Opinió

El dret a la cultura

Discurs de Josep Fornés a l'acte institucional del Dia de l'Associacionisme Cultural

Associacionisme
L'antropòleg Josep Fornés en ple discurs
L'antropòleg Josep Fornés en ple discurs

Antropòleg, museòleg i mestre.

La Cultura, com a construcció humana que és, és indissociable a la nostra identitat personal i a les nostres identificacions socials. El dia 10 de desembre de 1948 l'Assemblea General de les Nacions Unides adoptava i proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans.

En el seu article 22, aquesta Declaració proclama:

"Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat."

Així doncs, la Declaració proclama que els drets socials i culturals ens fan dignes i ens fan persones.

L'article 27.1 proclama:

"Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic."

Per tant, la participació lliure en la cultura comunitària, el gaudi de les arts i el coneixement científic són proclamats com a drets humans.

Per si no quedava prou clar, el dia 7 de maig de 2007 la Universitat de Friburg feia pública la Declaració de sobre Drets Culturals, que va ser recolzada per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura, la UNESCO.

La Declaració de Friburg defineix els drets culturals com a drets humans, uns drets que fan referència a la diversitat cultural i al dret de les persones a participar de la cultura.

L'existència d'aquesta diferenciació amb els drets humans radica en la necessitat de realçar la defensa del dret a la cultura i la preservació de la diversitat cultural dels pobles.

La Cultura, sobretot en la seva pràctica comunitària, ha estat un element d’inclusió social, de democràcia cultural i de foment de la cultura democràtica. Posem-ne exemples:

Les colles de festers, i qualsevol associació que aglutini la gent corrent com nosaltres, són el veritable nucli actiu de transformació i defensa dels valors que recreen de forma constant allò que anomenem la comunitat.

Aquests grups de gent corrent organitzada han estat i són decisius en els processos de canvi i conflicte en que vivim, doncs no hi ha comitè, associació, grup, assemblea o partit polític que no integri gent activa que s’hagi format en aquest model cultural comunitari.

Som gent de diferents orígens, de pràctiques culturals diverses; gent que podem haver tingut un diferent accés al coneixement, gent de condicions socials també diverses. Però som gent que ens reconeixem com a gent, i això confereix al grup un valor transformador essencial.

Hi ha qui decideix no creuar-se de braços en la construcció del propi imaginari col·lectiu, en la concepció i posada en pràctica de les utopies quotidianes que fan que un barri, o un poble continui essent-ho.

Es tracta d’una opció de vida, es tracta de la defensa d’un concepte, d’un model de convivència proper i humà al qual no ens resignem a renunciar.

Per això calen els drets culturals i la seva defensa.

La defensa dels drets culturals comença pel respecte a les minories. La cultura catalana és una cultura minoritària, i minoritzada, que cal defensar.

La regulació dels drets culturals ha de ser sensible a la riquesa de la diversitat cultural sense oblidar mai la defensa i la protecció de la cultura pròpia del país, perquè es troba en un alt risc d'exclusió.

Sense identitats no hi ha diversitat.

Orientar una política de defensa dels drets culturals a la protecció de la diversitat com si fos l'objectiu a aconseguir, és no entendre la naturalesa de la cultura humana.
El mestissatge cultural és la conseqüència de les identitats compartides, no la seva causa.

Les polítiques xenòfiles que ignoressin les identitats pròpies serien tan artificioses com aquelles que només s'orientessin a la protecció a ultrança d'una suposada tradició pura, perquè les tradicions sempre s'inventen.

A més, el menysteniment xenòfil de les pròpies tradicions enfront de les tradicions forasteres no és ni innovador ni modern, simplement és provincià.

La vida d'una comunitat és un conjunt alterable de construccions tangibles i intangibles en el qual només hi ha una cosa que és immutable: el canvi.

Els canvis socials i culturals que ens toca ara viure, potser precisament perquè ens toquen de ben a prop, ens semblen tan radicals que, sovint podriem arribar a pensar que ens desborden. Però ni són nous ni ens han d'atemorir.

L'adaptació de les persones nouvingudes sol començar en el mateix moment de posar els peus en terra nova, malgrat el que maliciosament es pugui dir. El qui arriba vol assolir l'èxit, i el millor per aconseguir-lo és assemblar-se als qui ja en gaudeixen.

La construcció de les noves identitats culturals és plaent quan, com ho fa sovint el nostre teixit associatiu, afavorim la participació activa de les noves minories en els projectes culturals, integrant-les en el dia a dia de la nostra activitat cultural i social.

La construcció del concepte que cada poble té de si mateix és un procés d'estira-i- arronsa entre la petita tradició del dia a dia de la gent corrent i la gran tradició dels poderosos. La tradició popular enfront de la tradició acadèmica, el mite enfront de la ciència, la llegenda enfront de la història oficial, el cant popular davant l'himne.

La petita tradició no és tan petita com alguns voldrien, és un patrimoni modest que massa sovint esdevé molest per als qui manen, perquè parla amb veu clara, amable, però sense embuts: dient les veritats en cada jota, en cada corranda, convertint cada manifestació en una festa.

Les identitats dels pobles són el fruit d'un procés d'identificacions múltiples. La consciència de la identitat compartida és un procés dinàmic que canvia amb el temps i les generacions. Allò que amenaça una cultura pròpia mai no prové de la gent corrent, vingui d'on vingui. Allò que amenaça la cultura és l'exclusió, mai la inclusió. La nostra cultura popular no ha de témer la gent.

Allò que amenaça els nostres drets culturals com a gent catalana no és la pràctica de la cultura, sinó una obstinada i sistemàtica política d'assimilació a l'ideal unitarista castellà d' Hispanidad, practicada de forma reiterada pels cossos i forces institucionals dels poders de l'estat espanyol, amenaçant des de fiscalies i tribunals a mestres, poetes, versaires de colles de diables, músics, pallassos, cantautors i a les nostres associacions més representatives.

L'ideal d'Hispanitat, copiat del concepte romàntic alemany del Deutschtum, que literalment vol dir la Germanitat, va ser un preuat objecte d'importació ideològica pel nacionalisme espanyolista, imitat durant el franquisme de l'Alemanya nazi.

Aquest ideal, adoctrinador i etnocida alhora, va inspirar les polítiques del primer partit feixista femení d'Europa, la Sección Femenina de Falange, que amb els seus Coros y Danzas van cobrir amb una llarga ombra nacionalcatolicista l'única pràctica de la tradició vigilada que emparava la dictadura.

La salut d'una cultura es mesura per la seva generosa capacitat d'inclusió, no d'assimilació. Una política cultural assimiladora és tòxica, perquè exclou la diversitat, perquè minoritza les cultures pròpies fins a ofegar-les, perquè fa patir.

Nogensmenys, la nostra pròpia diversitat cultural enriqueix, sosté i manté viva i dinàmica la cultura catalana.

El sabor gitano de la rumba catalana, les aromes caribenyes de l'havanera o els ritmes afroamericans dels balls de la festa major de cada poble, de cada barri, en donen fe i constància.

Des del bolero d'en Moncho fins al rock progressiu, des de la sardana de Torroella fins al garrotin d'Alguaire, des de la jota de l'Ebre fins al Ball de Gitanes del Vallès, tot és tan nostre com la cúmbia, el son, el tumbao i el que més ens plagui en el futur que construïm lliurement cada dia, sense que ningú ens l'imposi.

Les colles de cultura popular, les associacions, la mateixa escola catalana, són, i ho volen ser, espais d'inclusió i de construcció de les memòries compartides que conformen cada dia les identitats col·lectives.

Quan sentíssim paraules com samfaina, escabetx o romesco, ens hauria de venir al cap una idea: el mestissatge.

Els humans, com a bons omnívors que som, aprofitem tot allò de bo que ens permet adaptar-nos als canvis constants del nostre entorn més proper, i hem fet de la nostra resiliència una bandera de resistència col·lectiva davant les adversitats de la vida.

S'havia dit que la ignorància, com la pesta, era filla de la pobresa i germana de la fam. Però opino que la ignorància és conseqüència de l'exclusió, i és víctima i còmplice del classisme.

La ignorància tampoc no és innocent.

Els qui hem estat mestres i ens hem interessat pel coneixement de la cultura humana, sabem que cal fer accessible aquest coneixement a tothom si perseguim la il·lusió de construir un món millor.

Amb l'acte d'avui commemorem el Festival coral del 4 de juny de 1864, organitzat per la Societat Coral Euterpe, a partir de la idea de Josep Anselm Clavé, que va representar el moment de màxima esplendor del moviment coral d'aquell temps. Clavé explicava l'ideal de construir un futur millor per la gent treballadora amb unes paraules que van esdevenir divisa i que cal recordar un dia com el d'avui, però també cada dia:

"Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços."

Un país culte no és aquell que només té individus que destaquen pel seu talent o genialitat, sinó aquell que té una població ben formada que ha pogut tenir accés al coneixement, a les arts, a les ciències, a la tècnica, a l'humanisme, a les lletres.

La cultura musical d'un país no és una classe particular de piano.

Quan gaudim del concert d'una gran orquestra simfònica de qualitat, ens hauria de venir a la memòria la imatge de l'assaig d'una banda en la societat musical d'un poble a tocar de l'Ebre, a la vora del Túria, a tocar de casa.

Combatre la ignorància és combatre l'exclusió, combatre l'elitisme, combatre el classisme.

El nostre país té moltes corals, Catalunya som un país de gent que cantem. Ara haurem d'afinar.

Moltes gràcies.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article