Opinió

Qui és provincià? Una reflexió sobre l'Hermitage a Barcelona

"Amb l'etiqueta de cosmopolitisme, no amaguem la nostra incapacitat per construir un discurs i unes pràctiques culturals pròpies?", planteja Guillem Carreras

AssociacionismeReflexió
Recreació de l'Hermitage a Barcelona
Recreació de l'Hermitage a Barcelona

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

El debat sobre la possible instal·lació de l’Hermitage al port de Barcelona ha generat rius de tinta entre museòlegs, crítics, gestors culturals, periodistes, i també tertulians. En un article publicat a principis de 2019, ja vaig manifestar el meu escepticisme respecte dels grans projectes culturals que no responen a un desig o necessitat de la ciutadania. Llavors vaig insistir, i per tant no ho faré avui, en el nefast impacte socioeconòmic que molt sovint tenen aquesta mena d’iniciatives.  

Gairebé ningú s’atreveix a afirmar que la cultura no és una eina necessària per construir una societat més crítica. El corol·lari d’aquesta afirmació hauria de ser l’aposta decidida per una cultura accessible a tothom, però moltes vegades no és així. En aquest sentit, em faig meves les paraules que la periodista Clàudia Rius escrivia en l’article This is Art i la societat que cuidava els seus mínims. La nova cap de comunicació del Departament de Cultura hi defensa que la prioritat d’una societat que aspira a ser culte hauria de ser que el nivell mínim (o estàndard) de la població sigui com més elevat millor. A tall d’exemple: en les polítiques educatives d’un país, les universitats d’excel·lència no són tan importants com disposar d’una xarxa d’escoles i instituts ben equipada.

És important que des del món cultural també assumim aquesta analogia, que posa el focus en la importància capital dels centres considerats (actualment) de segon o tercer ordre. En aquest sentit, no deixa de ser sorprenent que els polítics cada vegada reivindiquin més la importància que els actors, equipaments i institucions culturals fem xarxa. Per fer xarxa és necessari disposar d’un sistema cultural equilibrat, amb múltiples nodes repartits més o menys equitativament arreu de la geografia catalana. La delegació de l’Hermitage a Barcelona no avança en aquesta direcció.

Fer xarxa també significa, entre altres coses, creure en la importància dels museus comarcals i la magnífica xarxa de cases de la festa i centres d’interpretació que disposem. I evidentment, solucionar alguns problemes estructurals que anem arrossegant des de fa massa temps: ni ens podem permetre que molts museus romanguin sense direcció durant anys, en una situació prolongada d’interinatge, ni podem tolerar la volatilitat que rodeja tants equipaments locals, molt sovint víctimes d’un excés de planificació administrativa i a constants canvis de projectes, habitualment associats a l'entrada de noves formacions polítiques en els Ajuntaments. Per fer xarxa és necessari gaudir d’estabilitat i escapar del curterminisme. Sense estabilitat, les xarxes es converteixen en coladors.  

Una idea central en el debat sobre la instal·lació (o no) de l’Hermitage al port de Barcelona ha estat la percepció que la ciutat transmetria al món. Els partidaris del projecte han esgrimit que renunciar-hi reflectia una actitud provincialista. El rerefons últim d’aquest argument ve a dir-nos que per ser cosmopolita, i demostrar una mentalitat oberta al món, cal renunciar a la mirada local i identitària (reivindico premeditadament aquest adjectiu, conscient de la mala fama que ha guanyat en els discursos polítics). Al meu entendre, no hi ha cap pensament més provincià que aquest.

La mirada catalana, i en aquest cas específicament la barcelonina, no són universals? No amaguem, amb l’etiqueta de cosmopolitisme, la nostra incapacitat per construir uns discursos i unes pràctiques culturals pròpies? O bé hem d’assumir que tenen una mirada més tancada aquelles ciutats, com París o Londres, que -per posar un exemple - protegeixen els comerços emblemàtics dels nuclis històrics? Reivindicar allò que ens fa genuïns i idiosincràtics és sinònim de ser provincians? Ningú ho pot creure seriosament.  

No crec que el debat principal s’hagi de plantejar com una guerra de recursos entre les grans infraestructures culturals -que tindrien l’Hermitage com a paradigma- envers els museus mitjans o petits. Per elevar la cultura als màxims llistons  són necessaris tota mena de centres: aquells que expliquen el territori des de la proximitat (Vinseum, Museu de l’Anxova i la Sal...), els especialitzats (Museu de la Música, Museu Marítim, etc.), i també aquells que ens endinsen en les grans obres d’art nacional i internacional. Durant massa temps, aquests tres àmbits s’han percebut com a aïllats i independents. Des de les institucions catalanes no s’ha confiat prou en la gran potencialitat que té l’associacionisme cultural i el municipalisme.

És el moment de canviar de paradigma, és el moment d’aconseguir una major descentralització i capil·laritat de les institucions culturals d’àmbit nacional. L’Hermitage no és un projecte dolent pel fet de ser ambiciós o requerir grans esforços públics, sinó perquè no s’endevina un retorn social clar.  És una oferta adreçada als creueristes, no pas als barcelonins, i molt menys al conjunt de catalans.

En un moment d’extrema fragilitat per tants museus i centres d’interpretació, cal invertir els recursos a donar estabilitzar al conjunt de la xarxa. Posar tots els ous en el mateix cistell, sobretot quan aquest cistell es mou per fins purament lucratius, no sembla ser la millor de les opcions. El model Hermitage és un pas més -un altre- en la mala direcció. La d’una economia de serveis basada en grans projectes, salaris minsos i la mercantilització de l’oci i la cultura. L’economia del Hard Rock Café, Port Aventura, l’especulació immobiliària al litoral, i ara -en el sector de les renovables - les grans indústries energètiques en la Catalunya rural. S’agrairia que tothom fos més conseqüent amb allò que defensa. Apostar pel model Hermitage és una opció, però en aquest cas és millor que ens estalviem falsos al·legats sobre el poder transformador de la cultura.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article