Opinió

La societat civil que hi ha rere el Procés

Caràtula dels presos polítics i exiliats
Caràtula dels presos polítics i exiliats

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

El judici del Referèndum ha focalitzat l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals. L’estat no volia observadors i els ulls de l’opinió pública son a dins de la seu del Palau de Justícia de Madrid on es reuneix el Tribunal Suprem. La imatge d’un tribunal que sembla ancorat al segle XVIII, contrasta amb la força mediàtica de l’esdeveniment, gràcies a les tecnologies de la comunicació del segle XXI. La preparació i la serena convicció dels encausats transcendeix positivament a l’espai exterior. Si l’oligarquia política espanyola volia escarmentar i escapçar l’independentisme, està aconseguint exactament el contrari. Aquesta conclusió pot causar dolor; hi ha pel mig la presó i el patiment, que hem vist als ulls dels familiars dels encausats. Per a ells –que les i els volen lliures i al seu costat- no serveix de gran cosa la presa de consciència sobre un impagable servei a la causa de les llibertats nacionals de Catalunya.

Ben al contrari, seguint amb aquestes reflexions, exciten indignació les compareixences dels alts funcionaris de l’aparell repressiu de l’estat,  quan neguen impertorbables la violència que van ordenar, contra una multitud que no volia altra cosa que exercir el dret de decidir el seu futur. Han argumentat una post veritat, erigint-se en baluards d’una legalitat, que té menys de llei que de conveniència al servei d’una oligarquia decimonònica. Crispa la situació el coneixement a través de les xarxes socials d’uns currículums professionals, que contrasten amb l’afirmació del fet que no han estat mai processats.

Crida l’atenció l’esforç del president de la sala per exercir amb rigor equànime i professional, un intent de salvar la cara davant l’opinió pública i la justícia europea. Fins i tot les institucions de la Unió Europea, són amatents al que està passant en el Tribunal Suprem de l’estat espanyol, quan des de Brussel·les, precisament,  s’està recriminant i exigint a altres democràcies l’obligada separació dels poders polític i judicial. Al bell mig d’aquesta circumstància, la sentència que dicti aquest tribunal serà observada amb lupa pels estats que, aparentment, semblen mirar cap a una altra banda, i pel conjunt de l’opinió publica europea que, com reflecteixen les portades dels diaris i els noticiaris de les ràdios i les televisions, veu en el judici contra tot un govern un desencert descomunal, donat que un conflicte polític només es pot resoldre a l’àgora política, utilitzant els instruments del diàleg i el pacte, com succeí en el cas del referèndum d’Escòcia, que probablement s’hagués repetit a Catalunya si el govern de Madrid no hagués estat tan maldestra i obsessionat amb una visió carpetovetònica de la unidad de la patria.

Nogensmenys criden l’atenció els interrogatoris que, davant la dificultat de justificar jurídicament la rebel·lió, pretenen carregar sobre la desobediència i la sedició, afegint-hi la malversació i una violència per part dels electors, que ni va existir ni poden provar, a no ser que el contubernio -que tantes sentències justificà en acabar la Guerra Civil- segueixi vigent d’alguna manera a l’ordenament jurídic sorgit de la Constitució del 1978. Els fiscals i els advocats de l’estat furguen des del seu desconcert i s’atreveixen a parlar de las redes sociales, insinuant que no es mouen espontàniament.

El quién hay detrás? té una resposta inqüestionable: rere del Procés hi ha l’autèntica societat civil catalana. Catalunya disposa d’una veritable xarxa associativa que va resistir la dictadura franquista. No es tracta dels quatre oportunistes que s’atribueixen aquesta definició, a partir de la pertinença a mitja dotzena d’entitats conservadores i elitistes. Ara s’han volgut apropiar del concepte “societat civil”, com les dretes s’han apropiat del liberalisme que va sorgir contra els absolutismes conservadors que ells defensen. L’autèntica societat civil està plenament integrada al cos social de Catalunya i l’estructura associativa és el gran conductor, que fa possible que es moguin multituds donant resposta a una injustícia -com pot ser un registre policial abusiu i provocador- i, sempre que cal, omplen places i avingudes per reclamar les llibertats nacionals o surten en defensa dels presos polítics que, com és el cas, ho són inqüestionablement.

El judici posa evidència sobre el fet que el encausats ho han estat per les seves idees i per complir el mandat popular sorgit de les urnes. Fa anys que les multituds surten al carrer, exactament després que es van sentir estafades per la suspensió d’aquell estatut, que fou legalment aprovat per les institucions parlamentàries i  referendat per les urnes. Precisament van ser els tribunals els que van suspendre l’estatut democràticament aprovat. Sense aquella desafortunada decisió de les altes instàncies jurídiques, sense la recollida de signatures que excità l’odi contra Catalunya generant l’ A por ellos! -previ a les estomacades que es van repartir a les portes dels col·legis electorals-, res del que està passant hauria passat. Com a Escòcia i el Quebec, el pragmatisme hagués guanyat temps, deixant com un nou horitzó el somni irrenunciable de l’autodeterminació. Els maldestres governs de l’estat han fet més del que és imaginable per la independència, llegint dogmàticament la Constitució del 1978.

Quan la sala del Tribunal Suprem acabi la feina i dicti sentència –es considera poc probable que el rei faci ús del dret de gràcia previst a la Constitució a proposta del consell de ministres- només  quedarà el dret a presentar recurs davant les institucions europees, que ja han deixat en llibertat el president Puigdemont i la resta d’exiliats. Ja dins el batibull que provoquen les tres eleccions a celebrar en el curt termini d’un trimestre, no hi ha la possibilitat de  tornar l’expedient judicial a l’àmbit de la política. És factible que, en aquest curt període, alguns dels imputats hagin obtingut representació parlamentària europea o de l’estat. Un nou conflicte que no s’ha de descartar, donat el carisma que donen l’exili i la presó.

Al costat d’aquests esdeveniments, cal posar l’atenció sobre un fenomen que afecta el conjunt de la política d’una manera tan inesperada com positiva. Quan la corrupció generada des del poder econòmic –només els rics poden comprar les voluntats- havia desprestigiat la condició de polític i la ciutadania considerava que la corrupció estava enquistada en el conjunt de la classe política, els encausats en el Procés han fet una notòria aportació a la regeneració política, en demostrar que es tracta de gent que lluita per uns ideals fins a la darrera conseqüència i ho fa des d’una honestedat provada per la mateixa investigació que els ha portat davant dels tribunals. Ens podem imaginar que els hi haguessin trobat el més mínim indici de corrupció? No hi ha dubte que ja els haguessin destruït políticament.

No han pogut amb ells. Els hem vist declarar moralment convençuts que defensen una causa justa. Quan acabi la paròdia, que no pot ser d’una altra manera que positivament, el conjunt de la societat els haurà de reconèixer que han estat els millors defensors de l’exercici -ètic de la política. Formo part de la generació que s’enfrontà al franquisme lluitant pels somnis. També nosaltres ho haurem d’agrair, com ho hauran de fer tots els que volen exercir la funció pública des del somni de canviar el món. Conec el drama dels darrers anys, quan el comú de la gent ha assumit que tothom que fa política és per aprofitar-se’n.

No cal ser un expert en prospectiva per veure venir que, quan tornin a casa aquests sacrificats representants del poble, se'ls farà una gran rebuda, conscients tots plegats que les principals figures del catalanisme polític, varen fer exili o presó: Robert, Macià, Companys, Pujol, Pallach, Tarradellas... i tants altres. Aquesta societat civil, l’autèntica societat civil, que la fiscalia de l’estat veu com un contuberni, manté viu el record dels encausats omplint  amb la seva imatge els actes organitzats arreu de Catalunya. Els seus noms  ja estan gravats amb honors a la memòria col·lectiva.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article