Opinió

Dones que fan castells: participen, però encara no manen

Castells i Falcons

Periodista i castellera.

L'origen del fet casteller cal buscar-lo 200 anys enrere, però la incorporació de la dona és relativament recent. Sens dubte, els Minyons de Terrassa apareguts, fora de l'àmbit anomenat tradicional -Camp de Tarragona i Penedès- el 1979 hi van jugar un paper destacat. Un grup de joves originaris, en bona part, del Moviment Escolta van decidir crear des de zero una colla castellera. I com passa amb tot allò que es comença de nou en un indret on no hi ha costum, els Minyons de Terrassa, van topar amb certes dificultats. Ara bé, la falta de tradició també va tenir la seva vessant positiva i és que a la cocapital del Vallès Occidental, en això dels castells, no hi havia vicis adquirits i era més fàcil incorporar determinades novetats. Així que quan van néixer els de la camisa malva, a Terrassa ningú no va dubtar que una colla castellera havia d'estar integrada per homes i dones per igual. I dit i fet, els Minyons van irrompre a l'escena castellera sota l'atenta però escèptica mirada que, un centenar de quilòmetres més al sud, els proferien des de l'àrea tradicional.

I mentre els Minyons iniciaven el seu camí, a Valls -origen del fet casteller- les torres humanes seguien sent cosa d'homes. Ningú no es qüestionava que el paper de la dona havia de ser el de mera "acompanyant"; de qui s'ho mira des de la barrera; de qui té el dinar a punt per quan arribin els castellers o de qui simplement se n'encarrega de tenir la camisa neta. I, tot i que alguna avançada al seu temps ja posava mans a les pinyes, les fèmines de l'àrea tradicional encara no disposaven de camisa; encara no tenien la condició de castelleres. Què volia dir això? Doncs, per exemple, que si la colla viatjava a l’estranger, només els homes hi eren convidats.

Però les maneres de fer dels Minyons que, durant un parell de temporades, van arribar a tenir fins i tot una colla integrada únicament per dones -les Minyones- i també de les noves colles castelleres que s'anaven estenent arreu de la geografia catalana: Bordegassos de Vilanova, Jove de Tarragona o Xiquets de Reus; van propiciar la incorporació de la dona al món casteller.

Cal tenir en compte, però, que la integració femenina es va produir de forma desigual en les colles de nova creació i en les que tenien ja alguns anys d'història. I és que mentre en les agrupacions novelles ningú no posava en dubte que la dona hi havia de jugar un paper tan preponderant com el de l'home; en les colles més antigues, va ser més complicat d'assumir el canvi de rol femení. I aquesta incorporació va estar més marcada per l'interès que no pas per una voluntat real de donar una oportunitat al gènere femení. Així, les primeres d'incorporar-se van ser les nenes, no sempre és fàcil trobar canalla, i després les crosses, una posició en què la tipologia femenina s'adapta millor que no pas la masculina. Poc a poc, però, s'han anat veient dones en altres posicions tot i que aquí cal tenir en compte les diferències físiques entre ambdós gèneres que, malgrat algunes excepcions, limiten la participació femenina en determinades parts d'un castell.

El que és una realitat, però, és que la irrupció de la dona ha coincidit amb la Segona Època d’Or castells i que, a dia d’avui, ningú no els entendria sense la presència femenina. Però si bé la participació en els castells és una qüestió pràcticament normalitzada en totes les colles del país; la conquesta pendent és sens dubte el lideratge de les entitats. Un lideratge que, a dia d'avui, és exercit majoritàriament per homes, essent pràcticament residual i anecdòtica la presència femenina en els llocs de poder. I aquí, cal fer-hi èmfasi, no s'adverteixen diferències entre colles "tradicionals" i colles "modernes".

S'ha de destacar, però, el punt d'inflexió que va suposar l'entrada d'Helena Llagostera com a cap de colla de la Joves de Valls ara fa dues temporades. Llagostera es va convertir d'aquesta manera en la primera dona en liderar una agrupació vallenca en els més de 200 anys d'història dels Xiquets de Valls. Anys abans, Montserrat Albà, als Bordegassos de Vilanova, i Eva Baró, als Castellers de Barcelona, entre altres, ja van precedir a Llagostera dirigint tècnicament les seves entitats. Ara bé, aquests noms segueixen sent l'excepció dins un món encara dirigit en la seva major part per homes. Com també resulta excepcional, es podria dir que fins i tot paradoxal, que des d'aquest any sigui una dona, l'Anna Guasch de la Jove de Tarragona, la presidenta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. L'ens que aglutina i representa totes les colles del món casteller. I, tot i que és cert que el paper de la dona ha evolucionat, i molt, és evident que encara hi ha molt camí per recórrer.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article