Opinió

Les diferents cultures populars, un dret

Toni Mañané reflexiona sobre les mesures de govern de l'Ajuntament de Barcelona sobre cultura popular i diversitat

Associacionisme
Comunitat musulmana celebrant la ‘îd al-adhà, la 'festa del sacrifici'
Comunitat musulmana celebrant la ‘îd al-adhà, la 'festa del sacrifici' | Ajuntament de Barcelona

Activista cultural

La realitat social a Barcelona ens mostra procedències culturals diferents. Tenir uns veïns a l'escala no nascuts a Catalunya és habitual. Segons les dades de població de Barcelona elaborades per l'Ajuntament, el 2021 la població nascuda a l'estranger era del 29%. Trenta anys abans, el 1991 representava l'1.5%. Un 19% de les llars barcelonines estan formades per parelles mixtes des del punt de vista del seu origen. Aquesta realitat ens vincula a una altra realitat, les festes populars d'arrel no catalana.

És normal que les comunitats nouvingudes continuïn celebrant les seves tradicions en el país d'arribada, així no és gens estrany passejar per Barcelona i trobar-te amb festes de caràcter musulmà, indi o xinès convivint amb diables, castells o sardanes.

Recollint aquesta realitat, l'Ajuntament de Barcelona ha presentat, dins el Pla de Drets Culturals de Barcelona, la mesura de govern "Cultures populars: dret a les pràctiques populars i tradicionals com a espais de participació i cohesió social". Segons s’indica, la seva missió és “enfortir i consolidar el dret a les pràctiques culturals populars i tradicionals incorporant vectors que en fomentin la diversitat, la interculturalitat, la participació ciutadana i la innovació".

La mesura de govern es marca com a objectiu la cohesió social en el marc de la diversitat cultural existent a la ciutat. Entre les línies d'acció per fer realitat aquesta cohesió hi ha el suport a "programes i campanyes específiques en contra del racisme, l'exclusió, la discriminació i l'estigmatització" per qualsevol mena de raó i on les cultures populars i tradicionals siguin transmissores d'aquests valors. La cultura gitana, tan important a la ciutat, i amb una tradició secular, serà objecte de potenciació reconeixent la seva importància. Pel que fa al passat colonial, s'impulsarà un grup de treball que analitzarà i donar a conèixer el passat esclavista i el llegat arquitectònic barceloní heretat dels "indians". Aquests i d'altres objectius conformaran un nou calendari festiu de les cultures populars a Barcelona que faci visible la diversitat de la ciutat.

Aquesta mesura de govern del consistori barceloní, ha donat lloc, però, a controvèrsies. El fet que ja no es parli de cultura popular sinó de cultures populars, ha fet que sectors culturals no comparteixin la proposta. El tema és complex i obre les portes a un profund debat al voltant de quina és la cultura popular.

Les diferents cultures provenen dels col·lectius nou vinguts han de ser assimilades a les "nostres" o els nouvinguts han de desplaçar la seva cultura autòctona per integrar-se a la que considerem tradicional?

Com dèiem aquest és un debat complex i contradictori. En primer lloc, hauríem de definir que és el que s'entén per la "nostra" cultura. Quines són les activitats tradicionals que considerem com a pròpies? La sardana, que veiem com la dansa nacional catalana "de tota la vida" no deixa de ser un ball que es realitzava fa poc més de cent anys a l'Empordà. Per què fem "nostra" aquesta dansa i no la jota que es balla a les terres de l'Ebre i que es cavalca amb les comunitats d'Aragó i País Valencià?  Són "nostres" els castells? Les nostres torres humanes, amb una antiguitat de més de dos-cents anys, provenen del ball de Valencians. Els falcons proven del sokol txec i no arriben als cent anys. I la rumba i el flamenc amb grans "bailaores" com la Carmen Amaya, hem de considerar-les com activitats culturals i tradicionals nostres?

Enfront d’aquestes expressions estan penetrant amb força la celebració de l'any nou xinès, la festa índia "holi" o les desenvolupades al voltant del Ramadà o la pasqua jueva. Aquests models de festa no poden estar allunyades entre si en una ciutat diversa com Barcelona. Cal potenciar aquestes activitats, és per això que no podem parlar de cultura, sinó de cultures populars, parts d'un tot que formen la realitat social barcelonina.

De la mateixa manera que les entitats de cultura tradicional "nostre" s'obren a l'entrada de ciutadans nascuts a l'estranger, hem de ser capaços de fer realitat la cohesió social participant i promocionant aquestes noves cultures. La cultura tradicional forma part del passat històric d'un poble, intentar silenciar o amagar aquesta cultura ens posiciona en una situació de superioritat vers les altres cultures, ens assimila al que feia el franquisme amb relació a la cultura catalana. No podem entendre la cultura com un tot en el qual la pròpia ha de ser la predominant i les altres secundàries.

Com a societat només podem avançar en la mesura que, com a actors de la cultura popular en la mesura que compartim amb altres cultures. Aquells que veuen en aquest compartiment de les diferents cultures com un perill vers la "nostra" cultura no són conscients de la riquesa que aporta la diversitat cultural. El suposat perill que representa incorporar noves activitats culturals i el possible afebliment d'alguna de les nostres, no és a causa de la incorporació de les tradicions foranes, sinó al fracàs de no saber fomentar i promocionar alguna de les activitats pròpies.

Incorporar aquestes activitats de les cultures populars en el calendari festiu de la ciutat de Barcelona és una aposta valenta, és la  demostració que Barcelona és una ciutat en la qual es parlen dues-centes llengües, on viuen persones de cent vuitanta països, on u de cada tres ciutadans ha nascut a l'estranger, i on la interculturalitat és una realitat palpable.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article