Opinió

Setmana Santa al setembre?

"Ajornar la festa a la tardor en desvirtua el significat", opina Guillem Carreras

Processó de Setmana Santa a Barcelona
Processó de Setmana Santa a Barcelona

Periodista - Equip de redacció Ens de l'Associacionisme Cultural Català

La crisi sanitària provocada per la COVID-19 impedirà que la Setmana Santa se celebri aquesta primavera amb la normalitat habitual. En la lluita per a combatre la pandèmia està prohibida qualsevol concentració de persones, i això també implica les processons del Tridu Pasqual. Enfront d'aquesta situació excepcional, la Congregació per al Culte Diví i a Disciplina dels Sagraments del Vaticà ha enviat una circular a tot l’univers catòlic suggerint que les processons se celebrin durant el 14 i 15 de setembre. Cada bisbe té la potestat de validar aquestes dates, o pel contrari, decidir-ne unes alternatives.

No és la primera vegada, almenys a Catalunya, que les activitats religioses es traslladen en el calendari.  És ben sabut que el dia de Corpus de 1640 (7 de juny), les classes populars catalanes van alçar-se contra les tropes hispàniques de Felip IV. La revolta, punt d’inici de la Guerra dels Segadors, òbviament va impedir que se celebrés qualsevol mena de processó. En conseqüència, les autoritats catalanes van decidir ajornar les celebracions  fins al 4, 5 i 6 de novembre. En la crònica Historia general del Principado de Cataluña, condados de Rossellón y Cerdaña (Centre d'Història Contemporània de Catalunya, 2019), l’autor Magí Sivillà fa una descripció molt interessant (pàg. 344) sobre aquelles tres jornades.

Avui, com fa 380 anys, l’emergència del moment ens invita a reflexionar sobre el rerefons simbòlic de les festes. Plantegem-ho sense subterfugis: és lícit ajornar la Setmana Santa al setembre? Si m’ho permeteu, ho plantejaré fins i tot de manera més provocadora: si la pandèmia del Coronavirus s’hagués estès a finals del 2019, s’hauria proposat l’ajornament dels actes nadalencs i la cavalcada de Reis fins ben entrada la primavera? No crec equivocar-me si defenso que  la majoria de persones s’inclinarien per no ajornar la gran majoria de festes. I per defensar la seva decisió argumentarien que moltes d’elles tenen un origen tel·lúric: Sant Antoni, Sant Joan, Tots Sants, Nadal, i un llarg etcètera.

Un argument que no es considera vàlid quan fem referència a la Setmana Santa. En la mesura que és una celebració no pagana, impulsada pel Papa Urbà IV el 1262, tendim a creure que no està estretament lligada amb els ritmes de la naturalesa, i en conseqüència, que en un cas excepcional -com el què vivim ara- podem celebrar-la en els mesos de tardor. Per tenir més elements de judici en aquest debat, és recomanable llegir aquest fragment de l’àngelus pronunciat pel Papa Benet XV el 14 de juny del 2009:

«El Corpus Christi evoca sobretot —almenys en el nostre hemisferi— aquesta estació tan bella i perfumada en què la primavera es transforma ja en estiu, el sol brilla amb força en el cel i als camps madura el blat. Les festes de l’Església, com les jueves, segueixen el ritme de l’any solar, de la sembra i la collita. En particular, això destaca en la solemnitat d’avui, al centre de la qual hi ha el signe del pa, fruit de la terra i del cel. Per això, el Pa eucarístic és el signe visible d’Aquell en què el cel i la terra, Déu i l’home, han arribat a ser u. I això demostra que la relació amb les estacions no és per a l’any litúrgic una cosa merament exterior».

Més enllà de les simpaties o fòbies que genera la seva figura, Ratzinger és un teòleg reputat. Quan va pronunciar aquest fragment, probablement tenia present la butlla Papal de l’esmentat Urbà IV en la qual s’institueix definitivament la festa del Corpus (1264), i on el Pontífex afirma:

«S’ha donat, doncs, el Salvador com a aliment; va voler que, de la mateixa manera que l’home fos sepultat en la ruïna per menjar un aliment prohibit, tornés a viure per un aliment beneït; l’home va caure per la fruita d’un arbre de mort, i ressuscita per l’arbre de la vida. En aquell arbre penjava un aliment moral, en aquest es troba un aliment de vida; aquell fruit va portar el mal, aquest la curació; un antull malvat va fer el mal, i una fam diferent engendra el benefici; ha arribat la medicina a allà on la malaltia ho havia conquerit; d’on va sorgir la mort ha arribat la vida. D’aquell primer aliment va dir-se: «Morireu el dia que el mengeu»; d’aquest segon s’ha escrit: «Qui mengi aquest pa, viurà eternament.»

A recer d’aquests textos, el Tridu Pasqual ofereix una interpretació dual. D’una banda, com l’escenificació d’un episodi bíblic, concretament la mort i resurrecció de Jesús. I de l’altra, menys evident però no menys important, com la representació de l’esclat de la naturalesa gràcies a la intervenció divina. En les processons, la custòdia i l’hòstia consagrada simbolitzen la divinitat solar i el blat que  madura respectivament. El missatge és clar: “Déu ens dona el pa, Déu és el pa”.  Des d’aquesta perspectiva pot entendre’s millor perquè en les processons de Setmana Santa antigues abundaven tant els motius vegetals -de fet, es troben documentades nombroses referències de Convents que es guarnien ostensiblement- o perquè la celebració de la Setmana Santa lligada al calendari lunar -instaurada per Dionís l’Exigu fa 1.500 anys- s’hagi consolidat durant tants segles.

La proposta vaticana de celebrar la Setmana Santa al setembre no sembla tenir present aquest rerefons simbòlic. Seria més adequat que l’Església apostés per canviar excepcionalment el format de la celebració. Si seguís celebrant-se durant la primavera, ajornar-la seria una opció lícita; traslladant-la al setembre, se’n desvirtua completament el significat original.  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article