Opinió

La dimensió educadora de la cultura popular i comunitària

Nicolás Barbieri i Oriol Cendra firmen l’article 'Tercer sector cultural: la dimensió educadora de les organitzacions de cultura popular i comunitària'

Associacionisme
Imatge de la Patum infantil
Imatge de la Patum infantil | Ràdio Berga

L'estudi s'emmarca en la investigació 360: més enllà del temps lectiupublicada per la Fundació Bofill i dirigida per Anna Forés i Artur Parcerisa. Els autors, que focalitzen l’anàlisi en les dinàmiques educatives de les entitats culturals, detecten les mancances estructurals que impedeixen garantir una educació universal en la filosofia 360, això significa, en horari escolar però també en temps de lleure. 

Un dels obstacles més evidents respon a criteris de classe. En aquesta variable, una dada molt significativa apunta que el 20% de menors de setze anys d'un estrat social baix no practica activitats socials, culturals i d'oci, xifra que es redueix a un 4% en el cas dels joves d'un estrat social alt. A aquestes desigualtats socials, s'hi afegeix uns òrgans de governança no prou eficients, ni en el cas dels poders públics -que situen "educació i cultura en àmbits i lògiques administratives diferents", lamenten Cendra i Barbieri- ni en l'àmbit associatiu, molt ben estructurat en temàtiques però poc vertebrat territorialment. L'estudi també detecta una menor presència de menors a les entitats "en el pas de Primària a ESO, coincidint amb l'increment d'activitats extraescolars de reforç d'estudis".

En aquest àmbit, és difícil establir una distinció nítida entre l'educació formal i la no formal, atès que "moltes entitats i agrupacions eduquen sense tenir uns propòsits educatius explícits". Els autors reivindiquen la cultura popular i comunitària com una eina perquè els infants i adolescents aprofundeixen en un ús no instrumental o professionalitzador de la cultura que faci possible "l'aprenentatge en valors i la presa de decisions col·lectives més enllà dels interessos individuals".

Barbieri i Cendra aconsellen estrènyer els vincles entre els centres educatius i les entitats culturals. En ambdues direccions: de l'escola al carrer (en el col·legi els nens poden aprendre una dansa patrimonial i així recuperar-la a plaça) i també del carrer a l'escola (per exemple invitant la colla gegantera a explicar qui i què representen els gegants del poble). La cultura popular, en resum, és un recurs molt útil per promoure una educació vivencial, estretament vinculada amb l'entorn immediat dels estudiants, i que en la línia de la pedagogia moderna, prioritzi l'aprenentatge de competències a la memorització de continguts.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article