Opinió

Reivindicant l’esperit del teatre independent

Reflexions a l’entorn del teatre fet per grups amateurs

TeatreReflexió
Escena de ‘Nadal a cal’s Cupiello’, representada pel grup Teiatre de Teià.
Escena de ‘Nadal a cal’s Cupiello’, representada pel grup Teiatre de Teià.

Metge, director del grup Teiatre de Teià (El Maresme)

Des dels seus orígens, el teatre representat per grups amateurs (TGA) ha estat un mitjà per cobrir la necessitat de relació en col·lectius més o menys reduïts d’una comunitat. Practicar-lo comporta cohesió, esbarjo i convivència durant un temps limitat amb la recompensa de la representació final i la retribució amb aplaudiments per part del públic. Aquest té una funció de recepció i de crítica imprescindibles i a més, en el TGA sol formar part de la mateixa comunitat.  

A banda, durant aquest procés, els seus integrants s’enriqueixen culturalment i els permet transmetre el que han après al públic assistent i a la comunitat corresponent.

La necessitat d’associar-se

Tenim constància que a Catalunya, l’any 1929 hi havia enregistrats uns 1.000 grups amateurs de teatre, agrupats amb l’anomenat Associació de Teatre Selecte impulsada per l’artista pintor Lluís Masriera i que al cap de poc esdevindria l’Associació de Teatre Català. Va promoure el I Concurs de Teatre Català l’any 1931 i un any més tard naixia la Federació Catalana de Societats de Teatre  Amateur (FCSTA), que va apostar per donar continuïtat als concursos amateurs de teatre amb l’interès afegit de donar a conèixer dramaturgs joves encara poc coneguts. L’èxit dels concursos va ser considerat per la Generalitat de Catalunya que va cedir, l’any 1934, el teatre Poliorama perquè els guanyadors hi poguessin representar les seves obres en sessions matinals dominicals. Aquesta Federació fins i tot va editar, durant 8 mesos, un butlletí mensual de projecció amateur, anomenat TEATRE. Però la guerra civil espanyola va frenar la seva exitosa trajectòria quan es va prioritzar la promoció d’obres teatrals que poguessin ser representades als fronts de guerra i a la rereguarda, incentivant la creació d’elencs afins amb el nom d’Elencs Catalans de Guerra.

Un cop acabat el conflicte bèl·lic, el TGA pateix la prohibició d’utilitzar la llengua catalana. Tot i així, encara es va poder esquivar la llei, especialment a comarques,  on van continuar actuant amb la llengua vernacla sota l’aixopluc de les parròquies.

El 1949, Tomàs Roig i Llop recull el que perdurava del TGA i funda el Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació (FESTA) acollint-se al marc foral de l’Església Catòlica i amb entesa equilibrada entre els organismes oficials de cultura del règim franquista i el tarannà de les diverses agrupacions teatrals. Aglutinà uns 300 grups, que van arribar a ser 700 en el moment de major activitat.

El 1955, Ferran Soldevila i el Cercle Artístic de Sant Lluc creen l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) amb l’objectiu de connectar el teatre català amb els corrents dominants del teatre estranger contemporani. Aquesta agrupació, si bé inicialment era amateur, poc després es va professionalitzar fins a la seva dissolució per ordre governativa el 1963.

El 1959, la FESTA, amb el patrocini del bisbat de Solsona, va organitzar en aquella ciutat el I Congrés Regional de Teatre Amateur quan el nombre d’elencs amateurs a Catalunya  patia un descens progressiu. Però tot i que va haver-hi un intent de reorganització sorgida des de comarques, no es va poder evitar que FESTA es dissolgués el 1972. A pesar d’això es van mantenir els concursos amateurs i rodes de teatre arreu del país, organitzats per juntes locals o comarcals que permetien mantenir certa vinculació entre els diferents elencs i facilitaria que el 1985 es reconstituís la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya (FGATC), després del primer congrés de teatre amateur de Catalunya, que fou organitzat a Igualada pel Departament de Cultura de la Generalitat. Actualment la FGATC aglutina uns 300 grups amateurs, que aixopluguen uns 15.000 integrants.

La irrupció del teatre independent

Durant la dècada dels 70 del segle passat sorgeixen nous GAT amb components que la majoria s’havien format a l’Institut del Teatre i que després fins i tot es van professionalitzar. Formaven part d’un moviment anomenat teatre independent i naixien de la base popular amb l’objectiu de proposar una renovació formal i tècnica i introduir alhora recerca teatral. Eren responsables dels seus productes i de la seva projecció social. Els motivava la possibilitat de modificar la funció que el teatre jugava en la societat del moment i facilitaven la seva difusió per arribar a totes les comarques i pobles.

El primer d’aquests grups va sorgir el 1963 de la mà d’Enric Flores a l’Hospitalet de Llobregat amb el nom d’Alpha-63, que seria l’embrió del Grup d’Acció Teatral. La seva creació va coincidir  amb l’eclosió del moviment ciutadà, estudiantil i sindical contra la dictadura franquista i esdevindria grup professional l’any 1978.

Al cap de poc, l’any 1964 va néixer també com a teatre independent el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, impulsat per Josep Montanyès i Josep M. Segarra, en un intent de fer teatre des del barri i per al barri, tenint com a base d’operacions el seu Centre Parroquial. El 1979 van haver de llançar la tovallola, ofegats pels deutes després que els hi fossin denegats ajuts oficials.

A partir d’aquí en van sorgir d’altres, com el Grup de Teatre Independent de Ferran Soldevila, els Joglars, Teatre de l’Escorpí, creat per Josep Montanyès, Fabià Puigserver i Guillem-Jordi Graells (que va ser l’embrió del futur Teatre Lliure), els Comediants, Dagoll-Dagom, Teatre Metropolità de Barcelona de Iago Pericot i Sergi Mateu, Teatro Fronterizo de José Sanchis Sinisterra...

El buit del teatre independent

Però l’Administració que s’havia fet amb les regnes del teatre oficial també va acabar amb el teatre independent al nostre país, que en bona part va anar desapareixent durant la dècada dels anys 80 del segle passat, comportant que de retruc se’n ressentís la recerca teatral que aportaven. A hores d’ara, per motius bàsicament econòmics, és menys possible que grups professionals aportin l’esperit innovador del teatre independent i més si considerem que tant les empreses del sector que viuen de la rendibilitat comercial del que programen, com fins i tot les grans institucions escèniques públiques temen la desconnexió amb l’espectador si opten per propostes més agosarades.

Però qui podria aprofitar la seva capacitat logística i dedicació desinteressada en benefici de la innovació i la creació és el TGA. Cal dir, però, que en general aquests grups prefereixen representar obres d’èxit reconegut, limitant-se sovint a textos i formats tradicionals per tal d’assegurar l’autocomplaença i la resposta ‘popular’ que ben segur està més garantida amb l’oferiment d’un producte més fàcil o més divertit o més àmpliament conegut o més convencional. En aquest sentit, els grups amateurs moltes vegades solen ser poc creatius i amb plantejaments poc valents. Però cal que replantegin la seva funció social i no deixin escapar l’oportunitat de recollir el guant del teatre independent, ja que aquests elencs són lliures pel sol fet d’estar fora de l’Administració i no dependre d’una necessitat econòmica. Això els proporciona un valor extraordinari que cal prioritzar per bé que els permet fer recerca sense necessitat de justificar-la. Sens dubte, a hores d’ara, la recerca és més possible, dins dels grups amateurs que en el teatre institucionalitzat, i no hi tenen res a perdre.

Una oportunitat pel TGA

Els grups amateurs de teatre avui dia encara mantenen viu l’entusiasme que els ha caracteritzat des dels inicis, però sense que aquesta dedicació teatral deixi de ser per a ells una activitat lúdica, ni perdre el sentit alegre i voluntariós, haurien de poder incloure la recerca teatral en la seva activitat i sentir-se capaços de provar nous llenguatges, utilitzar noves tecnologies, arriscar, transgredir si cal, desfermar la imaginació i en definitiva innovar amb atreviment. Però per això han de ser capaços d’incorporar el concepte de projecció sòciocultural i no només quedar-se amb l’autosatisfacció. Per altra banda, cal que siguin ambiciosos i persegueixin millor formació teatral, que poden adquirir des de l’àmplia oferta de cursos acreditats impartits pels diferents centres o escoles i/o amb la implicació de professionals experts que actuïn com a referents en els projectes.

Com a valors afegits, el TGA també pot aprofitar, encara que aparentment no semblin teatrals, tots aquells moviments culturals (cantaires, músics, ballarins...) o professionals amb aptituds en determinades disciplines (tècnics audiovisuals, informàtics, fusters...), que d’una manera natural i espontània sorgeixen des dels barris, pobles  i comarques, fruit d’una necessitat d’expressió cultural de base. Tot plegat pot suposar un enriquiment col·lectiu del grup i permetre ser més ambiciosos en els projectes, a banda de facilitar la incorporació de nous adeptes al voltant del TEATRE.

Cal aprofitar també que sovint el TGA disposa d’un nombrós col·lectiu al seu entorn que ens pot facilitar la posada en escena de grans produccions on es requereixi de molts actors/actrius. L’elevat cost econòmic que pot comportar en l’àmbit professional facilitaria una producció presentada per grups amateurs.

Finalment, el TGA pot i ha d’aportar una tasca educativa al públic que té de manera fidel i incondicional pel fet que habitualment forma part de la mateixa comunitat. Aquesta fidelitat social no hauria de fer perdre la capacitat de crítica i la possibilitat de portar a terme una reflexió distant del seu entorn. Ans el contrari, cal aprofitar aquest vincle emocional per afavorir la recepció de l’espectacle i que l’espectador aprengui a alliberar-se de prejudicis que poden impedir fer una anàlisi distant, oberta i lliure. Ben segur que aquest exercici revertirà en benefici del propi grup i dels espectadors.

Comentaris

Anna Creus Llebot Teià
4.
Començar per la part més social del teatre amateur, la necessitat que tenim els humans de relacionar-nos, compartir, d’avenir-nos, d’encaixar en una comunitat,... m’ha agradat especialment, suposo per la meva formació i passió d’educadora social.
Article molt enriquidor per a totes les dades que aportes, moltes d’elles desconegudes per a mi, sobretot el moviment anomenat teatre independent.
D’acord amb tu en que el teatre amateur s’ha d’atrevir a programar, tot i que també reconec que segons en quins pobles ho tenen més difícil per moltes raons.
Gràcies per compartit amb mi aquestes paraules. Jo també l’he compartit amb la gent del Penendés.
Anna Martinez Tiana
3.
Ostres, genial article, de veritat!!
Tot i que l'última part on suggereixes la recerca experimental ( entre d, altres moltes coses) per part del teatre amateur, no es pot obviar el topall econòmic. No tots els Ajuntaments s, hi posen tan de cara com el de Teià en aquest tipus de teatre.
Sé d, alguns on fan pagar el lloguer de la sala, no és el cas deTiana, però aquí s, ha acabat la col·laboració i tots sabem el muntant econòmic de comprar fustes per escenografia, vestits, etc i no en parlem de les gravacions.
En fi, això fa que sovint ens decidim a fer muntatges vistosos i més comercials, a desgrat dels q ens agradaria innovar.
Ara estem fent " un aire de família" pel 20 de març, ja us enviaré publi més endavant.
No obstant molt i molt bon article, ja era hora que es parlés d, aquesta gran manifestació cultural que ès el teatre amateur, felicitats Jordi!! ????????
Pablo Torrabadella de Reynoso Barcelona
2.
M'ha encantat l'article de Jordi Almirall. En ell es recull la història a Catalunya dels TGA (Teatre de Grups Amateurs) des d'una gloriós passat, a un decliu immerescut, i a unes possibilitats futures extraordinàries.

La Catalunya de finals de l'SXIX va impulsar nombroses entitats de caràcter recreatiu, cultural, social i mutualista. El Casino l'Aliança del Poblenou és una de ellas, fundat el 1868 per Lluis Remisa al barri del Poblenou (aleshores municipi de Sant Martí de Provençals) com a Societat l'Aliança. Conec l’historia per que el meu besavi Pau Torrabadella Dagá va esser un dels socis fundadors.

En aquells moments aquesta Societat va esser força representativa del moviment dels ateneus populars que impulsaren la societat civil catalana. La seva primera seu es va inaugurar el 1878 al carrer de Wad-Ras, número 20. El 1929 es posa la primera pedra de la seu actual, tot i que les obres no acabaran fins al 1944, quan s'inaugura la nova seu. L'entitat compta des del 1873 amb una secció de teatre i des de 1878, quan se'n va inaugurar la primera seu, amb un local adient per a les representacions. L'edifici actual demostra la seva vocació teatral amb un teatre amb platea i un pis de ferradura, i una galeria de llotges al voltant de la platea.

El teatre professional català ha prescindit recentment d'alguns dels seus màxims protagonistes, que han renunciat, per diversos motius a continuar, entre els quals destaquen Josep Maria Flotats, Albert Boadella, Lluís Pasqual.

Ells metges coneixem les virtuts terapèutiques del teatre. Em ve a la memòria les sessions de teatre al sanatori psiquiàtric de Herisau, dirigides per un psiquiatre, que explica el escriptor barceloní Enrique Vila-Matas, a la seva novel·la Doctor Pasavento. En aquest centre, el escriptor suïs Robert Walser va passar recluit els seus últims 23 anys afectat de una misteriosa malaltia psiquiàtrica. El teatre millora els espectadors i als actors. Es necessari recordar aquest efecte bilateral beneficiós. Els TGA deuen ser útils a públic i als intèrprets, es necessari recordar això.

Els TGA avui dia encara, ens explica Jordi Almirall mantenen viu l’entusiasme que els ha caracteritzat des dels inicis, però sense que aquesta dedicació teatral deixi de ser per a ells una activitat lúdica, ni perdre el sentit amateur. Els TGA son capaços de fer servir nous llenguatges, noves tecnologies, poden desfermar la imaginació i en definitiva innovar amb atreviment. Però per això han de ser capaços d’incorporar el concepte de projecció sociocultural.

Dintre de aqueta utilitat social els TGA han d’aportar una tasca educativa al públic que té de manera fidel i incondicional pel fet que habitualment forma part de la mateixa comunitat. Com diu el Jordi Almirall es important que questa fidelitat social no faci perdre la capacitat de crítica i la possibilitat de portar a terme una reflexió distant del seu entorn. Cal aprofitar el vincle emocional que crea la màgia del teatre per afavorir la recepció de l’espectacle i que l’espectador aprengui a alliberar-se de prejudicis que poden impedir fer una anàlisi distant, oberta i lliure. Dintre del efecte bidireccional es ben segur que aquest exercici revertirà en benefici del propi grup i dels espectadors.
Al mantenir-se a l'marge d'influències econòmiques, polítiques i de grups de pressió, els TGA poden desenvolupar la seva activitat, mantenint una independència però conservant a la vegada una voluntat de ser fidels a la societat del seu temps.

Enhorabona al ressorgiment dels TGA i a la possibilitat de desenvolupar les seves grans potencialitats. La tradició catalana d'aquests grups, la crisi teatrals de les últimes dècades i les grans avantatges de desenvolupar-los, ens obliga a estar esperançats. Gràcies Almirall!
Jordi Klamburg Pujol Batrcelona
1.
Extraordinari, lúcid, informatiu i necessari. Qui conegui al Jordi Almirall sap de sobre el seu rigor, esperit de treball, entusiasme i capacitat per il·lusionar als qui l’envolten.
Aquest article és un tribut just a tots als que s’han il·lusionat amb el teatre amateur i/o independent. És un homenatge just però també aporta reflexions que ens han de donar peu a plantejar-nos de nou la funció cultural, social i de recerca del teatre en entorns no oficials. Fet imprescindible per a qualsevol societat que vulgui implicar-se amb l'entorn i tenir propostes i recursos de futur.
Aquest article estic convençut que incorporarà en els llibres de text imprescindibles per la gent de les arts escèniques.
Gràcies Jordi

Comenta aquest article