Opinió

Josep Dalmau: cristià rebel, catalanista i progressista

"Segurament era el capellà més difamat pel règim franquista"

Reflexió
Mossèn Josep Dalmau
Mossèn Josep Dalmau

Escriptor i periodista. Estudiós de la cultura popular. President de la Fundació Paco Candel

Mn. Josep Dalmau ens ha deixat, complint 92 anys de rebel·lió, primer contra el nacionalcatolicisme i després contra totes les situacions de repressió imaginables, entre elles -i en primeríssim lloc- la pàtria que estimava. L'emotiu arreveure ha estat a l'Església Parroquial de Gallifa, on fou confinat l'any 1958, com a represàlia per als seus posicionaments crítics davant del sistema sorgit de l'entroncament ideològic del feixisme i del catolicisme més reaccionari.

La trajectòria de Mn. Dalmau va fer el camí que ha portat el poble català a lluitar pel somni de l’autodeterminació. Malgrat que la seva primera rebel·lia es produí en el àmbit de la teologia i en l’espai tancat dels cenacles eclesiàstics, molt aviat ens el trobem entre el centenar de capellans que el 1966 es manifesten fins davant mateix de la Jefatura Superior de Policia. La imatge d’una colla de capellans corrent davant dels grisos per la Via Laietana va ser un dels primers impactes internacionals que van posar en crisi la dictadura. Reivindicaven bisbes catalans, coincidint amb el naixement de les primeres Comissions Obreres contra el Sindicat Vertical, la creació del Moviment de Regidors Democràtics contra la parodia de les eleccions municipals manipulades i l’aparició del Sindicat Democràtic d’Estudiants que, a partir de la Caputxinada, va posar en evidència el SEU, sindicat universitari instrumentalitzat pels falangistes.

Desterrat a Gallifa ja a finals  dels anys 50, dóna solidesa intel·lectual a la seva teologia de l’ecologisme i transformà una ermita en l’Església de la Mare de Deu de l’Ecologia, atraient des del criteri que l’ecologisme es remunta als inicis de la Cristiandat a estudiosos de la natura i apassionats pel muntanyisme. Però l’obra que realitza a Gallifa no l’allunya de la realitat política, social i cultural que viu el país. Treballa des de Pax Christi amb amics com Joan Botam, Xirinachs i Jordi Llimona. S’involucren des de la no violència en la lluita per les llibertats. Dóna suport a les vagues de fam de Lluís Maria Xirinachs, davant de la presó Model de Barecelona, que tan ajuden a crear una consciència crítica per l’alliberament dels presos polítics i potencien la creació dels moviments d’insubmissió.

Involucrats com estem en el Procés polític que Catalunya viu ara mateix, ens hauríem de parar a pensar en trajectòries com la d’aquest gran home. Segurament era el capellà més difamat pel règim franquista, que li demostrava el seu ressentiment amb la persecució eclesiàstica i judicial, cridant-lo a l’ordre des del Bisbat i sotmetent-lo reiteradament a la jurisdicció de l’inefable Tribunal de Orden Público.  No li perdonaven que posés evidència els tics capitalistes dels “tecnòcrates” confessionals presents en els governs de Franco, sobretot quan feia, juntament amb Xirinachs, una vaga de fam per demanar la derogació del concordat entre l’Estat Espanyol i el Vaticà o s’involucrava en la mobilització “Poble Català, posa’t a caminar”, amb l’objectiu d’internacionalitzar el “problema” català. Han passat més de quatre dècades des que Pax Christi inicià aquella campanya i no hi ha dubtes que, amb un president i diversos consellers a Brussel·les, s’ha ratificat l’encert.

Dalmau era a la fundació de l’Assemblea de Catalunya i en totes les iniciatives que van ser el pòrtic de la Transició -fins i tot se li atribueix l’impuls del carnet nacional d’identitat catalana- i, quan va ser l’hora dels partits, intentà fer de pont entre marxistes i socialdemòcrates, per a contribuir a crear un gran partit socialista d’obediència catalana, que tant ens ha mancat. La bona relació que tenia amb Josep Pallach, possibilità que fos present a Frankfurt en el moment que, des de les més altes esferes de la Internacional Socialista, se li garantís “si es feia militant”, la secretaria del partit socialista estatal. “No puc, jo soc català” va ser la resposta de Pallach. L’anècdota que ens explicà en el llibre Recordat Josep Pallach, que vaig coordinar amb Joaquim Ferrer, ens il·lustra sobre fins a quin punt Josep Dalmau va ser present en molts moments estel·lars de la política catalana, sempre fidel a una demanda de llibertat nacional i democràtica que el converteix en un dels grans referents.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article