Opinió

Debats emergents i necessaris en la cultura popular

Fragment de l'article sobre cultura popular i associacionisme publicat a l’Informe de l’estat de la Cultura i les Arts 2021

AssociacionismeReflexió
Radiografia de l’associacionisme i cultura popular en el 2021
Radiografia de l’associacionisme i cultura popular en el 2021

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

És massa aviat per saber quin serà l’impacte de la pandèmia en el moviment associatiu, ens manca distància temporal. Els sotracs històrics no sempre provoquen grans transformacions socials; en moments agitats, les comunitats humanes també ens refugiem en aquells trets i pautes de funcionament que considerem com a pròpies. Sobre l’àmbit que ens ocupa, el de la cultura popular: pensar que la pandèmia provocarà el naixement d’un nou model associatiu, completament diferenciat del sorgit durant el tardofranquisme, és un apriorisme. Així que deixaré en aquest paràgraf totes les reflexions d’aquest informe sobre l’impacte de la Covid-19. Tenim el risc que la transcendència del virus en les nostres vides ens faci oblidar les debilitats i oportunitats que s’albiraven en l’associacionisme cultural abans del 14 de març de 2020.

La Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural ha reiniciat els tràmits per aprovar la Llei del Patrimoni Cultural Immaterial Català i de l’Associacionisme Cultural. La normativa, impulsada el 2017, havia quedat encallada per la suspensió de l’autonomia i els continus canvis al capdavant de la conselleria. Actualment els col·lectius de cultura popular són regulats  per la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català, un text aprovat pel Parlament fa gairebé tres dècades.

Aquest anunci ha causat una disparitat d’opinions entre els destinataris del nou redactat. El gruix de federacions d’àmbit nacional, representades en l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català (ENS), dona suport a l’aprovació d’una llei específica sobre associacionisme cultural i patrimoni immaterial. En la defensa d’aquesta reivindicació, adreçada a les formacions parlamentàries d’arrel democràtica, s’ha esgrimit l’estreta vinculació entre els dos àmbits, és a dir, la impossibilitat de fer polítiques de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial sense enfortir les entitats. En aquest sentit, s’ha recordat la recomanació que fa la UNESCO per tal que la gestió i dinamització de les manifestacions culturals sigui liderada per la població que les practica, que a Catalunya es vehicula sobretot (tot i que no només) a través de les associacions. D’altra banda, les federacions consideren que l’aprovació de la llei ha de permetre diferenciar les dinàmiques de l’associacionisme cultural – basat en la democràcia interna- respecte les del voluntariat social, en el qual els ciutadans no tenen mecanismes de control ni poder de decisió sobre les entitats. Des de l’Administració, sovint no s’ha tingut prou consciència que són models radicalment diferents.

Els detractors de la Llei del Patrimoni Cultural Immaterial Català i de l’Associacionisme Català, entre els quals hi figuren no pocs antropòlegs, consideren que es tracta d’una oportunitat perduda per tal que el Departament de Cultura assumeixi una visió holística del patrimoni (material i immaterial), com s’estipulava en l’Acord de Govern firmat entre ERC i Junts el mes de maig. Les veus discrepants també apunten que la nova normativa equipara erròniament el patrimoni immaterial amb el patrimoni etnològic, i advoquen per incorporar polítiques de gestió més participatives, transversals i que transcendeixin l’àmbit associatiu. 

Debats emergents

En l’anuari de l’any passat, Amadeu Carbó apuntava quatre reptes que la cultura popular ha d’afrontar amb urgència: les polítiques de sostenibilitat, gènere, tracte amb els animals i governança. Tot i no esmentar-ho explícitament, l’informe de folklorista barceloní també posa l’accent en les polítiques d’interculturalitat, no debades la composició de la societat catalana ha canviat dràsticament en els darrers trenta anys.  Per a complementar la mirada de l’Amadeu, consigno quatre problemàtiques que resten més somortes, i tanmateix, a poc a poc van guanyant espai en el debat públic.

Capacitat adquisitiva. Malgrat que els col·lectius de cultura popular tenen biaixos sociològics molt accentuats, amb una sobrerepresentació d’homes adults i blancs en els llocs directrius, en els darrers anys s’ha pres consciència que cal prendre mesures per garantir una major participació dels perfils minoritaris (col·lectius racialitzats, persones amb minusvàlies) o no hegemònics (dones, infància i joventut).

És menys habitual, en canvi, fer una anàlisi socioeconòmica sobre l’accés a la cultura popular. Les famílies pobres, amb menys capital social i cultural, participen en les entitats? No hi ha estudis ambiciosos al respecte. Les perspectives identitàries concentren tota la nostra atenció; si no incorpora una mirada materialista, l’associacionisme pot aburgesar-se, esdevenir poc democràtic i exclusiu. 

És un debat que probablement guanyarà protagonisme els pròxims anys, atès que les Administracions han començat a parlar de la cultura en termes de “dret”. Així ho fa el Pla Fem Cultura, presentat per l’Ajuntament de Barcelona el mes de juny; la consellera Garriga, just prendre possessió del càrrec, també va manifestar la voluntat d’aprovar una Llei de Drets Culturals. Si aquests projectes es concreten, caldrà comptar amb l’immens potencial de l’associacionisme cultural, l’actor que millor permet accedir a la cultura de manera econòmica (moltes vegades gratuïtament), i tant o més important, l’únic que fomenta les pràctiques culturals i la vertebració social no assistencialista.

El sentit de la tradició. Fa quaranta anys es va organitzar el I Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana. Fins en fa deu, l’àmbit que ocupa aquest informe era regulat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Amb el pas de les dècades, la paraula “tradició” ha desaparegut del nostre vocabulari, i probablement també el concepte que connotava. A Els llegats. Una cultura contemporània de la tradició (2021, Arcàdia Editorial) l’assagista Lluís Calvo defensa que en el segle XX es viu per primera vegada un trencament entre generacions. La paradoxa és evident: renunciar a la tradició és sotmetre’ns a un presentisme continu en el qual tot esdevé passat de manera immediata.

En els darrers anys, la demostració més evident d’aquesta tendència s’ha viscut en el camp de la música i la dansa. El novembre de 2020, el Centre Artesà Tradicionàrius va acollir el Congrés Nacional de Música d’Arrel; una etiqueta, l’arrel, que també ha adoptat amb convenciment la Fira Mediterrània de Manresa. Assumim implícitament que la “tradició” com quelcom forçosament arcaic i ancorat en el passat. El dossier Re(a)finant una identitat sonora de país: entre el folk, l’arrel i la tradició, publicat el mes de juny en la revista Canemàs, reflexiona (entre altres temàtiques) sobre com es traspassa actualment el patrimoni musical.

Digitalització: arxivística, continguts i simplificació. De la manera com s’està gestionant ara com ara, la digitalització és una seriosa amenaça per garantir  la memòria documental de les entitats. Moltes associacions publiquen els materials promocionals exclusivament en xarxes socials que són propietat de multinacionals  (Meta, Twitter, TikTok) gens compromeses amb la seva salvaguarda. Ja estem avisats: bona part de la informació publicada a Fotoblog, Myspace i altres plataformes populars a la primera dècada del segle XXI ha desaparegut. Per sempre. És urgent impulsar potents campanyes de formació arxivística entre les entitats de base.

Un apunt sobre l’ús públic de continguts. Calaix és una magnífica eina del Departament de Cultura que convé potenciar. Des de l’associacionisme cultural també s’han executat bones pràctiques, com són l’Inventari del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya o la gestió de continguts que fa la Confederació Sardanista de Catalunya a Viquipèdia. 

Més enllà de retransmetre les activitats en línia i celebrar reunions telemàtiques, l’associacionisme no ha fet una reflexió seriosa sobre la importància de la tecnologia en el nostre àmbit. Un debat que també afecta la vella reivindicació sobre la reducció administrativa. La generació del baby boom se sent expulsada de l’associacionisme cultural per incompetència tecnològica; les generacions millenial i Z, acostumades a dinàmiques de funcionament més fluïdes, se n’allunyen voluntàriament per un excés de formalismes i tramitacions. La simplificació és una mesura necessària per tal que l’associacionisme no desaprofiti el capital social de la població jubilada i aconseguir que la joventut no renunciï a assumir càrrecs directius. Sense agilitat no hi ha vitalitat.

Mercantilisme associatiu. En la jornada Miralls, els reptes de la cultura popular, celebrada el 16 d’octubre en el marc de la Fira Mediterrània de Manresa, Víctor Garcia alertava que les associacions s’estan convertint en proveïdores de serveis. Segons el Cap de Suport del Tercer Sector de Fundesplai, aquesta dinàmica s’està accentuant en els darrers anys. És necessari evitar que les persones s’associïn a una entitat amb l’únic objectiu de buscar una contrapartida, sense voluntat d’implicar-se en la seva gestió, participar dels debats interns, o el desig altruista de col·laborar-hi econòmicament.

El mercantilisme associatiu, va prosseguir Garcia, també es percep en els projectes impulsats des de les institucions públiques. En els darrers anys es viu una tendència inèdita en la història del moviment associatiu: les administracions cedeixen diners a les entitats per tal que els hi produeixin les activitats formalment organitzades (o coorganitzades) per elles mateixes. Autofinançament encobert, i tant o més rellevant, un salt qualitatiu en el dirigisme aplicat. Fins ara els responsables polítics podien condicionar les activitats de l’associacionisme a través dels criteris de valoració en les subvencions. Aquesta nova dinàmica permet que els dirigents i alts càrrecs condicionin la deliberació interna de les entitats. Entrar a la sala de comandament enlloc de limitar-se a virar el timó, incidir en el com i no només en el què.

La relació entre els poders públics i l’associacionisme va ser dels temes que van despertar més interès en el congrés «Associacionisme cultural. Entre el mosaic i les xarxes», organitzat per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana a finals del 2020.

Podeu llegir l’Informe complet en aquest enllaç.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article