Opinió

Aquell 23 de febrer de ja fa 40 anys...

Pere Baltà recorda l'intent de cop d'estat

Reflexió
Manuel Gutiérrez Mellado encarant-se als militars colpistes
Manuel Gutiérrez Mellado encarant-se als militars colpistes

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

23 de febrer de 1981, han passat 40 anys. Feia mesos que treballava i ja havia enllestit la redacció d’un Pla d’Actuació, però el decret del meu nomenament com a cap del Servei de Promoció Cultural no es va publicar fins aquell dia. La conselleria que dirigia Max Cahner ja era al Palau Marc, com ara, però el sumptuós palauet de la Rambla de Santa Mònica estava afectat per una plaga de termites i esperàvem la ubicació en altres oficines, mentre es procedia a una remodelació imprescindible. Tots plegats corríem perill sota aquelles bigues corcades, que s’havien deixat al descobert en el despatx del reconegut periodista Josep Faulí, cap de premsa de la conselleria.

Precisament en el televisor que hi havia al seu despatx veiem la insòlita imatge d’un tinent coronel de la Guardia Civil amb la pistola apuntant al sostre del Congrés dels Diputats. Ho veiem amb l’Albert Manent, aleshores director general d’Activitats Artístiques i Literàries. Tots tres érem gent bregada a l’activitat política; coneixíem el significat i les conseqüències del que estàvem veient. La democràcia corria perill i amb ella l’espai d’autogovern que s’havia aconseguit amb l’estatut. Els tres veníem de les catacumbes de la lluita contra la dictadura. També nosaltres corríem perill.

Ni en Faulí ni en Manent són entre nosaltres per corroborar-ho, però a mi em semblà ridícula la imatge de Tejero enlairant la pistola, amenaçador des de la tribuna del Congrés, i vaig expressar el criteri que allò no podia prosperar. De cop i volta ens havien tornat a tots plegats a un dels “pronunciamientos” habituals el segle XIX. Només hi mancava el general Pavía i el seu cavall...

La imatge va fer la volta al món. Anys després, sent jo diputat, vaig conèixer el càmera de televisió que va tenir l’encert de mantenir oberta la transmissió. N’era conscient del servei que havia fet a la democràcia, però tots sabíem que, malgrat el ridícul, el cop d’estat havia aconseguit efectes immediats, especialment en el grau d’autonomia que Catalunya tindria. Com sempre, la culpa és dels catalans. Sembla que som l’element desestabilitzador del pensament absolutista que ha regit la història d’Espanya. Nosaltres i el nostre afany de llibertat!

Han passat quatre dècades des d’aquell dia i ens acostem al mig segle de la desaparició del dictador. Vam arribar a creure que la sentència “todo está atado y bien atado” podia ser una fal·làcia. Avui ja sabem que no ho és del tot. Malgrat la sobtada mort de l’almirall, que era el cervell organitzador del continuisme franquista, els tecnòcrates del nacionalcatolicisme van saber infiltrar la suposada democràcia fins al moll de l’os de les opcions polítiques de dreta i esquerra, al servei de la unitat que convenia als seus interessos de classe. Sempre han controlat les estructures de l’estat, des de l’exèrcit a la judicatura, com ha passat amb el sistema bancari ja infiltrat per les prebendes de la Guerra Civil. El control de l’estat és evident sobre l’administració local i l’autonòmica... Aparentment superada l’aplicació del 155, els seus  representants vigilen que no en passi ni una..., encarcarant la gestió de l’administració autonòmica fins a fer-la ineficaç als ulls de la gent.

El cos electoral, no obstant això, és amatent a una situació de control dissimulat i segueix recolzant unes opcions que s’han engruixit a mesura que han conegut les diferents certeses d’un espoli que s’ha fet evident. Molts són els que haguessin assumit l’entelèquia de l’Estat de les Autonomies, com una forma de descentralització més o menys propera a un model federal o confederal, si ho hagués sigut, i avui opten per l’autodeterminació com a única solució. La ceguesa que demostra el poder central és paradoxal. En lloc d’aportar propostes innovadores en una línia que Europa podria avalar, segueix insistint en el centralisme jacobí i en la repressió basada en el maquiavèl·lic criteri del “divideix i venceràs”, sense immutar-se en veure que els extremismes opten per una violència desfermada; com si ja els hi anés bé per aturar un procés que amb la seva actitud acceleren. En aquesta Espanya han predominat sempre els separadors, fins i tot quan el separatisme no es quantificava a les consultes electorals.

Ha passat quatre dècades des d’aquella escena en la qual un uniformat d’alta graduació disparava al sostre del Congrés dels Diputats, humiliant barroerament als representants legítims del poder popular. Lluitadors com en Faulí i en Manent -com tants altres-, ja no hi són. Jo, complerts 80 anys, fa molts mesos que vaig demanar el relleu davant de la Fundació que presideixo. Sincerament, ja no tinc edat per seguir assumint certes responsabilitats, sobretot quan la gestió cultural s’ha complicat en incorporar excessivament les noves tecnologies de la informàtica a la relació entre la societat civil i l’administració pública. La pandèmia ho ha acabat de complicar, fins al punt d’impedir que ens reunim per fer efectiva la decisió, atès que la majoria dels membres de la Fundació som “població d’alt risc”.

Mentrestant, esperant el moment de seure davant l’ordinador ja només per escriure, rememoro aquell 23 de febrer de 1981 i em veig mirant la insòlita imatge que oferia la televisió. Tenia a les mans el Pla d’Actuació que s’iniciava amb la recerca sobre la trista realitat cultural que heretàvem de la dictadura, el projecte dinamitzador dels congressos de Cultura Popular i Tradicional, d’Ateneus, de l’Excursionisme Cultural, del Teatre Amateur, dels Cors de Clavé, de l’Acció a les Àrees Urbanes de Nova Creació i el de les Àrees Rurals, les Jornades de Cultura Popular que se celebrarien arreu de Catalunya i la campanya de divulgació de la Història que il·lustraria Fontseré... En aquell moment només tenia el projecte d'allò que esdevindria la multitudinària Expocultura... L’Ens de l’Associacionisme Cultural encara no havia superat  la nuvolosa de crear un institut de cultura popular... Paco Candel ja era un bon amic, ni em podia imaginar que, ja jubilat, acabaria dedicant gairebé una dècada i mitja a la defensa del seu llegat literari i el seu pensament social. Catalunya un sol poble. Oi que sí?   M’ha fet feliç treballar –tot sovint lluitar- per la democràcia i per aquesta estimada terra, encara que certs poders fàctics no ho vegin prou bé.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article