Opinió

La festa dels altres

El director del Museu Etnològic i de les Cultures del Món reflexiona sobre les deficiències en la preservació del patrimoni immaterial català

La festa dels altres
La festa dels altres

Antropòleg, museòleg i mestre.

Les polítiques culturals delaten l’imaginari polític de qui les aplica, sobretot en l'àmbit local, que és on més incidència tenen en la gent. Sempre s’ha dit que la local és l’administració més propera a la ciutadania, perquè els efectes de les seves accions de govern són immediats i perduren: Jocs Olímpics, grans equipaments culturals, festes majors, obra pública.

El nostre és un país local, on totes les administracions ho semblen perquè no les han deixat créixer. En els museus catalans mai no hem tingut Giocondes ni cap cosa semblant per més que ens entossudim a enaltir el romànic rural, els nostres monestirs reials han estat reduïts a ruïnes i les nostres millors festes han patit prohibicions durant dècades.

La imposició de les pràctiques, costums i esquemes mentals de la cultura de poder ha relegat la cultura de la gent a l'amateurisme. Encara algú ens voldria fer creure que el teatre català comença amb els Pastorets? Potser algú creu encara que el segle d'or va passar de puntetes per València? En aquesta perversa estratègia de l’oblit podem trobar la llavor de l'autoodi; en l’estratègia de la por i la destrucció trobaríem el germen de totes les xenofílies. El resultat és un amable menyspreu per les expressions de la cultura autòctona i un enamorament provincià per una cultura artística amb pretensions de global.

En les programacions culturals abunden els festivals, amb molt més pressupost que les festes, on es contracten intèrprets i produccions de com més lluny millor, relegant les propostes dels autors i creadors locals a les segones o terceres files. El mateix Teatre Nacional sol programar com una nova modernitat el teatre clàssic castellà. Els museus i els “pseudomuseus” acullen exposicions dels grans museus del món, com si no fer-ho fos “d'estar per casa”. Tot plegat no fa més que perpetuar la mediocritat d'un model cultural provincià i acomplexat que no aposta com caldria pel talent propi, que és el que sí fan els països que ens venen el fruit del seu talent en els festivals i exposicions que tan agraden als nostres tecnòcrates.

Llavors els qui manen se sorprenen que la gent del barri s’oposi a l'ampliació del museu que no se sent seu, concebut com l’aparador contemporani d'una ciutat imaginada des del poder, i insulten la gent per la seva presumpta “demagògia” o “ignorància”.

Per contra, en els barris i en els pobles petits la gent s’organitza i construeix una realitat paral·lela a la imaginada des de l'establishment. Els "uns" i els "altres" creen la Castanyada dels "Muertitos" mexicans amb fantasmes i bruixes "hallowineres". Els demés enllà desfilen en la Rúa més heterogènia del Carnaval de les cultures. Totes i tots encenen fogueres per la Nit de Sant Joan, i es banyen a la platja fins que els empaiten els guàrdies.

Encara recordo la Raquel, equatoriana ella, quan m'explicava amb pena: "no nos quieren en la Rua". I jo que li responia: "benvinguda a casa, a nosaltres tampoc!"

 

Comentaris

maria antonietta Dettori Sennariolo (Sardenya)
1.

Bondia,sòc de L'Alguer -Sardenya ,y la Cultura Catalana la tenc al cor....

Comenta aquest article