Opinió

Com la COVID-19 afectarà l'activitat castellera

Toni Mañané reflexiona sobre les conseqüències de la pandèmia en el col·lectiu casteller

Patrimoni Immaterial
Actuació dels castellers d'Esplugues en la diada local dels castellers de Terrassa de l'any passat.
Actuació dels castellers d'Esplugues en la diada local dels castellers de Terrassa de l'any passat. | Castellers d'Esplugues

Activista cultural

Era principi de març, les colles es preparaven per iniciar la temporada. Algunes, com les de la ciutat de Barcelona, ja ho havien fet al febrer per Santa Eulàlia. La resta ho havien de fer progressivament coincidint amb Sant Joan, o les de la zona tradicional per Sant Joan. Per davant es presentava una temporada engrescadora amb un punt àlgid a l’octubre amb el concurs de castells de Tarragona, un concurs que a priori es presentava molt igualat, i on les colles vallenques i la jove Xiquets de Tarragona rivalitzarien per treure l'hegemonia als Castellers de Vilafranca, que de forma exultant portaven liderant set dels 8 darrers concursos. 

El 10 de març, però, tot es va paralitzar. Tant el Departament de Salut com la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) recomanaven aturar l’activitat castellera fins a nou avís. Tothom pensava que, com a molt, aquesta aturada duraria fins a finals de mes o màxim fins passada Setmana Santa, però els fets es precipiten i la pandèmia castiga severament al país, que resta confinat com a mínim fins a finals d’abril.

De quina manera afecta això a l’activitat castellera? De tots és ben sabut que els castells són contacte, és ajuntar-se molt per fer una pinya prou consistent que suporti les altes construccions. Justament tot el contrari d’allò que les autoritats sanitàries recomanaran quan acabi aquest procés de la malaltia.

La propagació de microgotes respiratòries afecta a tots els components de la pinya, molt especialment per la posició que ocupen les agulles i les crosses, però també a la resta d’integrants, ja que en un metre quadrat poden arreplegar-se més de vuit persones. Aquest fet fa preveure que les autoritats sanitàries no permetran l’activitat castellera ben segur en tot el què queda d’any. Una temporada perduda gairebé abans de començar; podríem estar contents si es poguessin arribar a celebrar les decennals de Valls, coincidint amb la Candelera, on s’apleguen la totalitat de les colles del món casteller cada deu anys.

Però amb aquesta aturada forçada no només es perd una temporada i un concurs, hi ha tot un reguitzell de danys col·laterals que afectaran les colles. L’economia castellera, com la de qualsevol altra entitat de cultura popular, passa bàsicament per les subvencions, les actuacions comercials i en una petita mesura per les aportacions dels integrants d’aquesta.

Sense temporada castellera no hi ha actuacions, i aquesta font d’ingressos, que pot representar un 50% de l’entrada de capital, es pot donar enguany per inexistent. Les subvencions, encara que puguin mantenir-se, requereixen justificar unes despeses iguals o superiors al doble de la quantitat subvencionada; sense actuacions castelleres no hi ha desplaçaments, i per tant també no hi ha despeses d’autors, que representen una bona part de la inversió de les colles.

L’altra despesa important per a bona part de les colles la representa el lloguer del local i les despeses d’aigua i llum. Unes despeses que es podran afrontar per culpa d’aquesta aturada i la manca d’entrada de recursos econòmics, la qual cosa podria representar el desmembrament d’aquelles colles més febles i que paradoxalment són, en bona part, les situades més lluny de les grans àrees urbanes o a l’interior del país. 

Per si tot això fos poc, hi ha un tercer factor afegit que és el dels canvis de la constitució dels membres del tronc, i especialment de la canalla. Com més s’allargui aquesta situació d’aturada, més canvis en la seva constitució física es produiran. I si no és tan greu pel tronc, ja que són cossos ja formats, els canvis en la canalla seran molt perjudicials per a l’activitat castellera. Cada any, entre el fi de la temporada i l’inici de la següent, veiem l’evolució física de la canalla. Què passarà amb aquests, després d’un any d’inactivitat? Per raons elementals l’acotxador haurà de passar a enxaneta, aquest a dosos, i els dosos a quints, sisens o setens segons la colla. Un canvi que representa haver de formar-los en les noves posicions totalment diferents de les que practicaven, per no esmentar la nova fornada d’acotxadors que mai hauran pujat a un castell i que caldrà formar a marxes accelerades tot i avantposar la seva seguretat.

Les coses estan així, només queda pensar quan es podrà reprendre l’activitat castellera i quant de temps tardarem a retrobar-nos amb les mastodòntiques construccions a les quals estàvem acostumats en els darrers anys.
 

Comentaris

Comenta aquest article