Opinió

Cultures globalitzades i cultures impopulars

"Cal considerar la possibilitat que les tradicions hagin esdevingut una forma de viure experiències lúdiques més que no pas una manera de conservar lligams generacionals", apunta Marta Rovira

Reflexió
Celebració del Dipavali.
Celebració del Dipavali.

Acabem de celebrar la nostra festa tradicional de tardor, la castanyada... I ara m’assalten tots els dubtes. Què hem celebrat exactament? Perquè he vist arreu del país com la canalla sortia al carrer a fer una activitat de “truc o tracte” abillats amb disfresses com les de les pel·lícules americanes. I ara no sé si hem de considerar el Halloween com una tradició que ha arrelat a Catalunya.

Cal considerar la possibilitat que les tradicions hagin esdevingut una forma de viure experiències lúdiques més que no pas una manera de conservar lligams generacionals. En un mercat de l’oferta cultural que ja no es basa en les arrels sinó en la competència entre diferents ofertes disponibles, que cadascú gaudeix de manera diferent en funció del tipus de vincle que manté amb les expressions de cultura popular, nostrades o globalitzades. I segur que també hi ha factors socioeconòmics que hi intervenen per definir les preferències culturals dels individus.

El dossier central del número 22 de la revista Canemàs de la tardor de 2021 estava dedicat a la diversitat i la cultura popular catalana. No sé si té sentit que continuem diferenciant entre la cultura popular catalana i la resta d’expressions culturals, com si aquestes fossin un conjunt minoritari al costat d’una cultura catalana hegemònica o mainstream. Institucionalment de ben segur que la cultura d’arrel tradicional i popular catalana és l’eix central que vertebra les expressions culturals, les que es reprodueixen cada any a les escoles, als calendaris municipals, i en els contes infantils: la castanyada, els Reis, Carnaval, la “vella Quaresma”... Però, en canvi, en la dimensió popular i també comercial, la cultura hegemònica és una altra. Lògicament perquè els referents populars són aquests altres: Halloween, Santa Claus, Sant Valentí, etc. La influència del comerç i les lògiques globals de mercat d’experiències festives, converteixen els referents populars dels Estats Units en els nostres referents. La transmissió cultural que es produeix a través de la indústria (sigui del cinema, les plataformes o els cicles comercials de la moda), són tan poderosos avui com ho eren a l’edat mitjana els sistemes de l’Església catòlica en el nostre territori.

Aquestes expressions dominants o massificades de cultura global, conviuen amb les expressions de cultura d’arrel cultivades i mantingudes des de l’associacionisme. Però tampoc no hem d’oblidar les altres expressions culturals que han aparegut darrerament en el nostre context, i a les quals no prestem gaire atenció. Aquelles cultures (im)populars, que sorgeixen d’altres cultures religioses, tal com les anomena Jordi Moreras en el seu article del número 22 de Canemàs que també provenen d’un sentiment col·lectiu d’arrelament i que no són precisament rèmores en fase d’extinció, sinó que són ben vives en comunitats d’altres confessions religioses: el Ramadà (amb l’Iftar), l’Any nou xinès, el Gurupurab o el Dipavali. O bé més enllà de les confessions religioses, els balls de llatinoamèrica o les mushaires del Pakistan.

Penso que ens hauríem de plantejar la possibilitat que el nostre catàleg de patrimoni festiu incorpori totes aquestes expressions de cultura popular, per tal d’abordar el coneixement i la comprensió de les expressions culturals que es produeixen a casa nostra, siguin de la procedència que siguin. En l’article anterior explicava que a Vilassar de Mar hi ha una comunitat important de persones amb arrels a la ciutat manxega de Daimiel. La festa de Daimiel és un esdeveniment cultural i social important que se celebra cada any al barri del Barato de Vilassar de Mar. I forma part del nostre patrimoni cultural i veïnal. Aquesta mateixa lògica s’hauria de poder aplicar arreu de Catalunya.

Si una funció pot fer la revista Canemàs, dedicada a l’estudi de la cultura tradicional i popular de Catalunya, és precisament abordar l’estudi de totes aquestes expressions de cultura popular que es donen al nostre país, aportant una visió global dels canvis culturals que es produeixen al nostre entorn més immediat. La diversitat no pot ser només una etiqueta que ens permeti encasellar tot allò que en realitat desconeixem. Encara fora més bo poder trobar fórmules per compartir aquestes expressions de cultura popular, de la mateixa manera que fora bo que la cultura d’arrel catalana fos més permeable a les persones nouvingudes o formades en altres tradicions culturals. Quantes vegades no vaig demanar, quan era a la Junta d’Òmnium, que calia convidar representants de les entitats pakistaneses, llatinoamericanes, etc. a la Fira d’entitats de la Diada, o a la celebració de la Nit de Santa Llúcia. De moment sense èxit. En tot cas que quedi escrit aquí aquest prec i el de fer de la revista Canemàs una revista oberta al coneixement de la diversitat d’expressions culturals de casa nostra.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article