Opinió

Patrimoni Cultural Immaterial, feminisme i Drets Humans

El Patrimoni Cultural Immaterial, feminisme i Drets Humans
El Patrimoni Cultural Immaterial, feminisme i Drets Humans

El 25 de novembre va commemorar-se el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Arreu de Catalunya vàrem sortir als carrers per a denunciar aquesta xacra intolerable i recordar una obvietat: que no serem una societat igualitària fins que totes les persones vivim en igualtat de condicions i oportunitats, ja siguin legals, familiars, socials, culturals, polítiques, econòmiques o laborals.

En aquest marc de reivindicació, el darrer Ple de l’Ajuntament de Barcelona (23 de novembre) va aprovar dues declaracions institucionals. Per una banda, el Consistori manifestava el rebuig i condemna a qualsevol forma de violència masclista. Per l’altra, es sol·licitava al Govern d’Espanya que iniciï els tràmits perquè la UNESCO reconegui el feminisme com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Des del seu sorgiment, fa més de 150 anys, l’associacionisme cultural és un agent de transformació social, progrés, emancipació i llibertat política. Això implica, en les actuals circumstàncies, abraçar i sentir com a pròpia la causa feminista. Fer autocrítica en aquells aspectes excloents del nostre funcionament intern i treballar per a corregir-los. I, evidentment, exigir l’erradicació de qualsevol forma de violència contra les dones.

Les veus més conservadores critiquen el feminisme com el revers –també negatiu—del masclisme. Hi discrepem completament. El feminisme no és la lluita per aconseguir l’ hegemonia de les dones, sinó un moviment que lluita per la igualtat entre totes les persones. Un moviment social a favor d’un Dret Humà bàsic, com és el de ser no ser discriminat per motius de gènere. I com a tal, pensem que ha d’interpel·lar a tothom que desitgi viure en una societat de progrés i  democràtica.

Des d’aquesta perspectiva, som crítics amb la declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona perquè el feminisme sigui reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) de la Humanitat. Sense dubtar de les bones intencions de la iniciativa, pensem que és pertinent fer-nos dues preguntes. El feminisme pot ser considerat com a PCI? I en cas que sigui així, seria convenient el reconeixement de la UNESCO?

Per a respondre aquestes preguntes, ens hem de remetre a la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) de la Humanitat. Aprovat el 2003, aquest text declara que “s’entén com a patrimoni cultural immaterial els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques –juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents—que les comunitats, els grups i en els alguns casos els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural”.

Molt possiblement el feminisme no s’enquadra en aquests estàndards. A priori no sembla una expressió cultural i encara menys un ús, representació, coneixement o tècnica.  D’altra banda, la presumible candidatura per formar part de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial es podria trobar amb un altre entrebanc. I és que una candidatura avalada només per les institucions públiques no compliria els criteris exigits pel Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del PCI, ja que les candidatures han de comptar amb la participació directa de les comunitats practicants.

Més enllà de les possibilitats de la possible candidatura, pensem que la declaració del feminisme (o qualsevol altre moviment social) com a Patrimoni Cultural Immaterial no és desitjable. Partim del convenciment que els moviments socials són l’expressió sociològica dels Drets Humans. I que aquests tenen un caràcter prescriptiu i universal, no necessiten la legitimació dels governants, les entitats o la ciutadania. En aquest sentit la candidatura es podria interpretar com un intent de justificació d'un corrent que defensa els drets humans.

Convertir el feminisme en Patrimoni Cultural Immaterial—això és convertir-lo en una expressió manllevada de la seva naturalesa política— podria afeblir de facto la validesa dels Drets Humans. Donaria a entendre en certa manera que el dret a la igualtat de gènere té un àmbit d’aplicació limitat i és susceptible de ser modificat.

Certament, a efectes de la Convenció 2003 per a la Salvaguarda del PCI, es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que sigui compatible amb els instruments internacionals de Drets Humans existents. El feminisme i els seus valors són indestriables dels Drets Humans, i en conseqüència creiem que la UNESCO no donaria l’estatus d’element del PCI a uns Drets Humans, perquè aquests drets transcendeixen aquella qualificació.

La candidatura del feminisme com a Patrimoni Cultural Immaterial ni s’ajustaria als criteris  de la UNESCO ni molt possiblement seria beneficiosa per avançar en l’assoliment d’una societat igualitària. Volent enfortir la causa feminista, possiblement la debilitaríem greument. Són moltes les polítiques que es poden emprendre per garantir la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Hem de treballar en els àmbits adequats, i en l’aplicació de mesures que no siguin contraproduents.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article