Opinió

He pensat en el Lluís

Calen persones com el conseller de Cultura a l'exili, amb capacitat de ser guspires que encenguin energies latents

ReflexióCentres d'estudi
El conseller de Cultura a l'exili Lluís Puig.
El conseller de Cultura a l'exili Lluís Puig.

Devia ser en el dinar, a cal Secundino de Móra la Nova, d’abans o després de la  reunió del patronat de l’Institut Ramon Muntaner  del juny de 2017. Vam sortir a parlar de l’edat de cadascú. El Lluís Puig es va referir a la nostra, a la seva i encara amb més raó a la meva, com la d’unes vides que ja tenien la major part de la trajectòria realitzada. Al cap d’un mes el Lluís era nomenat conseller de cultura i a finals d’octubre s’exiliava a Brussel·les on ara construeix els dies. Déu n’hi do com canviava la trajectòria de la seva vida. Passi el que passi en el futur, l’escrigui qui l’escrigui la història d’aquest període, els noms dels consellers i consellera, de la presidenta del parlament i dels Jordis empresonats i del president, consellers i conselleres a l’exili inexcusablement figuraran en el relat, encara que l’escriguin historiadors a sou de les tenebres del poder.

El Lluís no va tenir temps de demostrar que hauria estat un molt bon conseller de cultura com va ser molt bon director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural. Com va ser molt bon president de l’Institut Ramon Muntaner, una estructura cabdal, de les que configuren un país que vol esdevenir estat, lligant el territori, la gent, la cultura i el coneixement com els elements que condensen les realitats i les essències. Conseller de Cultura només, perquè ben mirat aquest és un àmbit que necessita ànimes de cultura i bons gestors alhora, no només persones —polítics—capaces de gestionar el que sigui. Necessita persones que sàpiguen escoltar, observar, entendre i reconèixer. I que tinguin la capacitat d’analitzar, pensar, i proposar després d’escoltar i d’observar, de ser guspires que encenguin energies latents, que esperonin persones, col·lectius, àmbits i territoris. Que estructurin i decideixin a partir de l’existent, per crear de nou i mantenir en creixement les herències i els llegats. Que venint d’un àmbit i un territori concret es faci seu els altres, com els primers en el seu conjunt. De saber com les avellanes o les nous poden ser fallades malgrat siguin lluentes, malgrat provinguin d’afalacs complaents. De saber adobar on hi ha llavor, perquè si s’adoba on solament hi ha terra només en creixeran herbes ufanoses. Cal que abans algú sembri, que algú planti o cal sembrar i plantar conjuntament. Cal estimular els sembradors i cal reclamar que hi hagi gra suficient per cobrir la terra.

No hi ha res més deficitari, més econòmicament ruïnós que conrear la ignorància, sovint incentivada —com passa ara— des de la maldat. No hi ha realitat més perversa que oferir vacuïtats omplint els magatzems de la vida col·lectiva amb el fi maligne de controlar la societat. No hi ha cosa més menyspreable que fomentar amb arrogància la incultura. No hi ha fet més irresponsable que convertir el debat d’idees i la controvèrsia en garbes mal lligades de mentides i postveritats. No hi ha res més desafortunat que metamorfosar egocèntricament les qüestions col·lectives on, en el debat, «jo» i no els «altres» o «tothom» sigui la raó de tot, el pal de paller, la collita.

He pensat en el Lluís —hi pensem sovint en tants actes com es generen on hi reconeixem la seva petja, o on rebem la salutació des de Brussel·les— a Falset en la inauguració del primer congrés de la Jota que ell, sardanista —uix! com va dir aquell— va ajudar a impulsar amb aquells ulls vivíssims que saben emocionar-se compartint.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article