Opinió

Focs al Canigó

Amadeu Carbó explica els antecedents de la Flama del Canigó

Patrimoni Immaterial
Detall de la Flama del Canigó
Detall de la Flama del Canigó | Òmnium Cultural

Educador social i activista de la cultura popular.

Del bosc de Canigó són los fallaires

que dansen, fent coetejar pels aires

ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;

en sardana fantàstica voltegen

i de mà en mà tirades espumegen,

de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Diuen i expliquen que aquests versos del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, van ser la font d’inspiració que impulsaren a Francesc Pujade, d’Arles de Tec, a fer un foc al cim del Canigó la nit de Sant Joan del 1955. La iniciativa va tenir continuïtat esdevenint l’embrió necessari per tal que el 1963 aquell foc baixés del cim per encendre les fogueres del Rosselló i el Vallespir, fent néixer la Flama del Canigó. Si més no és aquest el relat que s’ha anat transmetent tan per part dels que hem contribuït a la historiografia de la Flama com per aquells que l’han acabat convertint com una mena de relat llegendari renovant així l’èpica verdagueriana, que també fa falta.

Ja amb la boca petita hi ha qui explica que Pujade va encendre aquell primer foc al Canigó amb motius celebratius. Alguns expliquen que per celebrar el seu aniversari i d’altres, una versió molt sugerent, per celebrar una victòria de l’USAP. He consultat les dades del club i aporta unes informacions interessants el 1952 l’USAP arriba a la final del Campionat Francès de Rugbi disputada el 4 de maig contra el FC Lourdes perdent-la 20 a 11 a l’Estadi Municipal de Tolosa. Aquesta mateixa situació es reproduirà el 1955 aquest cop l’USAP es proclamarà vencedora, guanyant al FC Lourdes per 11-6 a Bordeus. Però també aquell mateix any i el mateix mes de maig l’USAP guanyava el Challenge Yves du Manoir per 22-11 enfrontant-se al SC Mazamet a Tolosa. És a dir una temporada excepcional per l’USAP aconseguint dos títols.

Qui ho sap, doncs, si aquell primer foc del 1955 va ser el fruit d’uns versos de Verdaguer que situa uns fallaires mítics i imaginaris, que el poeta osonenc no va veure mai? o bé va ser el fruit d’un aniversari o d’una juguesca relacionada amb una victòria esportiva? Si fos així elevaria aquesta foguera primigenia a la categoria d’un vot, personal i fora d’un entorn sagrat en aquest cas, però un vot al cap i a la fí.

En considerar la Flama del Canigó s’ha tingut una certa tendència a observar-la com un fet aïllat en si mateix, sense contextualitzar-la dins uns paràmetres històrics, i socials que van motivar el seu naixement i la seva posterior expansió. Per exemple obviar la Romeria dels Cims que presenta analogies en el fet i les formes i comparteix protagonistes i fins i tot dona explicació a la relació personal entre els catalans del nord i els del principat i que podem considerar, amb més o menys mesura, els pares de la flama del Canigó. O també la intenció i iniciatives diverses que des de finals del segle XIX per donar a les fogueres de sant Joan nous continguts de caire identitari, com per exemple el Focs Patriòtics del 1906 i 1907  i que a l’altre cantó dels Pirineus trobarà terra assaonada en la persona del bisbe d’Elna-Perpinyà, Juli Carsalade Du Pont que impulsa l’encesa d’un foc al Canigó, concretament al Puig Barbet.

Encara podem recular més i lligar o trobar nexes entre el foc de 1955, les iniciatives de Carsalade du Pont, l’imaginari verdaguerià i l’antic costum d’encendre focs als cims la nit de Sant Joan, un costum propi de pastors, del cicle ramader, que ja han pujat els ramats a les pastures altes i per tant es troben lluny dels estables i que d’aquesta manera celebren el solstici d’estiu, tot cercant protecció pels ramats. En aquest sentit disposem d’un text deliciós de Francesc Comte a Il·lustracions deIs comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent datat el 1586 i que l’any 1995 Curial va posar a l’abast del públic en general.

El text en qüestió m’ha arribat de la mà d’en Guillem Carreras que va informar-me de la seva existència, i que fins el moment per mi era del tot desconegut, consultant bibliografies relacionades amb focs de sant Joan, la Flama del Canigó etc. he arribat a la conclusió que tot i estar publicat podem considerar-lo per nosaltres una novetat, al mateix temps que ens aporta una valuosa informació,

Abans d’entrar en el text un breu apunt sobre l’autor i l’obra que el conté. Francesc Comte fou un erudit relacionat amb les personalitats polítiques i culturals més importants de l'època. La seva obra, les Il.lustracions dels comtats de Rosselló. Cerdanya i Conflent, gaudí d'una gran consideració entre els historiadors i erudits del segle XVI. Fou de gran utilitat com a argument a favor de l'antiga pertinença dels comtats a Hispània en les negociacions del tractat dels Pirineus (1659).

El text que ara volem descobrir, narra els costums dels pastors que guarden els ramats a les pastures altes properes al Canigó. Com es relacionen entre ells, quin son els instruments que toquen, com es visiten els uns els altres, relaciona el costum de fer focs a les nits etc. Un dels passatges més interessants descriu la nit de Sant Joan al Cim i diu així:

Y molts anys, los mayorals de les ramades dels bestiars que són en ditas cordilleras, en la vespre de Sant Juan de juny se'n pújan en lo més alt de la montanya de Canigó, que és en lo mix de les predites dos grans cordilleras, y de allí míran los focs fan los llurs pastors en les llurs jaces, faent-los ells també foc per senyalar-los com los estan mirant de dita gran montanya; de la qual no tan solament descobren los focs fan la dita vespre los pobles rossellonesos, confletans y çardans, mes encara descobren los dels catalans y francesos.

No crec que Francesc Pujade fos coneixedor d’aquest text, potser sí del costum i fins i tot com a home de muntanya que era havia vist les pujades dels ramats a les pastures altes i els costums ramaders de fer focs a les jaces, ves a saber. Però entre nosaltres els actors de la Flama del Canigó del segle XXI, Pujade, Verdaguer, el bisbe Carsalade hi ha una mena de fil invisible, un cordó umbilical imaginari, un denominador comú que tot ho lliga amb aquells homes del segle XVI que tot vigilant els ramats pujen al cim del Canigó per veure les fogueres dels los pobles rossellonesos, confletans y çardans, mes encara descobren los dels catalans y francesos, com diu el text i encendre’n una per ser vistos.

Per mi és la voluntat ferma d’encendre fogueres la nit de Sant Joan donant la benvinguda al bon temps i fer-les amb un sentit clar d’agermanament. Nosaltres amb la Flama del Canigó hem anat més enllà i li donem un sentit volgut i desitjat d’unitat dels Països Catalans. I com aquells homes desconeguts per nosaltres del 1586, aquest cap de setmana pujarem al Canigó hi deixarem la llenya dels nostres pobles i viles a sol i serena esperant el moment de ser cremats. La nit del 22 al 23 serà el gran moment, renovarem el foc i amb ell compromís.

Un cop més es produirà la màgia de la Flama del Canigó baixant del cim escampant-se de manera imparable, com les trenta serps de foc de Verdaguer, per l’impuls de la voluntat popular, de persones anònimes que any rera any converteixen la flama del Canigó en un sentiment profund, fent-la arribar arreu i encenent les fogueres de sant Joan com un senyal inequívoc, fent poble, fent país.

Visca la Flama del Canigó.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article