls). Em reafirmo, els castells de nou són difícils per tothom, inclús pels que els fan de gamma extra amb normalitat. L’estiu avança i les coses es van anar posant a lloc, i malgrat les grans calorades –i algunes demandes de canvi en els horaris castellers a causa de la calor; és el que té veure aquesta activitat com un deport– es fan castells que «les places no mereixen», com el 2d9fm de Vilanova i la Geltrú. La temporada millora i es veu la llum del final del túnel amb les diades d'El Catllar, Altafulla, les Santes, la Bisbal del Penedès, l'Arboç (les vaig escrivint així com em surten, cap mena de reflexió al darrere) i tot el que serveixi per fer camí a Sant Fèlix, el patró dels castellers, que diuen alguns periodistes. I gràcies a Déu! Quina diada! 3d10fm(c), 2d8sf(c), 2d9fm(c), 5d9f(c), pd8fm com a grans castells! Molts d’ells, es veien per primera vegada a «la més típica» i/o «la més castellera» (mode irònic off).

De l'«espectacle casteller més gran del món» no en parlaré per principis. Punt final. Del concurs d'assajos sí, que és interessant parlar de la immediatesa de les informacions que tenim actualment; i de l'ús que ha fet la premsa d'aquestes imatges per generar audiència mediàtica, si no de què la notícia del pd9fmp a la teletrès? No som conscients del bucle on estem entrant. Ser a la primera línia del món casteller representa un conjunt de beneficis col·lectius, per la colla, per la població, i també individuals –només faltaria!–; però no tot és flors i violes, mantenir aquesta primera línia requereix esforços i (sobre)esforços, sacrificis; i tenir darrere tot un món enganxat tothora –24/7 que es diu ara– costa, cal mantenir el nivell i no et pots permetre ni un sol error, ni tan sols en un assaig, que en poca estona ho tindran als Xiquets de Honolulu (diria que no existeixen, encara). I no només això, sinó que també hi ha un problema de fons, ja que no només es difon el que tu –com a grup– vols, sinó que tot corre, i s’elimina el factor sorpresa. Se’ns veu el llautó a cada prova, a cada intent. A banda de tallar les converses de la plaça, i em poso romàntic: que no era maco arribar a plaça i suposar el castell que s'intentava per la forma de la pinya? Era l’única manera que ens la miréssim amb deteniment...(i somico).

Però bé, tornant a les diades castelleres, ens plantem a Santa Úrsula, si és que el que passa a la Plaça del Blat de Valls se'n poden anomenar castells. Penso, i cada vegada ho tinc més clar, que el que passa a Sant Joan, Firagost, la Diada Nacional i Santa Úrsula va més enllà dels castells, allò va de debò (aquelles sensacions que notes quan surt la policia a la plaça perquè algú no sap encaixar un fracàs). El Km 0 del món casteller desperta passions als de dins, i als de fora, sobretot pel que s'hi veu i el que s’hi viu. Castells amb mirades desafiants, la plaça que vibra amb el mínim moviment fora del normal, per bé i per mal i sobretot per la varietat: dos castells de dificultat màxima descarregats, el 4d9sf i el 2d8sf, els únics descarregats de la temporada. Castells amb folre i el pilar, el 5d9f(c). Ja ho diuen que quan jugues a casa sempre ho fas millor que l’altre, però quan els dos rivals són «l’altra colla de Valls», que passa? No es pot explicar, s’ha de viure.

Per contra, hi ha les diades de Tots Sants i la dels Minyons, diades «de colla», amb bon rotllo, on la rivalitat de les colles és pràcticament inexistent –i no volen les cadires dels bars– i, tot i això, s’hi poden veure grans castells. Cal fer esment a la tenacitat dels Castellers de Vilafranca, en el rigor i la disciplina en què treballen i, sobretot, en el que ells anomenen el peu, que van fer una diada de quatre castellassos amb folre i manilles. Menció a banda mereix el pilar de nou amb folre, manilles i puntals, que ja no ajuts. Un castell mai vist, i sense voler treure cap mèrit al pilar, potser no s’havia vist mai perquè és horripilant i antiestètic. I també difícil, molt difícil. En aquella diada de Tots Sants, els Verds es van acompanyar dels Xiquets de Tarragona i els Capgrossos de Mataró que anaven a màxims amb castells de nou «bàsics», tot posant en solfa la dificultat, i el mèrit, que té fer «un simple 3d9f». També cal fer esment de la diada dels Minyons; on hem vist néixer el 4d10fm, intentar el 2d8sf, o descarregar el primer 3d9f de la represa, entre altres èxits; que tenia com a màxim castell el 2d9fm

Els Minyons i la Jove de Tarragona s'han estat mirant de lluny la temporada i això no ens ha fet més que reflexionar sobre la casuística dels castells, no cantem victòria que encara van forts, com sempre. Quina és la millor diada de la temporada? És impossible, talment com puntuar els castells. És evident que no val el mateix descarregar el 2d7 pels Bordegassos de Vilanova que ho facin (o ho fem), 10 anys després de la darrera vegada, a casa per primer cop, els de Badalona, encara que portem gairebé el mateix color de camisa. Com sempre, l’audiència, el món mediàtic ha estat al costat de les «grans colles» –i ull viu, que no és una crítica!, jo també hi he estat, com mig món casteller– sense tenir en compte els èxits de les colles petites i mitjanes. Els que hem compartit diada amb els Gausacs hem vist com els ha costat el 3d8, i ens podem imaginar com l’han celebrat, després de dies i dies de no sortir-se’n (per posar un exemple, a la seva diada de fa dues setmanes, van fer-ne 3 intents desmuntats), i també –i perdoneu les autoreferències, però és no es pot no estar content– el 4d7p dels de Badalona –que diria que la darrera vegada que es va (carregar i) descarregar va ser a Premià de Mar el juliol de 2019; i un servidor encara anava a l’equip del pilar–, o els dos primers castells de 7 de la colla de Sarrià; el 4d7 i el 3d7.

Les circumstàncies són tals pel món casteller que la millor diada del 2020, segons el Baròmetre Casteller –sí senyors, hi va haver temporada, encara que no hi actuessin els mediàtics–, la van fer els Castellers de Barcelona i els de Sabadell amb tres castells «de poca importància» com són el 4d8, el 5d7 i el 7d7. Poca broma. La temporada ja s’ha acabat i més o menys tothom ha fet bon paper, la gent s’ha autosuperat en major o menor mesura. El món casteller va en alça després de gairebé tres anys de baixa per malaltia, amb les pèrdues que això comporta. Recuperem la normalitat en tot el possible, i això és bo; però si pot ser no recuperem la normalitat en veure els castells mediàtics com a autèntics: un 3d9 és difícil.  I sobretot tinguem en compte que els castells són humans, i que es vibra més amb un 4d8 treballat, nerviós per ser el primer, que amb el desè 3d10fm, per molt més difícil que sigui el castell; ara, les sensacions d’un pd9fmp, de moment són indescriptibles. Però si d’emocionar-nos es tracta; i no sé vosaltres, però jo a aquesta vida hi he vingut a això, a sentir, a gaudir i a patir; el castell de la temporada és el 2d7 de Badalona, i és pura objectivitat (m’eixugo les llàgrimes i passo l’autocorrector).         

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article