Opinió

A Palamós, en el 125è aniversari de la claveriana Societat Coral El Progrés

Pere Baltà recorda la figura i transcendència de Josep Anselm Clavé

Cant coral
La Coral El Progrés en l'acte inaugural de commemoració dels seus 125 anys
La Coral El Progrés en l'acte inaugural de commemoració dels seus 125 anys | Ajuntament de Palamós

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel (2007-2021)

Fa uns quants dies vaig ser a Palamós convidat a participar en la inauguració del 125 aniversari de la societat coral El Progrés. L’acte se celebrà al Teatre La Gorca, on vam sentir el tradicional i amistós caliu que genera la gent del cant coral. L’edifici inaugurat el 1899 havia estat la seu d’una entitat anomenada Centro Econòmico, on molt aviat hi arribà El Progrés, després d’independitzar-se del Centre Republicà Federal.

“La història d’El Progrés no és única, és semblant o paral·lela a la d’altres moltíssimes corals catalanes formades pels mateixos temps, algunes de les quals segueixen cantant –explica la professora Rosa M. Medir i Huerta, en el llibre que publicà l’Ajuntament de Palamós, en ocasió del centenari de l’entitat–. El Progrés va ésser una típica societat coral nascuda a partir de l’obra i l’empremta de Josep Anselm Clavé. Quan a Palamós aquestes idees –el republicanisme federal– van organitzar-se en una entitat concreta –el Centre Republicà Federal–, al cap de poc, va aparèixer El Progrés...”.

Aquell 1896, Clavé feia quasi un quart de segle que era mort i a Barcelona les tendències corals es movien sota la influència dels mestres Lluís Millet i Amadeu Vives, principals impulsors de l’Orfeó Català fundat cinc anys abans. Però “a l’Empordà, com a la resta de Catalunya, les societats corals van aparèixer lligades a l’incipient moviment obrer”. Explica Rosa M. Medir que “a Palamós, Palafrugell, a Sant Feliu de Guíxols, la indústria surera facilitava el principal modus de vida als treballadors. Fonamentalment, aquest tipus d’homes van ser els fundadors d’El Progrés, La Taponera i La Gesòria, mentre comerciants i empresaris es convertien en socis protectors i presidents honorífics en agraïment al seu suport”. Segurament les classes dirigents intuïen el canvi social que arribava amb aquelles societats que, superant el plaer de cantar, anunciaven llibertats i posaven en marxa idees de progrés, com denota el mateix nom de la coral.

Complementant les intervencions dels presidents històrics i la presidenta actual Maria Rubiralta, així com l’alcalde Lluís Puig i Martorell, la meva participació a l’acte va ser situar el fet local palamosí en el context del moviment social que liderà Josep Anselm Clavé, sobre qui tantes vegades m’ha tocat parlar arreu de Catalunya. He comprovat que, d’una manera quasi generalitzada, el desconeixement que el país té dels objectius que movien aquell gran líder, que va fer del cant coral instrument d’una revolució que consistia a dotar les classes populars d’instrucció cultural, seguint el pensament de la Il·lustració que s’escampava per Europa.

El segle i mig transcorregut des de la mort de Clavé el 1874, l’absolutisme ha procurat conservar només el seu llegat suposadament “folklorista”, fent oblidar la seva vinculació a la Il·lustració. A la mateixa ciutat on visc, a un centenar de metres de casa, les plaques de l’avinguda que porta el seu nom només diuen “Josep Anselm Clavé, músic”, oblidant la seva projecció en el camp de la política (governador civil, diputat a corts, president de la Diputació de Barcelona, pres i desterrat...), així com el periodista i extraordinari promotor sociocultural que va ser. Fins i tot s’amaga sota la simplicitat de la paraula “músic” l’enorme dimensió i transcendència de les seves composicions musicals, recordades i cantades encara.

Va ser una figura important de la primera república i havia passat més d’un segle quan va esdevenir la segona, sonant com un himne patriòtic la seva popularíssima versió de “La Marsellesa”. Reconegut encara, la dictadura franquista l’agafà lluny, però el seu arrelament popular va fer que el nom no fos esborrat dels nomenclàtors de places i carrers; entre els monuments que ja se li havien erigit i els que van sorgir de nombrosos homenatges, cap altra figura de la nostra història té una presència pública tan destacada.

Tampoc cap altre moviment social ha generat una tan considerable munió d’equipaments culturals. Aquesta realitat es produí en ser superades les possibilitats dels cafès i les tavernes on naixien les primeres societats corals, per construir amb l’esforç de la gent una insòlita xarxa de casinos i ateneus populars instructius. El fenomen potser només és equiparable als equipaments de l’esport que es produí posteriorment; fet que calia esmentar quan ho explicàvem des d’una tribuna de la vila que va veure néixer el club de futbol més antic de Catalunya. Amb una mica més de temps per a l’exposició, haguéssim establert la relació cultura-esport, recordant l’impuls de la Il·lustració i de la Revolució Industrial, que arribà a Palamós amb les factories sureres, que van donar ocupació a aquells cantaires, que van ser capaços d’aconseguir suports com els del mecenes Norbert Espinet o de la família d’industrials Vincke.

 No hi ha dubte que la magnífica badia de Palamós, on s’ubica el tercer port de Catalunya, amb un interessant Museu de la Pesca, també va ser porta d’entrada de la modernitat. Apuntant cap a la mar, el canó que immortalitzà el gran Ortega Monasterio, músic i militar demòcrata que va patir les represàlies de la dictadura, em recordà que Clavé també era músic amb majúscules, com Josep Casanovas, el Paixero, primer director del Progrés, i –tot celebrant l’aportació de la sensibilitat femenina al cant coral, difícil en temps de Clavé– com l’actual directora Claudia Soler, que ens va obsequiar amb una sardana que és expressió musical de la Costa Brava del mestre Amadeu Cuadrado, i una havanera dedicada als pescadors, que complementà la del canó de Palamós que Ortega Monasterio va convertir en un símbol de pau. Clavé, músic polifacètic, gran pacifista, hi estaria plenament d’acord.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article