Opinió

200 anys buscant cançons populars

ReflexióMúsica tradicionalS'ha dit


Un recull de recopilatoris. Aquesta és la proposta que Ramon Vilar i Herms proposa en l’article La recolección de la canción popular en el ámbito de la lengua catalana, publicat al Boletín de Literatura Oral. Els lectors hi trobaran un viatge de més de 200 anys (1810-2015) en la recerca de les melodies populars catalanes.  

Vilar divideix la recuperació de les cançons populars en tres grans fases històriques marcades per una progressiva institucionalització de la recerca. Malgrat abraçar més d’un segle, podríem definir el període 1810-1939 com una etapa de gestació. Especialment durant el segle XIX predominen les recerques individuals, protagonitzades per estudiosos que avui tothom reconeix com a referència: Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Enric Morera, Valeri Serra o Francesc Pelai Briz, entre altres.

Caldrà esperar la nova centúria perquè apareguin projectes més consolidats. La Revista Musical Catalana, editada per l’Orfeó Català, esdevindrà la primera plataforma (encara poc metòdica) de recull i (més difusió) sistematitzada. “Un dels objectius de la RMC—escriu Vilar—era difondre cançons i melodies instrumentals recollides en treballs de camp i transcrites pels mateixos recol·lectors”. Gràcies a la col·laboració de moltes personalitats, tota aquesta feina iniciàtica quedarà cristal·litzada en un projecte més ambiciós: l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.  Entre 1921 i 1936, els seus col·laboradors són capaços d’aplegar més de 200.000 documents. Una xifra que hauria estat inassolible, explica Vilar, si no s’hagués adoptat un sistema de recopilació quàdruple: buidat de les obres ja publicades, convocatòries de concurs en què es premiava generosament els folkloristes, crida a fer lliuraments voluntaris, i especialment missions de recerca (65, concretament) arreu dels territoris de parla catalana.

Durant la dictadura franquista (1940-75), el feixisme trunca aquesta feina, però no l’elimina. Acabada la guerra,  Higini Bagès — que ja havia estat decisiu en la creació i impuls de l’OCPC—crea l’Institut Espanyol de Musicologia del CSIC a Barcelona. A partir d’aquest moment seran els poders públics, mitjançant els centres científics, els responsables d’emmagatzemar tota la informació relativa al cançoner popular. Alguns referents del Cançoner seguiran investigant, com ara Joan Tomàs o Joan Amades, però no existirà un projecte consolidat i catalanocèntric de recerca.

Amb la recuperació de les llibertats (1976-2017), la investigació del cançoner popular ha revifat amb força. A diferència dels períodes anteriors, el protagonisme entre la societat civil i les institucions públiques serà compartit. Per una banda, la creació de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana, que durant tres dècades ha recollit més de 22.000 fonogrames. Per l’altra, recerques molt voluntarioses, com ara les empreses per Artur Blasco, Albert Massip o l’entitat Carrutxa.

Quin ha de ser el futur de la recerca?, es pregunta retòricament Vilar. I respon: “els Països de parla catalana s’han caracteritzat per una còpia exhaustiva de materials de música i literatura populars. Som rics en cançoners, però en canvi pobres en treballs teòrics sobre investigació musicològica d’aquests materials. Estudis que tinguin present: la substancia musical –melòdica i rítmica—, els factors de modalitat-tonalitat, l’anàlisi literària de les cançons de tradició oral amb les seves variants dialectals, el context etnològic i etnogràfic, etcètera. És a dir, els elements que comporten un autèntic estudi etnomusicològic”. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article