Opinió

Esgarrifa sentir

"La compassió no existeix, cap sentiment, cap emoció, cap temptació de tendresa. Cap noció de culpa. Res de res"

Reflexió
Esgarrifa sentit
Esgarrifa sentit

Esgarrifa veure a diputats o diputades denunciar públicament «privilegis» dels presoners i presoneres polítics tancats a les presons catalanes, dels que suposadament «gaudeixen» els seus excompanys i companyes del Parlament. Esborrona sentir com determinats polítics, eixorcs d’idees per millorar les condicions de vida dels més desafavorits, sense capacitat ni voluntat per entendre les riques complexitats de les societats humanes, quan cal, quan va bé, quan no sé què argumentar, quan no vull la raó sinó el poder o la força, acusen de nazis als qui pacíficament surten dels seus esquemes morals, als qui no els comparteixen i, si cal, els qüestionen o denuncien. Nazis, quin horror! Quina lleugeresa davant de la història en utilitzar el mot. Quanta maledicència!

Amb cares de mal de fetge, amb postures de justiciers, amb actituds joseantonianes trepitgen la vida com si les altres, les discrepants, no tinguessin sentit, no tinguessin raó de ser. Com si no hi hagués més moral que la seva, com si l’estructuració de la vida pública no pogués ser d’altra manera com ells la pensen, si és que la pensen. El seu concepte moral no pot admetre altra visió d’aquest racó de món. La unitat de la pell de brau és inqüestionable, per damunt de tot, de tot el que és just, és raonat i raonable, és discutible, és modificable, és construïble. Democràticament.

La compassió no existeix, cap sentiment, cap emoció, cap temptació de tendresa. Cap noció de culpa. Res de res. Complir el «deure» sense fissures o omplir el suposat deure d’interessos, de servituds, d’arrogància i de vanitat mal païda. He arribat fins aquí, al capdamunt, al cel on suren els privilegiats o on m’hi han posat perquè al capdavall sóc falder dels poders reals, dels que no necessiten vots. Ser o aparentar el que no podria mai ser per les meves qualitats humanes, pels meus mèrits adquirits, en l’estudi i la reflexió, en l’experiència de la bondat compartida. Combatre i no debatre, eliminar i no convèncer, obtenir el poder i no governar temporalment, humilment. «Si et criden a guiar / un breu moment / del mil·lenari pas / de les generacions, / aparta l’or, / la son i el nom. / També la inflor / buida dels mots, / la vergonya del ventre / i els honors», escrivia Espriu. Saben qui era Espriu? Saben què és un poeta? Què llegeixen? Senten les emocions que emanen de les paraules ben encadenades?

Exhibeixen una moral estancada de fa segles en aigües mústigues, estructurada per damunt de tot per la sagrada unitat —de destino com va dir aquell—, amb la preeminència d’una llengua —imperial—, de la honorabilitat —se li suposa?— del militarisme, de la defensa de les fronteres interiors i exteriors i de l’ordre que confereixen els poders —que són molts.

«No tenen perdó de Déu» dirien els vells de casa, però posats avui dia, no cal patir: no tenen Déu, ni ètica, o se l’han fet a mida amb la complicitat de determinades jerarquies, o tenen molts déus complaents o se senten com déus, petits reietons que sempre defensen a ultrança els divertimentos indecents de la reialesa veritable.   

No gasten remordiments, cap: aplicar la llei, de la manera que sigui, favorablement als seus interessos, encara que sigui una paròdia, com un corró que esclafa totes les divergències no contemplades entre les quatre parets closes de la seva moral. Sense manies, sense compassió. D’això es tracta, anorrear-ho tot per sembrar herbotes. Cap sentiment d’haver-se equivocat: són cavalls desbocats, sense saber on van, sense saber on condueixen, fent veure que tenen un destí excels, prometent paradisos on intenten provocar confrontació. Esgarrifa pensar què podríem arribar a ser!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article