Opinió

El copyright del PCI: entre la mercantilització i la savalguarda

El gestor cultural reflexiona sobre el concepte de Patrimoi Immaterial Cultural

AssociacionismeReflexióPatrimoni Immaterial

Tècnic de cultura.

Aquestes notes condensen part de la reflexió sobre La inapropiabilitat del patrimoni immaterial que, amb Rafel Folch i Santiago Orós, hem publicat al número 42 de la Revista d'Etnologia de Catalunya (REC)

 

El conflicte entre autoria col·lectiva i propietat intel·lectual

La reflexió s'origina el febrer de 2016 a partir d'una notícia que informava que l’Ajuntament de Pont de Suert (Alta Ribagorça) registrava a l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM) l’expressió #focalfaro (L'expressió que acompanya en moltes poblacions el moment d’encendre la foguera que nodrirà les falles que baixaran muntanya avall). L'alcalde del municipi explicava que el motiu pel qual el consistori havia registrat l'expressió era que «tothom la pugui utilitzar amb llibertat».

L'acció del Pont de Suert no és una acció aïllada. Al registre de l'OEPM hi trobem diverses marques relacionades amb productes de l'àmbit del patrimoni cultural immaterial (PCI). Entre d'altres hi figuren les marques «Castells Catalan Human Towers» i «Patum», aquesta darrera creada per salvaguardar i protegir la seva especial identitat i singularitat cultural i regular-ne l'ús per part de tercers, segons s'informava en el dossier per a l'obtenció del títol d'obra mestra del patrimoni immaterial de la humanitat.

A les accions esmentades hi podem sumar altres estratègies de gestionar la propietat intel·lectual i els drets de terceres persones en l'àmbit del patrimoni intangible.

  • És el cas del projecte CONECT-e (Compartint el CONeixement ECològic Tradicional) que advoca perquè el coneixement ecològic tradicional sigui gestionat com un procomú, és a dir, com un bé la propietat del qual correspon a un conjunt de persones, de manera que cap d'elles tingui el control exclusiu del bé i totes puguin gaudir-ne sota certes normes establertes pel grup.
  • O del món casteller, que ha obert un debat entorn dels “drets per a les retransmissions televisives”, drets que segons la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) inclouen els drets d’imatge dels castellers però també els drets de propietat intel·lectual de les colles per a l’execució de cadascun dels castells aixecats en el transcurs de les diades.

D'aquesta relació de fets podríem inferir-ne una primera reflexió: hi ha una legítima preocupació per apropiacions externes, mercantilitzacions, privatitzacions i explotacions comercials no consentides d'un patrimoni compartit. Davant aquesta preocupació, ¿és idònia l'opció de registrar marques, recórrer al copyright i sotmetre manifestacions culturals locals al règim de propietat intel·lectual? Recorrent a mecanismes de propietat intel·lectual, ¿no estaríem davant d'un procés d'apropiació i privatització d'un coneixement i unes obres de caràcter col·lectiu?

 

El patrimoni immaterial no és un producte de consum

El 2009 el Ministeri de Cultura va promoure unes jornades sobre protecció del patrimoni immaterial, les conclusions de les quals recollien unes molt interessants propostes de protecció i intervenció, entre les quals les de garantir i respectar els contextos (Espais, temporalitats, objectes i coneixements) i desplegar polítiques culturals de difusió i promoció que no interfereixin amb els referents culturals que són objecte de protecció.

Un dels camins a recórrer en aquesta protecció té a veure amb el desenvolupament d'actuacions que minimitzin les amenaces a aquest patrimoni. Quan parlem d'amenaces, ho fem en el sentit de la Declaració d’Istanbul (2002), anomenada també “El Patrimoni Cultural Immaterial, mirall de la diversitat cultural”, o el Plan Nacional de Salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial quan alerten de la vulnerabilitat del PCI patrimoni en un context de conflictivitat de models de desenvolupament: la "comercialització excessiva", la globalització i l'homogeneïtzació, la fossilització fruit d'un conservacionisme excessiu, una promoció inadequada o l'apropiació indeguda per sectors que no tenen legitimitat són algunes d'aquestes amenaces.

Una altra de les amenaces deriva del fet de regular els productes del PCI amb legislacions similars a les que regeixen els productes de consum o sotmetre'ls a normes jurídiques que transformin el seu sentit originari. Per entendre'ns, el conflicte entre autoria col·lectiva i propietat intel·lectual que esmentàvem a l'inici de l'article forma part d'aquest conjunt d'amenaces que pot transformar el sentit col·lectiu d'una producció cultural la supervivència de la qual no hauria de passar per la seva posada en el mercat. Un altre exemple d'amenaça, entre molts de possibles, seria el del conflicte entre normatives alimentàries i l'elaboració tradicional d'aliments (un patrimoni valuosíssim): ho il·lustro amb el cas de la regulació de l'ús de llet crua per a l'elaboració de formatges que, més enllà de qüestions relacionades amb la seguretat alimentària i els beneficis industrials, posa en perill els mètodes artesans d'elaboració del Camembert de Normandia, l'Idiazábal i altres productes semblants; en un context similar, les explotacions vitivinícoles tradicionals de Calonge i Vall-llobrega posaven sobre la taula la problemàtica de mantenir la producció de petits cellers i de varietats de ceps que en la majoria de DO no es conreen, a causa de les dificultats que deriven de l'aplicació d'una normativa de modernització de les explotacions agràries que potencia adaptar la producció familiar als requisits industrials.

 

La burocratització del patrimoni immaterial

Preservar un patrimoni no és només inventariar un bé, inscriure'l en un catàleg o obtenir un reconeixement oficial. Els poders públics haurien de vetllar per desplegar mesures encaminades a garantir-ne la viabilitat i, d'entre aquestes, la identificació, la documentació, la recerca, la preservació, la protecció, la salvaguarda, la promoció, la valoració, la transmissió —sobretot a través de l'ensenyament no formal— i la revitalització.  Preservar un bé patrimonial és, també, donar instruments, reconeixement i suport a les comunitats portadores d'aquest patrimoni per tal que puguin exercir actuacions eficients quan aquell patrimoni se sotmet a apropiacions i reproduccions indegudes.

Allò que anomenem patrimoni «immaterial» necessita una reflexió aprofundida i, sobretot, unes polítiques públiques sòlides que propiciïn el debat, la reflexió i que hi destinin recursos econòmics i humans. Un dels riscos que correm, si no ho fem, és malmetre les manifestacions culturals locals, sotmetre-les a la tirania d'uns processos de participació que les burocratitzi i, en definitiva, acostar la patrimonialització dels béns a la construcció d'identitats hegemòniques i a estratègies d'adaptació de les cultures locals als requeriments d’un mercat econòmic i cultural globalitzats on la creació d'especificitat i autenticitat (sigui cultural, natural o paisatgística) s’ha erigit en una potent indústria econòmica.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article