Opinió

A voltes amb la cultura popular als mitjans de comunicació

"La informació sobre cultura popular avui en dia segurament té més cabuda en les seccions de Societat que en la de Cultura", opina Guillermo Soler

Associacionisme
Guillermo Soler considera que el reportatge, la crònica o l’entrevista segurament són més adequats per informar sobre cultura popular que la notícia pura.
Guillermo Soler considera que el reportatge, la crònica o l’entrevista segurament són més adequats per informar sobre cultura popular que la notícia pura. | iStock

Periodista i antropòleg

Vaig poder assistir a la taula rodona “Comunicació i cultura popular, a debat” celebrada el passat 28 de juliol amb motiu dels 500 números -o lliuraments- de Tornaveu. La taula, en la qual van participar com a ponents Gemma Aguilera, Amadeu Carbó i Quim Rutllant, va ser molt interessant i suggeridora i em va deixar amb ganes de poder fer-hi les meves aportacions, però no hi va haver temps per intervencions del públic. Potser millor, perquè això m’ha donat una mica de marge per endreçar les meves idees i, en fer-ho en forma d’article al mateix Tornaveu, deixar per escrit la felicitació als impulsors i responsables d’aquesta eina de difusió. I, a partir d’aquí, alguns apunts per contribuir al debat.

Al llarg de la taula rodona es van fer referència en diversos moments als castells, cosa ben lògica donat que segurament són l’element de la cultura popular d’arrel tradicional catalana amb major presència mediàtica -tot i que el mateix món casteller, paradoxalment, no sempre és conscient d’aquesta situació de privilegi i sovint es queixa, també, del que considera una presència insuficient als mitjans-. Com que és una qüestió de la qual puc parlar amb coneixement de causa -vaig fer informació castellera durant una dècada per a mitjans diversos com l’edició tarragonina d’El Punt, Televisió de Catalunya o La Vanguardia-, em permetreu que sigui una mica contundent: la via -diguem-ne- castellera no és vàlida per la majoria d’elements de la cultura popular, ja que la seva presència mediàtica respon a dinàmiques que no hi són presents en altres manifestacions. I no em refereixo a l’espectacularitat dels castells, perquè hi ha altres elements i celebracions que podem considerar igual o fins i tot més espectaculars.

El veritable element diferencial és que els castells són mesurables en termes d’assoliment (èxit / fracàs) i en la seva complexitat (castells de sis, de set...), el que juntament amb el vessant competitiu i una dinàmica de temporada que va in crescendo a mesura que passen les setmanes i mesos fa que per als mitjans els sigui molt fàcil fer-ne una lectura que, en bona mesura, veu del model esportiu. Cada cap de setmana hi ha novetats, hi ha progressió o, en cas contrari, hi ha decepcions i passes enrere. Però, en tot cas, cada cap de setmana hi ha notícia. Una festa, una trobada gegantera o una ballada de sardanes podran ser més o menys lluïdes, però és molt complex quantificar i objectivar el resultat de la seva celebració, més enllà del simple fet que l’activitat s’ha dut a terme i, potser, el nombre de participants i assistents (cosa que tampoc no deixa de tenir un interès limitat).

Que la “via castellera” no sigui practicable per tothom no vol dir, però, que no en podem extreure lliçons. La primera, que pot semblar òbvia però no és menor, és que no tota la cultura popular és igual i que per tant caldrà estratègies diferents en funció de quina sigui la nostra pràctica. I, derivat d’això, que els programes o espais “contenidor” no són la (única) solució: tampoc a tots ens interessa “tota” la cultura popular. La segona, que cal entendre com encaixa la lògica de la nostra activitat amb la lògica dels mitjans de comunicació. I, en aquest sentit, tenir clar que per ser notícia cal oferir això, notícies. És a dir, novetats. Evidentment, que la nostra festa se celebri des de fa X anys no és novetat. Amb això no vull dir que hàgim d’embogir i farcir les nostres festes de novetats artificioses per aparèixer als mitjans. Al contrari: el que vull dir és que si no ens és fàcil ser notícia, cal buscar altres vies per aparèixer als mitjans.  Altres vies, altres gèneres, altres formats.

Els anomenats gèneres interpretatius del periodisme -és a dir, el reportatge, la crònica o l’entrevista- són, segurament, molt més adequats per informar sobre cultura popular que la notícia pura. Gèneres que no són tan presoners de l’actualitat, que permeten aprofundir més. I el mateix podríem dir pel que fa als formats: en la taula rodona es van assenyalar experiències recents de programes -de TVC bàsicament- que s’han acostat a manifestacions diverses de cultura popular des d’una òptica que no és la de l’actualitat i que, segurament per això, han aconseguit resultats més interessants, tant de cara als convençuts com, especialment, als qui aspirem a convèncer i enrolar en les nostres activitats.

I aquí és interessant tornar també a l’exemple dels castells: com que el relat d’actualitat en els castells és tan fàcil i, alhora, tan potent, no ha calgut donar-hi més voltes, amb la qual cosa la presència mediàtica dels castells és abundosa però, per dir-ho d’alguna manera, poc “sofisticada”. Televisió de Catalunya, que va començar a fer retransmissions castelleres el 1990, ha trigat 30 anys a plantejar-se que era possible un format casteller que no fos estrictament d’actualitat (“Obrint plaça”, estrenat el 2019; val a dir que el “Quarts de nou”, en algunes èpoques, també va jugar a oferir continguts més enllà del que passava setmana a setmana). Però on són el reality o el talent casteller? (I sí, de projectes n’hi ha hagut, però TVC sempre ha considerat que, al cap i a la fi, amb l’actualitat ja cobria l’expedient casteller.)

Perquè al cap i a la fi -vaig acabant-, al marge de gèneres i formats, el que realment la cultura popular pot oferir als mitjans va en aquesta línia: històries, relats, experiències i sentiments. Tot això mediàticament és valuosíssim, si se sap explicar. El mitjà ho ha de saber explicar i, abans, nosaltres ho hem de saber explicar als periodistes perquè ens ho “comprin”. I aquest valor mediàtic té poc a veure amb les complexitats del nostre ball, amb l’antiguitat de les partitures o la sofisticació de les vestimentes artesanals que fem servir, que al cap i a la fi són qüestions que només interessen als convençuts i, probablement, tan sols a una petita part: a la festa hi som per fer festa, no per mantenir discussions profundes sobre detalls tècnics. En aquest sentit, una idea -potser- provocadora: la informació sobre cultura popular avui en dia segurament té més cabuda en les seccions de Societat que en la de Cultura. Cosa que no hauria de suposar cap drama, ben al contrari, ja que al capdavall som la cultura de la gent, de la societat.

En definitiva, és per aquí que penso que -a poc a poc, de tant en tant i amb molt d’esforç; la cosa no és gens fàcil- aconseguirem / aconseguim ocasionalment fer-nos presents de forma efectiva en l’esfera mediàtica nacional. Trencant les nostres pròpies barreres i els nostres “guetos” informatius. Amb retransmissions, documentals i realities, aspirant al prime time televisiu; incorporant continguts als programes matinals i els magazins de tarda radiofònics; i apareixent a les pàgines d’informació metropolitana d’El Periódico o a La Contra de La Vanguardia.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article