Opinió

Un segle i mig d’ateneisme català reconegut amb el Premi Nacional de Cultura

Pere Baltà lloa la tasca desenvolupada pels ateneus, en motiu de la concessió del Premi Nacional de Cultura 2019 a la Federació d'Ateneus de Catalunya

Associacionisme
L'Ateneu de Tàrrega ha estat guardonat amb una de les Creus de Sant Jordi 2019
L'Ateneu de Tàrrega ha estat guardonat amb una de les Creus de Sant Jordi 2019

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Ara ja constitueix normalitat el reconeixement de l’extraordinària aportació que la cultura popular ha fet al país. Malgrat que la Federació d’Ateneus de Catalunya no és la primera institució de la cultura popular que ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura, la significació del reconeixement supera la mateixa federació, assenyalant una munió d’institucions culturals de base popular presents arreu del territori, que han aglutinat l’esforç col·lectiu per configurar un model de societat i, fins i tot, el caràcter nacional. Allò de que “els catalans per resoldre un problema muntem una associació”, deu venir d’aquí.

Estem parlant de milers d’associacions; una insòlita realitat que ens distingeix. Centenars de societats corals, agrupacions dramàtiques... 428 ateneus van ser censats quan el 1980 vam voler saber quin país heretàvem del franquisme... La recerca es va fer des del servei de promoció cultural de la Generalitat. Havíem rebut unes transferències sense arxius i els diners mai acabaven d’arribar. Va ser l’oportunitat d’auscultar el país, enquestant-lo amb un qüestionari de més de cinquanta preguntes i, per obtenir el 100% de respostes, s’anà allà on hi havia qüestions que demanaven solució.

Res podia ser millor que aparèixer a més de mig miler de llocs de Catalunya (pobles, viles, barris i ciutats...) i parlar amb la gent que s’havia mantingut al capdavant de tantes i tantes associacions de tota mena, patint i superant una dictadura que tenia una autèntica fòbia contra la cultura, especialment contra la cultura catalana.

Aleshores les úniques cançons en català que s’escoltaven les cantaven les societats corals, la dramatúrgia en llengua catalana l’havien conservada la gent del teatre amateur i els equipaments on es produïen concerts i representacions eren dels ateneus... Des d’allà es programaven la majoria de recitals de la Nova Cançó, les festes majors i les tradicionals. Durant el segle anterior a la dictadura, els ateneus havien sorgit com  bolets arreu de Catalunya, quasi per mimetisme, quelcom espontani que ningú es preguntava com s’havia produït aquell impuls renovador, que havia portat a la gent de cada poble a construir teatres i cafès, escoles, biblioteques, sales de reunions..., on era possible gaudir d’una gran diversitat d’activitats culturals i recreatives. Sobretot, aquells ateneus, casinos populars, casals o centres culturals, feien factible la convivència, una relació social interclassista que ha tingut un paper fonamental en la incorporació dels nouvinguts. Si no haguessin existit totes aquestes societats, tindríem la Catalunya que tenim?

No és pas estrany que aquests dies s’hagin atorgat Creus de Sant Jordi a l’Ateneu de Tàrrega, al Casal Catòlic de Sant Andreu del Palomar i a la Federació Catalana d’Entitats Corals, tots ells relacionats amb la història de la cultura popular, i que dos guardonats individuals, el musicòleg Lluis Albert i la mestra Núria Quadrada, que ha recuperat les danses tradicionals del Pirineu i del Priorat, s’hagin distingit per la seva aportació a aquest àmbit finalment reconegut.

La descoberta que vam fer aquell 1980, quan es posaven les primeres pedres de la Generalitat recobrada, era d’una gran importància: qualsevol comunitat disposava d’un d’aquells centres de relació social. Els havien construït amb l’esforç col·lectiu, posant feina i diners. De sobta, la nova administració autonòmica es trobava amb una xarxa de teatres i sales d’espectacles polivalents, amb més de vuit centenars d’equipaments que vam inventariar convenientment. El poble havia fet una admirable tasca de substitució creant uns serveis que els ajuntaments d’aleshores ni s’havien plantejat. La capacitat d’iniciativa també havia arribat a l’ensenyament, creant ateneus instructius, i al foment de la pràctica de l’esport. Sovint era més important el patrimoni de l’ateneu que el del propi ajuntament, que tot just tenia l’edifici consistorial.

Calia promoure el coneixement d’aquella realitat i potenciar-la, una vegada inventariada. El com fer-ho, va tenir resposta molt aviat. Els ateneus eren l’únic àmbit cultural que havia celebrat congrés, concretament el 1911 al Centre de Lectura de Reus, amb convocatòria al cap d’un any a Vilanova i la Geltrú. S’havia previst un tercer congrés a celebrar a Barcelona, però mai s’arribà a convocar, a causa de les discrepàncies que es van produir, entre l’ensenyament laic i el confessional, qüestió que explica la importància que la instrucció tenia en el si dels ateneus, en contrast amb els centres culturals que l’església havia creat arreu. Va caure al damunt dels uns i dels altres la dictadura del general Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil, Franco... Sobretot van patir el poder d’un estat que optava per l’adoctrinament en lloc de la Il·lustració.

Van passar setanta anys perquè fos possible convocar el tercer congrés que es tornà a celebrar a Reus el 1983. D’allà va sortir la Federació d’Ateneus que tan encertadament acaba de ser guardonada amb el Premi Nacional de Cultura. Després s’han celebrat altres congressos, que han consolidat una dinàmica organització, que aglutina 180 dels més de quatre centenars d’entitats que es van auto definir com ateneus. La diferència entre censats i federats es produeix donat que sovint aquestes entitats es federen segons la seva principal activitat. Però estem parlant d’un important patrimoni col·lectiu que, sumat, atorga a la Federació d’Ateneus una gran responsabilitat cívica. D’això, les nostres institucions públiques potser encara no en són prou conscients. No s’ha posat en marxa un pla de modernització d’uns equipaments -que es publicità, però mai s’ha executat- i la consideració jurídica d’entitats privades, quan han exercit durant tot un segle i mig la funció de suplència respecte dels serveis socioculturals que l’administració mai va desenvolupar. Quan ja en democràcia els nous ajuntaments hi van començar a pensar, massa sovint s’ha mirat de substituir els ateneus, enlloc d’ajudar-los.

Si aquest merescut Premi Nacional serveix per activar el Pla d’Equipaments Culturals -que es plantejà ja fa una dècada i mai s’ha realitzat- i es fa pensant en compensar les societats ateneístiques pel paper de suplència que han exercit, serà una manera eficaç de resoldre un error que, passats quaranta anys en democràcia, esdevé històric.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article